Una obra de la Cristina al teatre Gaudí

Des de Cristina Clemente EN RESiDÈNCiA a l’Institut Príncep de Girona http://blocsenresidencia.bcn.cat/princepdegirona/?p=99

La Cristina presenta una obra, que ha escrit i dirigeix, al teatre Gaudí, molt a prop de l’institut. És una obra divertida i al mateix temps compromesa amb el sentit de les nostres vides en el present. Segur que us agrada, i també als vostres pares o germans grans, que us poden acompanyar. Es representa els diumenges a la 8 de la tarda, fins al 13 de gener.

LA NOSTRA CHAMPIONS PARTICULAR

Escrita y dirigida por Cristina Clemente

Actores: Alícia Puertas y Joan Negrié

Teatre Gaudí

Sant Antoni Maria Claret, 120. Barcelona

Antes de que los actores empezaran a intercambiar sus réplicas a un ritmo magnífico, que casi se podía seguir con el pie, como si fuera música, antes de ese instante tal vez resonara en la sala el eco de unos lejanos aplausos. No diré que cuando se abrió el telón, porque los teatros actuales no tienen telón, ni escenario elevado, ni decorados a pincel, pero cuando se encendieron las luces sobre los actores, en ese mismo instante parecía que sobre ellos acababa de caer otro telón. Las obras clásicas del barroco acababan siempre con la culminación del amor: el beso de la pareja recién unida. Su conflicto consistía en superar las trabas que la familia, los celos o la sociedad le ponían siempre al amor. Pero cuando el público aplaudía al final, los dos enamorados, la dama y el caballero, superaras todas las adversidades, acababan la última escena siempre una en brazos del otro. Y telón. En ese preciso instante arranca  la obra de Cristina Clemente, La nostra champions particular.

                No es esta la única relación que existe entre la obra de Cristina y el teatro barroco. La dramaturgia la recuerda constantemente. Lope de Vega había dicho que para representar una obra solo se requerían cuatro tableros, dos actores y una pasión. Cristina no ha necesitado nada más, tampoco. En el barroco, como los corrales de comedias no contaban con demasiados medios, recurrían al infalible truco del simbolismo. Sacaban una maceta con una planta: la acción ocurría en el bosque. Esta es también la espléndida idea que ha tenido Cristina para representar su obra: nace un niño, saca un cochecito de juguete a escena. Compran un piso nuevo, saca un sillón de juguete a escena. Los símbolos son aún más eficaces que los decorados.

                El planteamiento de la obra es diáfano: una pareja se plantea si ha de tener o no un hijo. No sabemos nada de cómo se conocieron, cuándo se enamoraron o si les costó mucho superar las barreras que la sociedad siempre coloca a quienes quieren ser felices. Tampoco importa. La obra de Cristina empieza cuando sobre las otras obras, las que acaban con un beso de final feliz, cae el telón. Aina y Bernat, los dos personajes, se quieren y son felices, pero un buen día deciden tener un hijo. Y después otros dos. En este momento empieza lo que las obras clásicas no muestran: su champions particular. La dama poniendo lavadora tras lavadora y el caballero con el biberón en una mano y una sartén en la otra. La pieza se convierte en una cascada de situaciones, divertidas y punzantes, que levanta poco a poco un espejo frente al que los espectadores acaban reflejados. El cristal de ese espejo lo fabrica Cristina con su extraordinario dominio de la lengua coloquial. La magia consiste en conseguir que sea el público el que se escuche a sí mismo hablar en escena. Cuando los recursos técnicos han cumplido su papel, y la gente sonríe y ríe tan a gusto como si estuviera en casa y no en un teatro, es el momento en el que una obra se la juega. Es el momento en el que el espectador se pregunta qué sentido tienen estas escenas que está viendo y estas sonrisas que comparte con los actores, ¿solo son juegos de palabras o hay algo más?

                La autora, Cristina Clemente, enfrenta a los espectadores a una de las cuestiones centrales de la sensibilidad contemporánea. Se sigue pensando el amor como un proceso que culmina en el primer beso, y sin embargo, el verdadero conflicto que anida en el sentimiento amoroso, en nuestros días, solo empieza después, cuando llega el primer hijo, la vejez de los padres, las crisis económicas, la educación de los hijos y el deterioro que la edad impone. Jaime Gil de Biedma escribió en un poema memorable que «envejecer, morir, / es el único argumento de la obra» que es la vida de cada uno. Y ese es precisamente el dedo en la llaga del tema que aborda La nostra champions particular. ¿Qué hacemos con la idea sublime del amor mientras cambiamos pañales, a nuestros hijos, a nuestros padres? ¿Qué hacemos con el sentido profundo de la vida en esta aceleración constante y desnaturalizada que es la vida urbana?

                Cristina parece citar, al final de su obra, a Jorge Manrique, que en el siglo XV ya había escrito: «assí que cuando morimos, / descansamos». Acaso vivamos una época no muy diferente a las tribulaciones que oscurecieron aquel siglo de transición. Acaso también Aina y Bernat sean personajes de transición y estén clamando por una nueva época con valores más próximos a la vida que se vive hoy. Situar su cronología en el futuro inmediato es otro gran acierto de la autora. Aina y Bernat han vivido su vida y la experiencia de su amor —admirables— completamente ajenos al sentido que tenían, pero nos lo han contado en escena. Y a los espectadores nos toca ahora, como ocurre siempre con las obras que llegan, hacer los deberes en casa: cómo se funda un nuevo sentido sublime del amor que no culmine con el primer beso, sino, acaso, solo con el postrero. Y que el viaje sea también la meta. / JAC

Escrivim teatre

Des de Cristina Clemente EN RESiDÈNCiA a l’Institut Príncep de Girona http://blocsenresidencia.bcn.cat/princepdegirona/?p=94

Seguint les indicacions de la Cristina, hem escrit la nostra primera obra de teatre. Un acte. L’estructura tenia tres parts: dos personatges anaven a la recerca d’un tercer per fer alguna cosa. En lloc d’aquest, apareixia un altre personatge que els deia que aquell a qui esperaven no podia aparèixer. El desenllaç implicava que el tercer personatge finalment aparegués (comèdia) o no aparegués (drama).

 ONE DIRECTION O L’ELOI…?

Maria i Lucia

 Personatges:  Júlia /  Berta /  Eli  /Eloi  /Senyora 

(La Júlia està esperant a la porta a que baixi l’Eloi i na que vingui la Berta.) (Mira el rellotge i de sobte apareix la Berta.)

 JÚLIA: On estaves? T’estava esperant!

BERTA: La meva mare, que m’ha fet treure el maquillatge i m’ha soltat el rollo de sempre.

JÚLIA: (Amb to irònic) Mares…

BERTA: Canviant de tema, ¿On és la Eli? Recorda que és ella qui té les entrades pel backsatge.

JÚLIA: Jo l’he trucat, però… ¡Aiiiiiiiiix, que anirem a veure als de ONE DIRECTION!

BERTA: Veurem al Harry, al Zayn, al Niall, al Louis i al Liam. No m’ho puc creure!

JÚLIA: Per cert, no creus que s’està fent massa tard?

BERTA:Truquem un altre cop?

JÚLIA: OK, però… Ja saps com és el caràcter de la seva mare!

BERTA: La veritat és que ja no puc aguantar-me més, em

 tremolen les cames. Quins nervis, quins nervis, quins nervis!

(Tornen a trucar a la Eli.)

BERTA: Eli, quant et queda?

SENYORA: (Amb accent valencià.)Eli? Però, què dieu? Jo no em dic pas Eli! Em dic Mª Dolors Dels Amors Del Rosari Cleopatra Anastasia Rodri…..

(L’interrompen)

JÚLIA: Si, si. Perdó…

(De sobte veuen que s’obre la porta del ascensor i apareix l’Eloi, el germà de la Eli, amb la brossa a la mà per llençar-la.)

JÚLIA: Perfecte, ve l’Eloi i així li podem preguntar que passa!

(La Berta està despistada i reacciona.)

BERTA: Eloi? Eloi? Eloi… És taaan guaapo…. Està taaan bo….

JÚLIA: Chitón! Què ja està aquí!

BERTA: (Xiuxiuejant.)Li pregunto jo!

(Surt al portal l’Eloi.) (Berta s’imagina que l’Eloi li comença a llençar complits i que li deia: T’estimo Berta!)

JÚLIA: Reacciona!

BERTA: Si, si, si. Es que estic una mica adormida…

JÚLIA: Segur…

BERTA: Eloi, Eloi, una cosa… Saps si baixa ja la Eli…?

ELOI: Mmm… No us heu assabentat noies? La mare va adonar-se que la Eli sortia per les nits per trobar-se amb el seu xicot i, ara,no li deixa sortir.

JÚLIA: No li hauràs dit tu…? Oi?

BERTA: No diguis tonteries! Com li pot dir això? Ell?

ELOI: La veritat és que si que l’hi he dit jo… Però, es que em preocupo per ella.

BERTA: Quin germà que té la Eli…

ELOI: Adéu guapas, vaig a llençar la brossa.

BERTA: N’estic segura de que m’ho ha dit a mi!

JÚLIA: Berta, reacciona! Però com pots estar pensant en si t’ha dit guapa a tu o a mi?! Per la seva culpa no podem anar al Backestage dels de One Direction!

(Mantenen una gran estona de silenci fins que torna l’Eloi.)

BERTA: Ja està aquí l’Eloi, l’Eloi, l’Eloi…

JÚLIA: Hòstia tu! Berta, ja canses!

ELOI: M’ho he pensat millor i us vull ajudar, crec que no us podeu quedar sense anar al Backstage dels de One Direction.

BERTA: Sabia que m’entendries…

ELOI: Bueno, us explico el pla o què?

JÚLIA: Dispara!

BERTA: Segur que serà un pla genial!

ELOI: Bé, la Eli porta tota la tarda plorant a la seva habitació. Poso uns sons de plors a l’ordinador, un par de coixins sota del llençol i li dic que surti per la finestra.

BERTA: Fantàstic! Perfecte! Genial… Com tu!

JÚLIA: A que estem esperant? Comencem, nois!

(Efectuen el pla i, surt a la perfecció. Veuen com surt la Eli per la finestra.) (L’Eloi ja no està.)

BERTA I JÚLIA: Eli, Eli!

(L’abracen.)

ELI: Estava escoltant-vos per la finestra.

BERTA: Has vist com t’ha ajudat el teu germà?

ELI: Per cert, estàs penjadíssima pel meu germà!

BERTA: Que va! No! Bueno, potser, en veritat si…Que dic si? Moltíssim!

JÚLIA: Estic farta d’històries amoroses! Anem-nos que ja fem tard!

TOTES: ONE DIRECTION!!!!

 (S’apaguen els llums i, es tanca el teló.)

03/12/12

Des de Àngels Margarit EN RESiDÈNCiA a l’Institut Joan Coromines http://blocsenresidencia.bcn.cat/joancoromines/?p=193

El dia 3 de deciembre que era lunes estabamos en el teatro haciendo muchisimas cosas, por ejemplo poniamos una silla en el medio saliamos fuera y despues entrabamos y nos sentabamos. Quando estabamos sentados explicabamos un objeto de nuesta habitacion (3 veces) y saliamos otra vez, quando entrabamos empezamos a hablar todos representando (por ejemplo: soy hermano de Denis, etc…) cuando volviamos a entrar y a hacer alguna cosa y pausa y asi 5 veces cosas diferentes y despues podiamos copiar de alguien.

LA TXECA DEL CARRER VALLMAJOR

Des de Fernando Prats EN RESiDÈNCiA a l’Institut Menéndez y Pelayo http://blocsenresidencia.bcn.cat/menendezpelayo/?p=217

LA TXECA DEL CARRER VALLMAJOR

La meva àvia m’ha explicat que el seu pare, el Ramon va estar a la presó “La Modelo” i després el van traslladar a una txeca que estava el carrer Vallmajor numero 29 cantonada Copèrnic. Abans de ser una txeca era una escola de pàrvuls de la Generalitat durant la Segona Guerra Mundial. Les cel·les van ser instal·lades al jardí i a la part del darrera de l’edifici.

Aquestes cel· les feien 2,5 metres de llarg i només 1,50 metres d’alçada. Eren folrades per quitrà per generar calor.

Va estar tancat a una cel·la amb un matrimoni amb sis fills,ell i el seu germà, el tiet de la meva àvia. La cel·la estava d’aigua fins els genolls per així els que estaven allà no es poguessin asseure’s ni tampoc estirar-se per dormir. La dona del matrimoni es va posar de part i es van tindre que estirar dos homes al terra i la dona es va posar el damunt d’ells per poder tindre la criatura.

ANÈCDOTES

Quan anaven al cinema, quan sortia el “Nodo”  tots  havien de        posar –se drets i aixecar el braç dret amb la mà oberta. I des de darrera els policies podien  veure   la gent. Van veure dues persones que no estaven amb el braç aixecat , el germà del meu avi amb el braç dret enguixat i el seu cunyat que tenia el braç amputat, els policies en veure’ls van anar directe cap a ells i veient el perquè no l’aixecaven se’n van anar.

Maria Maled

Els altres arquitectes segona fase

Des de Nutcreatives EN RESiDÈNCiA a l’Institut Joan Boscà http://blocsenresidencia.bcn.cat/joanbosca/?p=589

Vaig cionèixer aquest tema tan interesant- la construcció d’espèciesanimals- a través d’una exposició al Museu de ciències naturals de Barcelona, al Castell dels tres dragons, al Prac de la Ciutadella, actual NAT i amb seu a l’edifici triangular del Fòrum obra dels arquitectes suïssos  Herzog&Meuron….

Recomanar llibre

bibliografia

 

Contextualització del projecte

Des de Perico Pastor EN RESiDÈNCiA a l’Institut Joan Salvat-Papasseit http://blocsenresidencia.bcn.cat/salvatpapasseit/?p=47

Perico Pastor ens proposa un joc per tal de saber més coses sobre Joan Salvat-Papasseit. Juguem amb aquestes dates, amb aquests noms, cercant imatges sobre aquests temes:

1894, 1919, Edicions Sempere, La Canadiense (La Canadenca)

Carles Riba, Nonell

Política: Francesc Ferrer i Guàrdia

1898, 1923, ateneus populars, vaga general, Màrius Torres, j. Torres Garcia, Martínez Anido, Milans del Bosch.

1909, 1924, La Maquinista, Josep Pla, J.M. Sagarra, Francesc Barradas, Francesc Layret, Salvador Seguí.

1914-1918, Tomàs Garcès, Carver, J.V. Foix, Pablo Picasso.

Tuberculosi

Prat de la Riba

Història de la Barceloneta

Xavier Nogués, Galeries Laietanes

Francesc Cambó, Ferrer i Guàrdia

Imatges: 1894-1924, port, mercats, Barceloneta, fàbriques, trens, urbanització, industrialització.