Estrenem pel·lícula

Des de Cristina Clemente EN RESiDÈNCiA a l’Institut Príncep de Girona http://blocsenresidencia.bcn.cat/princepdegirona/?p=228

El cartell

El dimecres 19 de juny, a la Sala Beckett, al costat de pares i mares, companys, professorat de l’Institut Príncep de Girona i amics del programa En Residència, assistim a la cloenda del nostre projecte i a l’estrena del nostre curtmetratge. Presenta l’acte en Toni Casessis, que explica les característiques del projecte, després intervé en Carles Giner, de l’Institut de Cultura. A continuació la Maria i la Lucía evoquen les seves vivències durant el curs i a la Cristina Clemente, que havia escrit un text preciós, l’emoció li va impedir llegir-ho, i ho llegeix Toni en el seu nom. Després s’apaguen les llums… i tots ens veiem actuant dins d’una pantalla gigant.

La Sala Beckett

El públic

Maria i Lucia evoquen les vivències d’un curs

Si us plau silenci, que ve la Cristina. Repetia el José Ángel. I de sobte entra un home a classe. Es presenta: Hola em dic Toni Casares. Poc més tard arriba una dona. Aquesta ja és la Cristina? Si , si que ho era. Aquella primera classe va ser molt divertida. Recordo que vam sortir totes amb el comentari de: Doncs, això està molt bé, segur que ho passarem genial… I, a dia d’avui podem dir que esperàvem que tot fos divertit però, es que al final hi ha hagut un “bon rollo” a dins i fora de les classes de teatre… S’ha de dir que la Cristina va ser la primera persona en dir-li Mitch al Mitchel, perquè veieu la confiança!

Potser una de les millors classes va ser aquella de les preguntes, es que era igual que fer un test de la Super Pop, però en veu alta. A més, no sé perquè però feia il·lusió el veure que la gent deia l’opció correcta sobre tu, que t’entenien, et coneixien més del que et pensaves. El meu moment preferit potser ha estat quan vam fer aquella prova per veure com reaccionàvem cadascú al estar davant d’un problema o situació difícil, aquella prova en que un grup s’anava fora amb la Cristina i era el que analitzava les reaccions dels components de l’altre grup que es posava en una sola cadira, tots junt i sense tocar el terra.

Recordo el dia que vam veure la pel·lícula de Juno. Tu María, jo i d’altres ens rèiem al veure que el Jose Àngel i la Cristina es reien de coses de la pel·lícula que per nosaltres no tenien gràcia, ho vam passar genial! Tots ens hem parat a pensar diverses vegades pels bons moments que hem passat durant aquest meravellós curs i, havien moltíssimes anècdotes! Aquell primer dia, quan vam jugar al joc d’inventar-se una història responent només si o no a les preguntes que ens feien un grup d’alumnes, els dies que vam jugar al joc del llop, que, s’ha de dir que va ser una idea genial ja que vam jugar inclòs el dia de la vaga a la classe d’Anglès! I així podríem estar durant molt temps ja que hem amortitzat d’allò més bé totes les sessions de teatre. No podem dir ni una sola vivència negativa, tot ha sigut inoblidable.

També cal agrair l’esforç de la Roser aquests últims dies en les gravacions. Que hauríem fet sense ella? Res! En pocs dies ens ha donat molts consells per actuar davant d’una càmera i ens ha proposat noves idees per a modificar els textos que se’ns feien difícils… T’ho agraïm molt també a tu, Roser, o com et diu la Cristina, Rus! Gràcies per tot.

Jo, personalment he aprés moltes coses a mesura que ha anat passant l’any, tant per la part acadèmica i potser professional en un futur, com per la part personal. Segurament no he sigut l’única. El que has fet, Cris, en realitat té molt valor ja que has pogut explicar-nos coses, exercicis, encomanar-nos tasques a nosaltres, la classe que més parla de tot l’institut o, això diuen i, sense fer ni un sol crit, no t’has hagut d’enfadar, ens has demostrat que tens una paciència de campionat, eh? Hem estat molt còmodes amb tu, això de que algú només veure’t et saludi amb tanta carisma i mostrant les ganes amb les que cada dia vens a passar una estona amb nosaltres… No sabem com agrair-te tot el que has fet per nosaltres, tot el que hem après, tots els bons moments, totes les vegades que hem rigut…

En realitat tot ha passat molt ràpid, sembla que un curs dona per a molt, però se’ns ha quedat curt. Hem de dir-te que ara tots t’havíem agafat un carinyu molt especial… Pensa que és molt difícil caure a tothom tant bé… No sé com tu montes, Cris! El que menys ens agradaria a tots es haver de pensar que això es un adéu, un adéu per sempre, ja que després de veure’ns cada dimecres y divendres gairebé durant un any estar sense tu se’ns faria molt difícil… N’estic totalment segura de que, tot i que ens vindràs a veure sovint, que això ningú ho dubtem, et trobarem molt a faltar! Ets molt gran Cris, no t’oblidarem!

 

Toni llegueix el text de la Cristina

 

La festa! (Beckett s’ho mira al fons)

i, 

la pel·lícula!!!!

(clica per vure-la)

Invitació a l’estrena del nostre curt

Des de Cristina Clemente EN RESiDÈNCiA a l’Institut Príncep de Girona http://blocsenresidencia.bcn.cat/princepdegirona/?p=225

El dimecres 19 de juny es va convocar a la Sala Beckett l’acte de cloenda del nostre projecte En Residència amb Cristina Clemente i l’estrena mundial del nostre curtmetratge. Aquesta és la invitació que vàrem enviar a tots els nostres amics:

Fem cinema

Des de Cristina Clemente EN RESiDÈNCiA a l’Institut Príncep de Girona http://blocsenresidencia.bcn.cat/princepdegirona/?p=210

La Cristina ha fet un guió cinematogràfic per al nostre grup de Projecte En Residència. Farem un curt. Hi sortim tots. Tretze personatges.Tenim una operadora de càmera de primera: la Roser. Ara estem gravant. Tasca feixuga. Moltes hores per a uns pocs minuts de pel·lícula. Però està sortint molt (i molt) bé. Va de bàsquet.  

1, la nostra Directora cinematogràfica en plena tasca de rodatge

2, l’intriga

  3, un equip, els Verd

4, l’àrbitre

5, un altre equip, els Blaus, que van de negre

6, la Roser, la nostra fantàstica camerawoman

i 7, la gravació

PROPERAMENT A LES MILLORS PANTALLES

Algunes ràpides impressions sobre TXSSSSIT!

Des de Mireia c. Saladrigues EN RESiDÈNCiA a l’Institut Quatre Cantons http://blocsenresidencia.bcn.cat/quatrecantons/?p=583

TXSSSSIT! TXSSSSIT! TXSSSSIT! TXSSSSIT! TXSSSSIT! TXSSSSIT! TXSSSSIT!

TXSSSSIT! TXSSSSIT! TXSSSSIT! TXSSSSIT! TXSSSSIT! TXSSSSIT! TXSSSSIT!

TXSSSSIT! TXSSSSIT! TXSSSSIT! TXSSSSIT! TXSSSSIT! TXSSSSIT! TXSSSSIT!

TXSSSSIT! TXSSSSIT! TXSSSSIT! TXSSSSIT! TXSSSSIT! TXSSSSIT! TXSSSSIT!

Silenci, si us plau

Silencio, por favor

Silence, please

Les obres no es toquen

Las obras no se tocan

Don’t touch the artworks

No correu, si us plau

No corráis, por favor

Don’t run, please

.

.

MIREIA:

Hola?

Hola, bona tarda.

Bé, el que farem ara és contextualitzar una mica la nostra acció.

Gràcies per haver vingut i haver fet l’exercici de seguir aquesta performance.

I gràcies al MACBA per acollir-la. També les nostres visites al llarg de l’any -algunes de més mogudes que d’altres, ja que  aquí hem viscut moments força excepcionals i en els que se’ns ha concedit força llicències-.

Però sobretot, sobretot, moltes gràcies al programa de Creadors En Residència, per haver possibilitat un marc de treball tan peculiar. Creadors està comissariat per l’Associació Cultural A Bao A Qu i és fruit d’una col·laboració entre l’ICUB (l’Institut de Cultura de Barcelona) i el Consorci Educatiu de Barcelona.

Consisteix en portar a terme un projecte artístic en el marc d’un institut tot compartint el procés creatiu amb alguns dels seus estudiants.

En el nostre cas el Zika, la Joana, l’Emma, la Clàudia, el Cristian, l’Eli, l’Adrián, la Nicole, la Irene, la Carla, l’Eva i la Carol, la Carme i jo hem format un equip molt unit i està sent una experiència molt enriquidora a molts nivells que va començar al setembre i que suposadament finalitza aquest curs lectiu… però bé, això ja ho veurem.

Per no entrar ara en temes que no venen al cas aquesta nit, és millor si ara passo la paraula a l’Eva per a que expliqui en què ha consistit això, ja que aquests alumnes que veieu al meu costat són molt responsables i els agrada parlar per ells mateixos.

 

EVA:

I com ja sabeu, venim de l’IES 4 Cantons.

En el nostre institut, no només aprenem estudiant sinó fent a través de l’experiència i els reptes.

El projecte de Creadors en Residència és una vivència a molts nivells.

A nivell emocional, a nivell d’aprenentatge i a nivell artístic.

I també ens suposa un repte personal i com a grup.

Al principi de curs, quan havíem de triar les nostres comissions i se’ns va explicar això de Creadors En Residència, no teníem gens clar què faríem.

Sabíem que faríem una obra amb un o una artista, però que depenent de l’artista que vingués al nostre insti, podria ser qualsevol obra, tant una pintura com una dansa.

A algú de nosaltres li va intrigar molt l’explicació que va fer la Begonya -una tutora- a classe, perquè deia que sabíem com es començava però no sabíem com s’acabaria.

Fent un repàs de per què cada ú va triar participar d’aquest projecte, ens adonem que a tots ens interessa o ens crida l’atenció l’art.

A cadascú d’una forma diferent. A una li agrada dibuixar, l’altra és molt sensible, l’altra volia aprendre noves tècniques…

 

JOANA:

El que importa és que els que estem aquí ens hi vam apuntar.

I per a alguns decidir-se no va ser fàcil.

Al principi es veia una mica dur el fet de que fos algo que durés un any sencer, ja que era la única comissió que duraria aquest temps.

Hi havia la por de que que no t’agradés el que es fes i ho haguessis d’aguantar tot un any sencer.

Però el temps ha passat molt ràpid. I va estar bé decidir-se per tenir la sensació de que faríem alguna cosa que valdria la pena.

Recordo la primera classe a la biblioteca, quan encara no hi era la Mireia. La Carme ens va explicar el projecte EL PODER DE LA CONVOCATÒRIA que la Mireia havia fet amb lo del pa. Va ser molt xulo. Em va agradar molt en sí.

Tot i que la sessió em va aborrir molt… i vaig pensar: “Ostres! Com sigui tot així…”

Al següent dia ja va venir la Mireia. Ens va sorpendre que fos tan propera i tan guai.

A molts ens va agradar molt el seu cabell. I justament per com el portava pentinat, així estarrufat, la Nicole va pensar: “Esta chica va a hacer algo!”

 

EMMA:

Mai ens haguéssim imaginat que hi hagués un tipus d’artista com la Mireia. Sabíem què era un escultor, un pintor, un escriptor… Però no coneixíem el perfil d’un artista reflexiu.

La Mireia veu i viu l’art d’una forma menys tradicional. És molt diferent del que coneixíem.

I és molt complicat d’explicar el que hem après.Hem après tota una nova manera de crear. Hem fet de tot i i ho hem ajuntat tot per a fer art.

Veníem molt com: anem a dibuixar, a pintar, a fer una escultura… ha sigut com trencar això. I deixar-ho allà com a mitges i li hem donat una altra forma, l’hem modelat.

Hem après que reflexionar i investigar els perquès de les coses, és també fer art. Que podem crear i ser curiosos a la vegada.

 

IRENE:

Hem plasmat les nostres idees de moltes maneres diferents.

Per exemple, fent una publicació. Cap de nosaltres coneixia els llibres d’artista i el dia que la Mireia ens va explicar què eren, ens vam quedar com: “Uuah!”

Ens va portar molts llibres diferents i ens va preguntar si en voldríem fer un.

També ens va deixar Mi Museo. Ens va encantar. Està fet des del punt de vista d’una guarda de seguretat i és diferent de lo habitual.

La Clàudia i jo el vam llegir en un dia.

A mi em va agradar molt fer una publicació perquè, en comparació amb les llibres de casa sobre art com Goya, Picasso, etc… Ara tenim un nou tipus de llibre que és d’art i que és diferent. És únic i especial. I ple de molts detalls.

Per exemple, la portada la vam imprimir a L’Automàtica, una impremta que imprimeix amb tipografies de plom i que té màquines dels anys 50, 60 i 70.

Poder anar a allà varies vegades també va ser molt xulo.

 

CLÀUDIA:

També sabia que algunes persones caminant podien fer art, però ara que ho he viscut des de dintre; ho tinc molt més clar que abans.

Sense aquest projecte veuria gent al MACBA caminant a poc a poc i no ho entendria. Ara ho veig d’una altra manera. Tinc altres processos.

També hem fet un grup molt xulo.

Per algun motiu hi ha algo que ens uneix, algo que cada ú té que ens aglutina i que ha fet que en cap cas ens baralléssim. I que siguéssim la comissió més unida.

I hem arribat aquí tots junts. Hem parlat, hem après, hem après a tirar endavant amb les converses i això ha generat una forma de treballar.

No hem fet lo que la Mireia ens ha dit, perquè ella no et diu el que hem de fer. Et dóna un espai, no et dóna unes pautes.

Nosaltres no som obrers d’una obra, som la obra.

 

MIREIA:

 

Bé, com veieu, no hi hauria prou Gràcies per agrair la rebuda i acompanyament per part d’aquest IES 4 Cantons amb un sistema pedagògic tan excepcional i uns alumnes com els que heu vist.

És increïble trobar un context de treball com el que s’ha donat a l’Institut i poder portar a la pràctica algunes de les teves idees sobre la participació, la col·laboració i el treball en equip.

I mai ho hagués pogut portar a terme tan bé sense l’ajuda de la Carme, el Ramon i la resta de l’equip docent.

I ARA, SI NO OBRISSIM UN TORN DE PREGUNTES I COMENTARIS, NO SERÍEM CONSEQÜENTS. ALGÚ VOL PREGUNTAR ALGUNA COSA O FER ALGUN COMENTARI?

Memòria visual: video

Des de Àngels Margarit EN RESiDÈNCiA a l’Institut Joan Coromines http://blocsenresidencia.bcn.cat/joancoromines/?p=474

Aquí teniu l’enllaç amb el video que ens ha enregistrat en Lluís, i que mostra diferents moments del procés de creació del projecte amb l’Àngels.

Gràcies a tots els qui l’heu fet possible!

https://vimeo.com/67587962

 

Memòria visual d’un projecte IX

Des de Àngels Margarit EN RESiDÈNCiA a l’Institut Joan Coromines http://blocsenresidencia.bcn.cat/joancoromines/?p=439

Avui dilluns: acció al pati de l’IES Joan Coromines amb els alumnes de 4t d’ESO.

Després d’haver pensat diverses maneres de mesurar amb cossos l’espai, tocava posar-ho en pràctica. Resultats diferents segons l’espai escollit i l’acció (estàtica o en moviment).

Mans, punys, cames, braços, cossos drets i estirats… Tot hi tenia cabuda.

Bioloop. Collserola conquereix Barcelona

Des de Nutcreatives EN RESiDÈNCiA a l’Institut Joan Boscà http://blocsenresidencia.bcn.cat/joanbosca/?p=1403

Estem envoltats de natura, però no ens n’adonem. I necessitem ser-ne conscients del valor de la biodiversitat que tenim a un pam del nas. Si coneixement aquesta natura, l’estimarem. I si l’estimem, la protegirem. Això és una acció de guerrilla que pretén que n’estiguis a l’aguait. Per això et portem un tros de Collserola al bell mig de Barcelona. Si t’hi fixes, trobaràs aquestes plantes al barri, amagades sota els bancs, disperses a la plaça o a l’aixopluc de les escales.

Si trobes un gèrmin, els bombons de fang i llavors de Collserola, endú-te’l a casa, planta’l, rega’l i cuida’l i veuràs què passa.