Interludi: Vic, espai de trobada/ Joan Furriols

Des de Marc Larré EN RESiDÈNCiA al Joan Boscà http://blocsenresidencia.bcn.cat/joanbosca1718/index.php/2018/05/14/interludi-vic-espai-de-trobada-joan-furriols/

Interludi: [del b. ll. interludium íd.]

m 1 MÚS Peça musical breu que hom interpreta entre dues parts més extenses d’una composició instrumental, orquestral o escènica.
2 Farsa, entreteniment, peça musical, etc., executats entre els actes d’un misteri, d’un drama, etc.

No hem volgut deixar de banda la nostra visita a Vic, com a interludi entre la nostra creació de contactes de fang i les peces finals i la presentació de la nostra Residència al Museu Marès.

Hem tingut el privilegi de visitar la casa taller de l’artista Joan Furriols. També hem fet una taller i visita guiada a l’AcVic a l’exposició “silencis”.

Sortim en tren cap a vIc, a primera hora. Ens espera un dia radiant i fred, però intens a la capital d’Osona.
En Joan Furriols ens rep a la seva casa taller. Ens te preparades unes peces i ens explica com treballa. Mirem catàlegs i fem preguntes sobre la seva obra.

Paraules com silenci, buit, fragilitat, intimitat, transcendència, delicada, discreta com potent i torbadora són paraules que defineixen l’obra de Joan Furriols.





































L’Estudi
Ens fascina el seu estudi, que comunica amb la casa a través d’un pati. Una breu escala metàl·lica dóna accés a l’altell.
































































Silenci i sobrietat de la seva obra i a l’hora un amuntegament de materials, peces, eines, suports..
Elements habituals a la seva obra en tots els racons, que sembla que hagin escapat d’alguna composició i que tinguin vida pròpia.
Veure les peces de la seva obra pel taller evoca el plaer de la troballa…










Abans de marxar, en Joan ens obsequia amb alguns dels seus catàlegs. Els signa ala alumnes. Algú comenta que el desarà a un lloc privilegiat de la seva habitació d’adolescent…

Per acabar fem una foto de grup

“Furriols és una figura singular en el context de l’art contemporani català; la seva obra no és habitual, ni quotidiana, ni cridanera, ni fàcil”
“la fragilitat i la intimitat que acompanyen una iconografia personal, sovint tràgica, de vegades irònica, que convida a fer un parèntesi de meditació”, comenta Àlex Mitrani, comissari de diverses mostres de l’artista

El sentit del buit
Joan Furriols (Vic, 1937) és una figura singular en el context de l’art contemporani
català. Va endinsar-se en l’avantguarda amb gran precocitat i
en temps difícils. Molt jove, a la meitat dels anys cinquanta, va ser un dels
pioners de l’abstracció informalista, i va entrar en contacte amb figures
com Tàpies i artistes de vàlua i empenta com Tharrats i Vilacasas, o amb
Joan Brossa, amb qui va mantenir una amistat fecunda. Va ser un dels impulsors
de la moderna revista vigatana Inquietud. Però aviat les circumstàncies
el van obligar a retirar-se a un segon pla. Alimentat, però, per la
soledat i la reflexió, enlloc d’apagar-se, va ressorgir de nou al cap d’uns
anys amb una obra diferent i personal, interessat primerament per la geometria
i després per l’objecte, amb un mateix fonament essencial: la reflexió
sobre l’espai.
Furriols parteix sempre d’una reducció deliberada dels seus mitjans materials,
que amaga una elaboració molt treballada, refinada i subtil, atenta al
detall i cromàticament exquisida. El rigor, l’exigència i la contenció esdevenen
un mètode i una ètica. Com a la recerca de la dimensió interior, a les
seves peces els forats, les distàncies i els buits dialoguen amb els recipients,
amb la densitat del negre i de la matèria. Furriols supera la divisió
convencional entre pintura i escultura. Les seves obres bidimensionals evoquen,
paradoxalment gràcies al límit, l’amplitud i l’infinit. Les seves natures
mortes no responen a cap categoria tradicional. Reposen sobre la seva base
com una maqueta sobre una taula. Les hem de mirar com un paisatge o
com un conjunt de fragments arqueològics que cal desxifrar i reconstruir.
Fragilitat i intimitat acompanyen la iconografia molt personal de Furriols,
sovint tràgica, de vegades irònica, que ens convida a fer un parèntesi de
meditació. Hi ha jocs i contrasts d’escala que de vegades són monumentals
i subtils i, d’altres, còmics. L’estatisme dels objectes abstractes contrasta
amb elements figuratius, animals o mitjans de transport que
evoquen el moviment. Ens recorden també les natures mortes de Zurbarán,
realistes i silencioses, estàtiques i vibrants. L’espai i l’ordre són fonamentals
per a Furriols, el lloc on es manifesta la seva reflexió sobre la vida
i la finitud, la bellesa i el temps.
Àlex Mitrani,


Trajectòria
1937 Neix a Vic el 16 d’octubre.
1952-1955 Aconsellat pel seu amic Josep Maria Selva, pioner de l’art
modern a Vic, entra en el grup Els Vuit, que tracta d’introduir la modernitat
artística a la capital d’Osona.
1955-1957 Contribueix a la fundació i edició de la revista Inquietud,
que introdueix i promou la cultura d’avantguarda. S’instal•la a Barcelona.
El 1957 munta el seu estudi al Poblenou. Entra en contacte amb
artistes d’avantguarda com Joan Vilacasas, Joan-Josep Tharrats, Joan
Brossa i Antoni Tàpies. Els anys següents, assistirà regularment al
Cercle Maillol de l’Institut Francès de Barcelona i a les activitats del
Club 49. Participa als Salons d’Octubre i al Saló Revista. Participa al
VIII Saló d’Octubre, dins la III Biennal Hispanoamericana de 1955, a
Barcelona, que significa un punt d’inflexió en la consolidació de l’avantguarda.
Assaja amb diversos materials i evoluciona ràpidament
cap a l’abstracció informalista.
c. 1960 Obres amb planxes de ferro retallades i foradades.
1965 Torna definitivament a Vic. Redueix sensiblement la seva presència
en el món de l’art. Tanmateix, al llarg dels anys setanta fa col•col·laboracions
teatrals d’avantguarda amb Lluís Solà. Progressivament,
experimenta i madura una obra personal que fructifica en la sèrie de
les fustes.
1979-1988 Torna a treballar regularment i participa en diverses exposicions
col•lectives. Cap a 1985 treballa amb paper tractat i plegat.
1988 Fa la seva primera exposició individual amb caràcter retrospectiu
al Temple Romà de Vic. A partir d’aquest moment, exposarà individualment
la seva obra de manera periòdica.
1992 Exposició col•lectiva Tres per tres. Mostra d’Art Contemporani. L’obra
de Furriols desperta l’interès i la complicitat de les generacions
més joves de creadors de Vic, que encapçala el grup lligat a les H. Associació
per a les Arts Contemporànies de Vic. Als anys noranta, Furriols
s’interessa per l’objecte i compon les seves peculiars natures mortes.
1996 Realitza una escultura monumental, única en la seva producció,
en Homenatge a l’Assemblea de Catalunya.
1997 Exposició retrospectiva La franja blanca, Espai Vau, Centre d’Art
Santa Mònica, Barcelona.
c. 2002 Comença a treballar amb les escumes pintades en negre.
2007-2013 El seu reconeixement es consolida. El 2007 fa una gran
exposició antològica a Vic: Joan Furriols. Pensar amb l’espai, que es
completa a Joan Furriols. El lloc del temps, a Tecla Sala, L’Hospitalet de
Llobregat, el 2010. L’any següent exposa a la Galeria Joan Prats Artgràfic
de Barcelona.
2011 E la forma és pura acció, e la matèria és pura passió, Ramon Llull,
Galeria Joan Prats-Artgràfic, Barcelona
2016 17 obres sense títol, el quadern robat, Barcelona
2016 Constel·lacions, Casino de Vic, Vic
2013 El sentit del buit, Sala Pere Daura del Museu de Montserrat
Col.lectiva “La lliçó de Diògenes”: Tecla Sala 2016. Comissariada per Àlex Mitrani
Segueix la seva trajectòria i acollit per una nova generació d’artistes de Vic exposa amb Jordi Lafon i Pep Montoya al Museu de l’Art de la Pell de Vic. 2016

Obres en col·leccions:
MACBA, Museu d’Art Contemporani de Barcelona
Museu de Montserrat
Fundació Vila Casas, Barcelona
Col.lecció Ernesto Ventós, Barcelona
Fons d’Art de l’Ajuntament de Vic
Universitat de Vic
Col.legi d’Aparelladors de Vic

Primeres peces definitives

Des de Marc Larré EN RESiDÈNCiA al Joan Boscà http://blocsenresidencia.bcn.cat/joanbosca1718/index.php/2018/05/10/primeres-peces-definitives/

Després d’una meticulosa preparació i organització i de fer proves aprop de la muralla i la catedral, comencem les primeres peces definitives!
En Marc dibuixa a la pissarra les peces de les idees que els nostres recorreguts de la sessió anterior van generar: parlem i debatem sobre quines són més interessants i possibles, també les que més ens agraden:


El pom de la porta del pis d’una persona que no ha volgut marxar de casa seva i la de l’hotel que ocupa la resta de l’edifici-Desnonaments i gentifricació a ciutat vella i altres barris de Barcelona- aquí en tenim un exemple.








El nostre recorregut per les Rambles ens va generar més idees. Els souvenirs kitch podrien formar part d’un contacte.

Però una troballa molt interessant ens suggereix una altra peça. Es tracta del paviment de marbre de l’antiga entrada d’un prostíbul. Allà, la petjada del temps, la petjada dels tacons i el temps d’espera han marcat un sot que volem recuperar amb un contacte. Aquest marbre es troba actualment al bar Amaya de les Rambles. El cambrer del local ens explica la curiosa història…




Fem el contacte i protegim la peça amb un film de plàstic:




Pel revers fem la petjada del colze d’un treballador…
La prostitució pot tenir molts significats, el treball no satisfactori pot ser un d’ells.




La cadira i la muralla…









La textura de la muralla








Una roda de bicicleta i més proves…



















Per fer una escultura grecoromana cerquem un grec-grega i un romà o romana
Hem fet unes pancartes a classe. No els trobem!




Un altre dia serà!
















Trencant el gel. Fem les primeres proves de contactes

Des de Marc Larré EN RESiDÈNCiA al Joan Boscà http://blocsenresidencia.bcn.cat/joanbosca1718/index.php/2018/05/10/trencant-el-gel-fem-les-primeres-proves-de-contactes/

Anem al barri gòtic preparats amb el fang, el carretó, la fusta per portar les peces, i… molta il·lusió. Som un petit grup avui, La Mebi, Francisco, Pedro, Aurora, Marc i Àngels. Fa un dia rúfol i plovisqueja.

La vella catedral de Barcelona estava envoltada de quatre esglesioles o Caselles: la del Sant Sepulcre, la de Santa Caterina, la de Sant Miquel i la de Santa Llúcia. Les capelles havien de desaparèixer quan es construeix l’actual catedral gòtica, de major dimensió que la seva antecessora. En va quedar la de Santa Llúcia, ja que el seu emplaçament era perfectament aprofitable en la nova construcció i així la veiem adossada a la catedral.
A la cantonada de la capella amb el carrer del Bisbe trobem la cana, mesura medieval que els mercaders utilitzaven.

Comencem per fer un contacte d’aquesta peça.

La cana destra barcelonina
El Consell de Cent va decidir
col·locar simbòlicament en forma
d’escultura la unitat de mesura de
la cana, per tal que el comprador i
venedor en qualsevol moment poguessin
comprovar i ajustar les
seves mesures. La cana destra
equivalia a 12 pams; el pam se
subdividia en 12 minuts i cada minut
en 12 línies. Aquestes subdivisions
havien estat marcades en la
pedra, però l’acció del temps les ha
esborrades. El procediment per
donar i agafar mesures consistia a
tallar una canya de manera que
encaixés perfectament en la mesura
gravada, i això ho repetien les
parts en conflicte per tal d’unificar
els criteris durant les disputes i
desavinences constants de les
vendes.










La peça és complicada, pensem com la farem perque quedi millor. Anem cap a la muralla…

Fem un contacte de la muralla i el refugi efímer que trobem recolzat a la paret:














Per acabar fem diverses peces tocant els diferents materials i textures de la muralla, toquem. d’alguna manera, el pas del temps…























Aquest és el resultat:

Primera visita al Gòtic, cercant textures i conceptes

Des de Marc Larré EN RESiDÈNCiA al Joan Boscà http://blocsenresidencia.bcn.cat/joanbosca1718/index.php/2018/05/09/primera-visita-al-gotic-cercant-textures-i-conceptes/

Fem un recorregut pel Barri Gòtic per conèixer l’arquitectura i l’urbanisme de la mà de Pol Fontboté, el nostre guia, gran coneixedor de la història de Barcelona.

Veiem que tot no és el que sembla i que la construcció del barri gòtic com a tal és una invenció del S.XIX. Amb l’obertura de la Via Laietana es va fer un projecte per fer la ciutat i el patrimoni més atractiu. Alguns dels edificis es van modificar, altres es van canviar de lloc amb la pedra original.

Comencem a Barcino, la Barcelona romana, a la via sepulcral romana de la plaça vila de Madrid.

Seguim fins a la plaça de la catedral on trobem part de la muralla.
L’escultura BARCINO de Brossa ens dona la benvinguda












La muralla romana adossada a la Plaça Nova de Barcelona ens guarda un secret. Just a l’altre cantó de la primitiva paret romana, hi ha l’entrada a la Casa de l’Ardiaca, on s’hi poden veure restes arqueològiques. Entrant al pati de la Casa de l’Ardiaca descobrirem una construcció on es barregen totes les èpoques i estils.

La Casa de l’Ardiaca, residència de la jerarquia eclesiàstica dels ardiaques des del segle XII, ha estat objecte de moltes modificacions, com la que la unificà a la casa del Degà, a principis del segle XVI. Va ser llavors quan s’hi va col·locar el pati central porxat.

D’aquesta època daten les decoracions renaixentistes que s’adapten a l’estructura gòtica flamígera de l’edifici inicial. Una escala ens condueix cap a la terrassa superior, una balconada al més pur estil Romeu i Julieta. Al fons de la Casa de l’Ardiaca, descobrirem que la paret on es recolza forma part de l’antiga muralla romana de Barcelona. Aquesta muralla es troba adossada, per un cantó, al fragment de la còpia de l’aqüeducte que neix a la porta d’entrada de la ciutat.

L’altra sorpresa, però, la trobem un cop a fora, a la façana principal. L’any 1895 el Col·legi d’Advocats s’establia al recinte i encarregava a l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner el disseny d’una bústia. Els elements modernistes que la formen són d’un intens simbolisme: les tres orenetes asseguren la llibertat de la justícia, mentre que els procediments burocràtics, simbolitzats per la tortuga, representen els entrebancs que tot ho retarden. Des de l’any 1921 la Casa de l’Ardiaca és seu de l’Arxiu històric municipal de Barcelona.






Seguim a la plaça de Ramon Berenguer el Gran. Des de la Via Laietana de Barcelona un espectacle s’obre als nostres ulls. A la plaça Ramon Berenguer, darrera l’escultura eqüestre del comte català, un llenç de muralla romana s’aixeca tot exhibint, al damunt, la capella gòtica de Santa Àgata. Dues Barcelones diferents, la romana i la medieval, es troben aquí majestuosament.

Però el més imponent d’aquesta plaça és el pany de muralla romana, datada de principis del segle IV d.C. Efectivament, tot i que la primera muralla de Barcelona data del segle I a.C, aquesta es va reforçar, tres segles més tard, amb una segona muralla.

Si ens apropem a la muralla romana, veurem que els materials utilitzats per la seva construcció provenien, molts cops, de restes reciclades d’altres edificis. La muralla de Barcelona, que comptava amb 74 torres, tenia uns 16 metres d’alçada. El caràcter defensiu d’aquesta construcció delimitava el perímetre de la primera ciutat, de 1.350 metres. Va ser durant el regnat de Pere III el Cerimoniós, el segle XIV, quan es construí la capella reial de Santa Àgata, d’estil gòtic, com a dependència del Palau Reial. La veiem sòbria i elegant, damunt la muralla romana que li serveix de fonament.

Seguim fins arribar a les restes de l’aqüeducte romà










Una foto de grup davant un mural d’art urbà:

La Plaça del Rei





L’escultura de Chillida

L’esgèsia de Sant Just i Pastor:








La Plaça de Sant Felip Neri, amb les marques de metralla a la paret, és a aquesta hora el pati de l’escola del mateix nom:





Cerquem les rastres de la muralla i l’aqüeducte. Busquem textures i idees per la nostra obra amb en Marc.

Us mostrem algunes imatges:









































També hem trobat Palus, botigues amb molta tradició i racons interessants:















































Després anem al Museu Marès per començar a conèixer la col·lecció i l’espai on exposarem les nostres peces al final de la Residència.













Per acabar fem una posada en comú dels recorreguts fets i de les idees sorgides:



25/04/2018

Des de Maria Arnal EN RESiDÈNCiA al Milà i Fontanals http://blocsenresidencia.bcn.cat/milaifontanals1718/index.php/2018/05/08/25042018/

Còm ens sentim davant de  la presentació del 15 de maig dins de la Setmana de la Poesia?

Amal:

No estic molt contenta amb la presentació: tenim algunes coses, però penso que res té a veure amb res. Em desil.lusiono quan penso que el dia 15  pot ser ja estarem fent el Ramadan.

Mehk:

No sé molt bé còm serà aquell dia. Encara estic nerviosa per què no ho tenim tot fet i no estem del  tot preparats. Però sé que serà una experiència inoblidable.

Tinc por per que pot ser estarem en Ramadan i haurem de fer un llarg assaig.

Hassan:

El dia de la presentación tendré un poco de vergüenza, pero después de actuar  me sentiré cómodo y muy feliz.

Yo creo que lo llevamos bien preparado. Me gusta lo que hemos preparado.

Jay-ar:

No estoy seguro si lo haremos bien aunque María cree que lo haremos bien,  porque ella siempre nos anima.

Me siento inseguro porque cada día hacemos algo diferente a lo que hacíamos el dia anterior y nunca sé por dónde vamos a empezar. Por ahora lo veo como un interrogante.

Kyle:

I feel nervous because I will be dancing in front of many people and I’m a very shy boy.

Melania:

Really? Concert?

It’s some kind of a mistery. For me, it is something to treasure a lot.

I’m not scared of what our performance will be. I’m scared of thinking that it might be our last concert and that’s why I want to cherish it.

ENQUADERNACIÓ LLIBRE D’ARTISTA

Des de Alícia Casadesús EN RESiDÈNCiA al Jaume Balmes http://blocsenresidencia.bcn.cat/jaumebalmes1718/index.php/2018/05/03/enquadernacio-llibre-dartista/

Està arribant el final del curs i ens han proposat construir un llibre d’artista amb tots els treballs que hem anat fent. Quina millor manera de fer-ho que utilitzant el fil. El fil és l’element que ha anat conduint-nos per tot el procés i a banda de treballar la seva vessant més plàstica, ara ho farem en la part més pràctica. Hem enquadernat el nostre propi llibre d’artista i la Begonya, una experta en el món de les enquadernacions, ha vingut a l’institut per ensenyar-nos el seu art.

La tècnica que hem utilitzat és la que els japonesos utilitzaven ja fa molt temps i tot i que el sistema és prou senzill, és alhora molt efectiu. Té un aspecte artesanal  molt autèntic. Un cop més el fil ens ha ofert solucions.

A banda del llibre d’artista hem enquadernat una llibreta de petit format.

Per tal d’unificar els llibres d’artista dels companys del grup, l’Alícia ens ha proposat utilitzar el fil vermell. Cadascun de nosaltres l’hem creat un disseny de portada.