PARTITURA: THE ARTIST IS PRESENT

Des de Misiondivina EN RESiDÈNCiA http://blocsenresidencia.bcn.cat/joanbosca1819/index.php/2019/01/21/partitura-the-artist-is-present/

2ª sessió de performance i treball de reflexio a partir del documental “The Artist is present .

Dijous els Misiondivina ens van fer una proposta:

Van resituar taules i cadires de tal manera que estigués d´una banda la tarima com escenari i les cadires dirigides mirant a la tarima, van recrear l´espai tradicional del teatre. Espectadors mirant frontalment el performer, les dues posicions ben separades. Després ens van donar la PARTITURA:

Entrar a l´aula i posar-se a la tarima, L´acció: mirar i diexar-se mirar durant un minut sense dir res ni fer res. La Diana marca el temps, nosaltres hem de decidir quan comencem i quan acabem , i ho hem de marcar amb un “començo” i un “acabo“. L´exercici ha anat molt bé, hem estat conscients, presents , encara que alguns ens amaguéssim, o riguéssim ha estat una bona mostra de presència, sabem que ha estat una prova de foc i tenim la intuïció que hem fet alguna cosa important que no som capaços de nomenar completament. També ens adonem que no és el mateix reflexionar tot just acabes de fer l´exercici que pensar-ho al cap d´uns dies, deixar reposar la ment i el cos.
Veiem paral·lelismes amb “The artist is present” de la Marina Abramovich. Ens ha impactat el documental, ens sentim interpel·lats, pren més importància el prendre consciència del què és el que està en joc en el fet d´exposar-se, de mirar i deixar-se mirar, aturem el vídeo vàries vegades per fixar-nos en alguns dels comentaris que fa el comissari de l´exposició, ens dóna alguna de les claus. Parla d´estat mental, d´un estat mental que la performer ha d´intentar establir amb el públic, altres dels elements que analitzem son l´espai museístic, el dolor, (dolor corporal per part de l´artista), la disposició espaial, els focus que il·luminen i dirigeixen la mirada, els espectadors, espectadors que en un moment determinat passen d´espectadors a performers, el doble rol ens continua intrigant, qui fa la peça?. El Víctor comenta que també està en joc el límit, si no hi ha límit, no hi ha peça, perquè es mostra un límit, és que parlem d´art. I l´element més important, el temps, temps de vida que es fa visible, que cobra pes, tres mesos amb un mateix gest i amb una mateixa actitud.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *