En petit comité

Aquell dia no vam poder assistir-hi tots: els del 3A tenien una activitat d’anglès, de manera que érem un més que la meitat, és a dir, 11 de 20. Però al començament encara érem menys, només 6, els de 3B, perquè els del 3C van arribar mitja hora més tard. No podia ser, i no ho va ser, una sessió com de costum. Menys persones: més silenci, més concentració, més intimitat.

Vam començar amb el joc del telèfon però amb mímica, i afegint en Marc, a cada canvi de persona, una nova acció i, així, entre totes anar creant una petita història:

La Mara, la Marina, la Jana, la Ramandeep, la Hui i l’Estefany (per ordre d’intervenció).

Ja les 10 (perquè en Kolna tenia mal a un peu i va fer de càmera), vam repetir la dinàmica anterior:

La Jana, l’Estefany i la Hui (per ordre d’ontervenció).

El mínim detall, el més insignificant gest, pot ser decisiu per ben interpretar o malinterpretar el que vol significar la companya.

La Xiaoyu explicant l’encara incipient història a la Clara.
La Clara (i el seu ball!) explicant la història a la Ramandeep.
La Ramandeep explicant la història a la Carlota.
Fragment de la intervenció de la Carlota interactuant amb la Marina.
La Marina amb la Clara.
I finalment la Mara explicant-li a la Kaixin tota la història.

Ja està!: sou capaços de reconstruir tota la història?

Elles ho van intentar i entre totes ho van aconseguir!

Després vam tornar a fer-ho però començant per la que havia estat abans la darrera, id est, la Kaixin.

En Marc i la Kaixin.
De nou la Kaixin.
La Mara i la Marina.
El Marc, la Marina i la Carlota.
La Carlota i la Ramandeep (i els peus de la Marina!)
La Ramandeep i la Clara.
En Marc i la Clara i la Xiaoyu.
En Marc, la Xiaoyu i la Hui.
L’Estefany amb la Jana (en primer pla, d’esquenes, la Mara, i al fons, el Marc).

Jo aquell dia no vaig assistir a la classe de Creadors en Residència, però després d’haver vist els vídeos, em sembla una classe divertida i entretinguda. El primer exercici va ser el del telèfon amb mímica. El primer representa una paraula, verb, història… amb mímica. El següent la torna a representar, i així successivament, fins que arriba a l’últim, que haurà d’endevinar quina paraula és. Si aquesta activitat ja és prou difícil, el Marc va afegir una complicació més. Ell afegia un fragment més a la història a cada persona que li tocava, perquè al final quedés una petita història. Sembla molt bonic tot, però la veritat és que no sé si jo ho hagués pogut fer bé. Sembla complicat i em faria un embolic. (Ivan Egido)

Estuvo muy bien, y la dinámica fue muy divertida, me ha gustado mucho. Tenía que pensar en cómo lo inventaba, y me preocupé por si lo había hecho bien o si la compañera había entendido lo que había hecho. Pero era fácil esta dinámica, solo que al final teníamos que decir todas lo que había pasado, y eso era un poco difícil, porque algunas cosas no las había entendido muy bien. Lo más interesante fue cómo se cambió lo que había pasado durante toda la vuelta entera de historia. (Kaixin Ji)

Aquesta és l’única sessió que m’he perdut de moment, no vaig poder-hi estar. Tota la meva classe estava fent un escape room d’anglès que estava programat des de feia temps. La veritat és que, veient les dinàmiques que el Marc va proposar, hagués preferit fer la classe de Creadors en residència abans que l’escape room. La dinàmica principal de la sessió va ser el telèfon amb mímica. Aquesta activitat ja la havíem fet algun altre cop. Consisteix en expressar verbs o històries simplement a través del moviment, i sovint es pot veure com evolucionen els moviments a mesura que van passant per la gent. En aquesta ocasió, el Marc li ficava una dificultat afegida: cada cop que ho feia algú, li afegia un petit segment a la història. Evidenment, hi havia alumnes que ho feien millor que els altres, per això els últims participants mai sabien amb exactitud què volien expressar tots els moviments. En el teatre, molts cops has d’expressar coses o sentiments sense cap ni una paraula. Em sembla un exercici divertit i sobretot molt útil. (Jordi Aragall)

Jo soc una de les de 3rA que aquell dia no va assistir a la classe de Creadors en residència. He pogut observar en els videos que la cosa va estar entretinguda i divertida. Sincerament hagués preferit estar-hi allà el dilluns que fer l’escape room, però com ja estava planificat des de fa temps no es podia fer res. Les dinàmiques que en Marc presentà aquell dia ja les vàrem fer algun altre cop, però potser una mica diferents: la part d’incorporar una cosa més a mida que van passant les persones no la recordo. Bàsicament és el joc del telèfon i, com ja he dit, en Marc anava incorporant paraules o oracions petites a mida que van avançant. Sempre hi ha gent que té més dificultat per expressar-se, i d’altres que no. M’hagués personalment agradat poder haver fet l’activitat perquè és una de les coses que m’agraden molt, expressar-me. Tot i així sempre des de fora sembla que la cosa és molt senzilla i ja us ho puc dir jo que fins que no et trobes en situació no saps ben bé com actuar, potser a tu et toca la difícil i no saps com continuar, o bé, la fàcil i creus que tot és molt ràpid i avorrit però realment no ho és. (Laura Martí)

Els de la C vam ser els primers en fer l’scape room a les primeres hores, vam arribar uns 20 minuts tard. Les de la B estaven jugant al “telèfon” amb mímica, però una mica canviat; era com una història, cadascú feia el que li representaven, i després afegia una acció que el Marc ens deia. Després cadascú explicava el que havia entès. Els de la C ens vam afegir al joc després de que ens fessin un exemple. La primera vegada em va anar bastant bé, però la segona no vaig entendre gairebé res, ja que només ho podíem fer una vegada, a més, gairebé no m’enrecordava de res, i quan em tocava a mi representar-ho, per dir-ho d’alguna manera, la vaig “cagar” :). Abans de marxar, si no recordo malament, vam jugar al joc de passar la corrent, no va funcionar gaire bé, però va ser divertit. (Clara Ferrarons)

Aquell dia la nostra classe va tenir una activitat d’anglès i no vam poder fer Creadors en Residència. Pel que m’han explicat van estar jugant a un joc del telèfon o alguna cosa així. Voldria llençar el temps enrere per poder anar a aquella classe de Creadors en Residència. (Adrián Brosel)

Aquell dilluns el Marc ens va explicar una història que el seu professor li va explicar. Hi havia una vegada en un west un home que va entrar en un bar. L’home va demanar un whisky, i quan va rebre el whisky, el va agafar i li va dir a un home que estava assegut a una taula “tu i jo a mitjanit tindrem un duel”, i l’altre home contestà “vale “. La gent estava nerviosa perquè  hi havia un duel. Passen les hores i s’apropa el moment: l’home que havia desafiat a l’altre entra al bar i demana el mateix però també deixa unes claus; el duel comença i el que va desafiar va morir. L’important d’aquesta historia és que les claus estan allà per alguna cosa. (Kolna Smith)

Jo a aquella classe no vaig poder assistir però, llegint els comentaris dels meus companys i companyes i veient els vídeos, a part de veure que s’ho van passar molt bé, veig que van jugar al telèfon i el Marc va afegir una complicació per fer-ho més interessant, suposo. A cada persona que venia li afegia un tros d’història. M’agradaria haver anat a aquella classe. (Laia Herrero)

Aquell dia tenia una actividad d’anglès i com soc del 3rA no vaig anar-hi. (Sebastián López)

Ese día éramos muy poca gente y… la verdad, es que me sentía mejor, porque de la gente que estaba ahí conocía a la mayoría. Me fue más fácil hacer las actividades con menos vergüenza. Fue divertida la actividad, trataba de ponernos en un círculo abierto (en forma de “U”), las que estaba en las puntas, una empezaba y otra acababa. Marc tenía que decirle una acción, y la que empezaba tenía que hacerla con gestos y sin hablar, pero las otras no la veían, y entonces tenía que hacerle el gesto a la de delante suyo (la segunda), y la segunda tenía que avisar a la de delante suyo y hacerle la acción que le había hecho la primera más lo que el Marc le dijese, y así con todos, formando una historia. La última tiene que hacerlo todo y decir lo que ha entendido. (Mara Solé)

No sé qué decir, tal vez… que ¿ese día se sintió más tranquilo de lo habitual? Bueno, ahora que lo pienso, tampoco es tan malo hacer clase sin el ruido habitual por un día. Ahora sí que no sé que decir, ya que hicimos lo que hacemos cada lunes, actividades de clase. Y, como siempre, me gustaron las actividades… y fue un día tranquilo (también en las otras clases, no sé por qué). (Xiaoyu Liu)

M’ha agradat molt aquesta classe. Aquest dia no vaig tenir tanta vergonya. Crec que va ser perquè érem poques persones. Primer érem tot noies i amb totes em sentia còmoda ja que em portava bé amb elles. Vam fer una activitat que era passar una història, cadascú feia una representació i el del costat feia el mateix. Era divertit perquè n’hi havia persones que canviaven els moviments, o d’altres que no feien bé la representació, semblava una altra cosa, i la història variava segons anava arribant al final. Per exemple, va passar que anar caminant mentre plovia va acabar sent que s’anava a la dutxa. Primer ho vam fer amb poques persones i després van arribar més. Aquesta classe ha estat unes de les més tranquil·les, segurament perquè érem menys, però també m’ho passo molt bé quant hi són tots. (Estefany Padilla)

Jo vaig ser una de les persones que va arribar més tard. Va ser un dia diferent ja que érem menys persones, i a més érem les persones que són una mica més vergonyoses, i llavors no parlàvem tant. Va ser una sessió divertida, vam estar tota la estona jugant. El joc del telèfon amb mímica se’m va fer pesat ja que va durar massa temps i se m’oblidava el que havia fet el de davant perquè era una història molt llarga. (Carlota Enseñat)

Càmera: Kolna Smith.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *