Sisena sessió amb la Marta

Vam començar  la sisena sessió amb la Marta exposant les nostres imatges de futur  i explicant les idees bàsiques de com imaginem  que pot ser el món en un futur.

La Marta va treure un paper d’embalatge perquè tots poguéssim plasmar els nostres dibuixos i les nostres idees. En aquest mateix paper la Marta va escriure conceptes relacionats amb els dibuixos. Eren paraules com per exemple: al·legoria, paradoxa, sàtira, hipèrbole, etc.

Hi va haver molta varietat de dibuixos, gent que imagina un futur amb pau, amor, sense guerres i bondat i en canvi d’altra gent que imagina un futur amb decadència, malaltia, pobresa, etc.

Aquí podeu veure com es va desenvolupar aquesta sessió:

què és una imatge?

Per a completar la sessió d´ahir, en la que varem introduir el concepte IMATGE contraposant-lo a allò VISUAL, visuàtil, diria Regis Debray, volia afegir algunes de les reflexions de Debray entorn al concepte d´IMATGE. Els fragments que adjunto són del llibre:  Vida y muerte de la imagen, història de la mirada en Occidente. Alguns d´ells ja us els vaig llegir a l´aula.

“El nacimiento de la imagen está unido desde el principio a la muerte. Pero si la imagen arcaica surge de las tumbas, es como rechazo a la nada y para prolongar la vida. La plástica es un terror domesticado. De ahí que, a medida que se elimina a la muerte de la vida social, la imagen sea menos viva y menos vital nuestra necesidad de imágenes”

“la estupefacción ante los despojos mortales, descarga fundadora de la humanidad, llevaría consigo a un mismo tiempo la punsión religiosa y la pulsión plástica. O, si se prefiere, el cuidado de la sepultura y el trabajo de la efigie”

“quitad los esqueletos y el cadáver de la vista, ¿qué le queda al ojo?  Un flujo de imágenes, sin contenido ni consecuencia, que llamaremos “visual”. 

“mientras haya muerte, habrá esperanza estética”   

“la evolución conjunta de las técnicas y de las creencias nos va a conducir a señalar tres momentos de la historia de lo visible: la mirada mágica, la mirada estética y, por último, la mirada económica. La primera suscitó el ídolo; la segunda, el arte; la tercera, lo visual”

“lo visual decora, valoriza, ilustra, autentifica, distrae, pero no muestra (…) la imagen desestabiliza, lo visual da seguridad”

“pensar la imagen  supone en primer lugar no confundir pensamiento y lenguaje, pues la imagen hace pensar por medios que no son una combinatoria de signos.”

“Una imagen es un signo que presenta la particularidad de que puede y debe ser interpretada, pero no puede ser leída. De toda imagen se puede y se debe hablar; pero la imagen en sí misma no puede”

Aquests dies, i fins la propera sessió del dia 22 de novembre, seguiu pensant, describint, dibuixant IMATGES que puguin donar compte tant dels vostres “escenaris de futur” (els que heu redactat) com de les idees i temes que anem tractant sobre el treball.

fins dijous,

marta galán sala

Cinquena sessió

CINQUENA SESSIÓ

Vam començar la sessió parlant de la vaga del 14-N, tema molt lligat al que estem treballant a la residència i aquesta conversa ens va portar a parlar del grup Bildelberg.

Després, a la segona part de la classe la Marta ens va preguntar què eren per a nosaltres les imatges. I van sortir respostes com: símbols, representacions i també vàrem comentar la frase feta una imatge val més que mil paraules.

També ens va explicar algunes idees de Régis Debray que diu que les imatges estan relacionades amb la mort.

“El nacimiento de la imagen está unido desde el principio a la muerte. Pero si la imagen arcaica surge de las tumbas, es como rechazo a la nada y para prolongar la vida. La plástica es un terror domesticado. De ahí que, a medida que se elimina a la muerte de la vida social, la imagen sea menos viva y menos vital nuestra necesidad de imágenes.”

Per últim ens vam posar dibuixar,  descriure, o fer un esquema les IMATGES dels nostres futurs i la Marta, ens va ensenyar unes imatges de revistes.

 Júlia G. i Pol G.

Sessió quarta: Escenaris de futur

ESCENARIS DE FUTUR:
Elaborem textos sobre el treball i el nostre futur en aquest àmbit.

POL GUARNÉ

2032.  Tinc 34 anys, visc a Airland, tot ha canviat.
Han construït una ciutat tancada per totes les persones que queden.
Ja no hi ha arbres.
La única empresa on hi treballa tothom és per produir aire pur.
Tot funciona amb electricitat.
Amb prou feines tenim salari i els nens han de treballar als 12 anys.
Els més privilegiats als 16.
Tothom sembla ser feliç, però la situació no és bona, gens ni mica.
La gent no es pot permetre jubilar-se, així que la majoria mor del propi esgotament.

CARLOS GARCIA

Any 2030, tinc 34 anys.
Sóc periodista i visc a Anglaterra amb la meva dona i el meu fill treballo en un diari petit de Cambridge.  Treure’m la carrera m’ha sigut dificultós ja que vaig haver de repetir 2n de batxillerat i vaig haver de deixar la carrera a mitges perquè no me la podia pagar. He pensat a tornar a Catalunya però no puc perquè es troba en una situació económica desastrosa com Espanya. Quasi tota Europa està decaient, les borses s’estan disparant i trobar treball s’està posant impossible.

JÚLIA GARCIA

Any 2032 tinc 35 anys, visc a Barcelona, i des del 2014 tot és diferent, som independents.
Ara ja no hi ha crisi, i trobar feina no és cap problema. Però la gent no se n’adona que gasta molt, igual que el govern, i això farà que tornem a tenir una altre crisi. Que amb una no en van tenir prou?
Treballo en una empresa fent el que volia, tinc un contracte fixe i un bon sou. Vaig estudiar el que volia, un grau d’art i disseny, allà vaig conèixer algú molt important per la meva vida.
Guerres, com sempre n’hi ha en els països del tercer món. Els amos del mon guanyen diners per assassinats. Hi ha coses que no canvien.
A part de les guerres, la resta és perfecte, ÉS LA VIDA QUE VOLIA TENIR!!!

 MIREIA PALÀ

Tinc 38 anys, visc a Sant Andreu.
Quan vaig acabar l’ESO no sabia que estudiar.
Vaig acabar estudiant infermeria.
Ara treballo a Can Ruti d’auxiliar de laboratori 9h al dia.
Han sorgit moltes malalties per la contaminació.
La gent surt amb màscares al carrer.
Estem abusant dels recursos del planeta.
Ara és dificil que una persona arribi als 56 anys.
El meu marit va morir per un virus que li va desintegrar les vies respiratòries.
Ara he de mantenir jo sola una nena de 4 anys.
La ciència i la tecnologia han avançat molt però han pogut parar la contaminació.
Hi ha guerres per obtenir les matèries primeres.
Ens estem autodestruint i estem destruint el planeta.
El món ha canviat molt, i molt ràpid.

 

MARIA VILLARES

-Any 2030. Tinc 33 anys.
-Ja fa 16 anys que som independents, i és el millor que podríem haver fet.
-Des del 2014 que no hi ha crisis i a la gent no li és difícil trobar feina.
-Tot ha millorat, i jo em considero afortunada.
-Vaig estudiar magisteri i em vaig especialitzar en educació infantil.
-Amb aquest, ja fa set anys que treballo a la mateixa escola, on hi tinc bons companys i un bon horari.
-Visc en una casa gran.
-Però el més important és la meva família.
-Estimo el meu marit.
-Els meus fills també.
-Els meus amics també.
-Sóc feliç.

DANIELA PÉREZ

-2035. Tinc 36 anys. Estic feliçment casada.
- Tinc dos fills una nena i un nen i vivim a Argentina.
-Gràcies a Déu treballem tots dos.
-La vida ja no és la mateixa d’abans, ara ja no pots sortir al carrer; és molt perillós. Hi ha molta delinquència.  La gent depèn molt de la tecnologia. Ara ja no podem gaudir del camps ni de l’aire lliure.

JÚLIA DIUMENJÓ

Tinc 36 anys. He estat viatjant pel món durant 3 anys. El meu còmic ha triomfat mundialment i ha sigut best-seller. La gent arriba a pagar molts diners perquè la tatuï jo. Ara torno a Horta, el meu barri de sempre, per tirar endavant el meu projecte i la meva il·lusió: muntar la meva pròpia tenda de música, on també m’estic plantejant muntar el meu estudi de tatuatges. Estic abocant totes les meves il·lusions en aquesta tenda, i encara que l’horari laboral sigui una mica dur, estic encantada; he pogut dedicar-me a les meves dues passions laboralment, i sóc molt afortunada podent dir això. Treballo tota la setmana, 12 hores diàries, parant una estona per dinar, però estic encantada, sempre he somiat amb això. Lliuro diumenge, i amb això tinc més que suficient. No em puc queixar amb la meva vida, tot m’ha anat tal com volia, sóc molt afortunada.

(Futur tràgic):
Tinc 36 anys, però em sento com si en tingués 100. Van prohibir estudiar belles arts i música, i amb això es van carregar els meus somnis. Vaig estar un any sense estudiar, demanant pels carrers, fins i tot vaig haver de vendre els meus cabells, fins que vaig trobar una feina que em va servir per mantenir-me dia a dia. La feina era molt dura, treballava pràcticament tot el dia els set dies de la setmana. Quan vaig tenir prou diners per deixar la feina ja havien passat 5 anys, i vaig poder estudiar dret. Ara només es pot estudiar dret, empresarials o economia. Vaig estudiar dret amb l’esperança de poder canviar el país, sotmès a una dictadura. Des del 2012 hem presenciat aixecaments i revoltes; tots els que hi han participat han esat condemnats a la mort.
Ara em dedico a defensar gent que menteix davant de gent que menteix el doble. No em sento feliç, treballo en contra dels meus ideals i he perdut tota esperança en el món.
Es van prohibir totes les activitats d’oci, els únics espectacles que podem veure són d’història i d’amenaces contra aquells que volen canviar.
Estem sotmesos a la ignorància. Estem condemnats al fracàs.

 ESTELA FRANQUESA

Any 2029, tinc 32 anys. Em situo al mateix lloc on vaig néixer, Catalunya. Som independents, però no de la mateixa manera que havíem imaginat. Ara sé ben bé, comprenc amb perfecció les maneres de viure dels meus avis. Hem tornat als camps, la tecnologia segueix avançant i tots aquells que s’ho poden permetre en poden fer ús. Però em sembla que no són tan feliços com nosaltres. Ells només manipulen diners, i les persones que tenen al voltant. En canvi nosaltres tractem amb la natura, amb la família i amb l’honestedat, nosaltres som lliures, ells no, ells estan lligats a l’engany i a la hipocresia. Els estudis han canviat, els nens van a l’escola i els ensenyen valors humans. Aquells que volen estudiar carreres ho poden fer, gràcies als fàcils accessos del nostre país. Però sempre ens repetim una cosa: si no fas el que vols fer i no ho fas de tot cor, mai estaràs tranquil amb el teu món interior i mai seràs feliç del tot.

KATHERINE DÍAZ

Año 2037. Tengo 37 años, y el mundo a cambiado drásticamente. Está derrotado. Tengo poca esperanza. Dicen que mundo tiene su fecha de espiración. Ya no nacen mas niños.¿Sera este el fin del mundo?.

Año 2037. Tengo 37 años y soy reportera. La vida ha cambiado en un abrir y cerrar de ojos. El mundo ya no está amenazado. Ya no hay enfermedades ni muerte. Ya no hay pobreza ni hambre en el mundo. Todo esta repartido justamente. Los niños tienen una educación más avanzada. Son la luz que nos lleva a vivir en esta tierra por eternidad Ellos  son la esperanza.

JOSÉ ITURRALDE

Año 2034. Las cosas en todo el planeta han cambiado. Hasta yo he cambiado. Ya tengo 38 años, tengo tres hijos y una mujer maravillosa.Vivo en Francia con mi mujer y mis niños. Estudié economía empresarial. Trabajo siendo el jefe de 10 hoteles. Me siento orgulloso por haber llegado hasta aquí. Haber estudiado esta carrera me ha sido difícil porque llegué a Cataluña con 15 años y me costaba mucho el catalán, pero con mi esfuerzo  logré aprenderlo Hoy en día mis padres se sienten muy orgullosos de mi por ser una buena persona y un hombre trabajador.

ADRIANA DÍAZ

Año 35. Tengo 40 años. El mundo y yo hemos cambiado demasiado. Ya no es un lugar luminoso con oportunidades de trabajo, si no que es un lugar oscuro y muerto sin ninguna señal de vida. Hemos tratado a nuestro mundo injustamente por haber sido la causa de la polución  y el mal trato con los árboles. El sol ya no brilla intensamente si no que se esconde en un halo negro. Yo, al igual que otras personas, luchamos para poder conseguir un trabajo que nos ayude a salir adelante, pero como hay mucha gente necesitada de trabajo, luchamos entre nosotros para conseguir algo. Hay mucha violencia y asesinatos. Da hasta terror salir a la calle. Todos nos escondemos. Todos sabemos que somos culpables del fracaso de vida que ahora llevamos. Seguir viviendo con el mismo sentimiento por muchos años más me sentir melancolía.

ISSAM DRARY

Any 2012. És avui. Tinc 15 anys, empatia i ego. No presumeixo, però tampoc ho nego. Porto temps plantejant-me el futur. Molts amics m’han dit que no em preocupi: “ho has de deixar per l’Issam del futur”. No veig un futur clar. No tinc clar què és el que em motivarà. De vegades penso que si em passa això és perquè moriré. Però l’Issam de dintre diu que no, que tot sortirà bé.

Ara faré un parell d’intents.

Any 2030. Tinc 33 anys. El meu ego ha despertat. Visc a molts llocs. El món ha empitjorat una mica des del 2012. No tinc un treball exacte. Només sé que es complirà alló: “No estic en aquest món per no aportar res. Puc arribar a marcar un canvi”. Encara que l’élit és més forta i ho manipula tot. Es segueixen mantenint ocults. Però aquest cop hi ha més gent “desperta”. Podem canviar el món. No tinc un treball exacte, sóc com un RRPP, però estic relacionat amb el cine, el teatre, la música i els llibres. Poc a poc tinc esperances que podem derrocar el sistema capitalista que s’ha mantingut. Queda molt futur per davant. Promet. La gent serà feliç, i encara que les noves tecnologies són el que manen, la gent valora més les poques coses que queden naturals.

Any 2030. Tinc 33 anys. El meu ego mai va arribar a néixer. Estic perdut.Visc a Barcelona i he viatjat molt poc. L’èlit ens manipula i han complert el nou ordre mundial. Una sola moneda, una sola religió, una sola llengua. Res em motiva. La III Guerra Mundial no va arribar mai, però sí que va existir, encara que no l’hem viscut. Els microxips els té tothom. Ells ens controlen. La població s’ha reduït. L’orient pobre ja no existeix. Som esclaus. No és capitalisme ni dictadura. És quelcom nou. Tots tenim por. La nostra vida no té sentit, ni sabem per què ens despertem. Però no ens deixen morir. Tampoc ho desitjo. M’aniré a l’orient , a l’Himalaya   o pels voltants i allà seré un altre.



Tercera sessió: Primeres aproximacions a les formes de treball que trobem al barri.

El passat 25 d’octubre els alumnes de l’IES Josep Pla, participants del projecte “En residencia”, vam tenir el primer contacte amb treballadors.
Ens vam separar en tres grups de tres, quatre i cinc alumnes i, després de distribuir-nos les zones més properes a l’institut, vam sortir al carrer per començar l’activitat. L’objectiu d’aquesta era poder observar diferents formes de treball i conèixer el seu funcionament. Per fer-ho, vam entrar a diferents locals: botigues de roba interior, mecànics, perfumeries, bugaderies, forns de pa, etc. Els nostres objectius eren fer un qüestionari a un treballador o treballadora de cada local, aconseguir un residu que produís al treballar i, finalment, una fotografia de les seves mans.

Encara que no sempre vam aconseguir assolir tots els objectius, quasi tothom va ser educat amb nosaltres. Ens van respondre preguntes sobre el salari, cosa que em va sorprendre. Ens van donar residus que produïen, tot i que l’oli del mecànic era del 2006. I a excepció d’un lloc, també vam poder fer les fotos de les mans que volíem.
En general va ser una bona experiència.

Aquí podem veure l’àlbum de les fotos de les mans dels treballadors, acconseguides a la sortida.

Maria V.