Imaginem el que escriu la Cristina

OPCÍÓ 1

Noia jove entra a la habitació. El seu rostre no es gaire alegre, tot lo contrari, està molt sorpresa.

-Aquesta casa cada vegada està pitjor. Com una noia de catorze anys pot dirigir una familia tota sola ?

Entra un noi jove a l’habitació.

-Germaneta, no m’esperava això de tu.

-El que no t’esperaves de mi?

-Que acabesis sent la presidenta. Jo tindría que ser el president!

-Tu? Però si tu tens més de vint anys i encara estás fent el ximpanzé per casa!

-Escolta d’això s’en diu vagonear.

-M’estas donant la raó?

-Em… Sempre em treus de polleguera!

La noia somriu satisfeta. Ha acoseguit una cosa que no es repetira en anys.

-Ets tan tonto i de pas tan previsible… Ja sé per qué m’han escollit a mi.

El noi surt de l’habitació enfadat.

Andrea i Sunita

OPCIÓ 2 

Entra el fill i es situa en mig de l’escenari i comença a cridar.

FILL: Tindria que haver guanyat jo! Ella es una inútil! Com podrà governar aquesta casa? No s’ha donat compte de que es molt petita? En que estava pensant quan es va presentar? Segur que per tocar-me les pilotes no em deixarà arribar a casa més tard de les deu.

Entra la mare

MARE: Portes tot el dia cridant. T’has tornat boig? Ja sé que no és molt bona idea, però així es la democràcia, dins i fora de casa.

FILL: El pare i ella estan aliats?

MARE: Secret d’estat.

FILL: Et compro una jaqueta Ralph Lauren.

MARE: Tracte fet. (S’estrenyen les mans) Portes raó, la teva germana ha aconseguit convenç-se’l dels seus ideals.

FILL: Ho sabia! Ho sabia! Tenia aquest pressentiment.

MARE: Si entre ells pot haver-hi un tracte entre nosaltres també.

FILL: Socis?

MARE: Mmm… No ho sé.

FILL: Va mare!

MARE: D’acord.

Els dos somriuen maliciosament. 

Paula i Marta

OPCIÓ 3

La noia entra per una part de l’escenari i amb una cara de preocupació mira al seu voltant i suspira.

Noia: Com vaig acabar fotuda aquí?

A continuació, entra el pare amb pressa.

Pare: Noia has vist al teu germà?.No l’he vist des de el recompte de vots.

Noia: No l’he vist, però potser la mare sàpiga on pot estar, ja que després del recompte es va anar molt enfadat, potser perquè no va guanyar.

Pare: Quina pena enfadar-se per aquestes coses com si fosi un nen petit.

Noia: Potser per això que no aconsegueix treball, sempre deia que s’aniria als 18, ¡Peró mira ja té 20 i no se’n va!

Pare: No diguis això te’ns que respectar-li, ja que per molt que hagis guanyat segueix sent el germà gran.

Noia:Tu com sempre defensant-lo si no es va també es perquè tu no fas res i ara que he guanyat faré tot el que pugui perquè se’n vagi.(Amb to rabiós )

I se’n va quasi plorant.

Arnau i Sebastián


OPCIÓ 4

Filla: (surt d’entre el públic i va cap al sofà, està amoïnada) I ara, jo que faig? Què faig? Com surto jo d’aquesta?

(El seu germà surt del bany)(Es sent el soroll del wàter)(Es puja la bragueta)

Fill: Preocupada…? Tindrà morro la tia! Si has sortit és perquè volies!

Filla: Vinga, calla ja! L’únic que tens es enveja.

Fill: Deixa ja de fer teatre! Encara que et facis la dura amb mi se que en realitat estàs morta de por.

Filla: I, si ho estic què? Hi tens algun problema?

Fill: L’únic problema que tinc és que tu no n’estàs preparada per fer aquesta feina, ja n’estic fart d’aguantar les teves tonteries!

Mare: Un altre cop discutint i barallant? Veniu els dos i ajudeu-me a parar taula! 

Ana María, Lucía i María

OPCIÓ 5

Germana: Això és terrible no puc més

Germà: Tranquila noia ja te en surtirás de aquesta 

Pare: Tranquila que ho farás molt bé

Mare: T’hem escollit perquè pensem que ets la indicada

Germana: Gràcies a tots sou els millors

Tots: T’estimem molt, estigues tranquila que ho farás molt però molt bé!

Andrés i Álvaro

OPCIÓ 6 

Surt una noia que està preocupada

—Sóc la més petita, i ningú em prendrà en serio… 

Surt el noi, picat, fingint que està alegre

—Wuaahh!! Quina sort que tens! 

—En serio, creus que puc fer-lo? 

—Clar que si!! Si no vols ho faigjo…

—No, no fa falta m’ha tocat a mi.

Però tu ets molt petita, com ho faràs si ningú et pren en serio, i no pots controlar a ningú?…Aaahh!!! És clar, per això et van escollir!!…

Bianca i Laia

OPCIÓ 7

 (Apareix la noia amb cara de sorpresa)

 Noia: no m’ho esperava això, que bé que estic, las coses canviaren molt.

 Germà: que bé que estàs ¿no?

 Noia: dons si, i molt.

 Germà: dons sabràs que tu no pots manar, oi, ets molt petita.

 Noia: no, sóc molt gran, tinc 14 anys.

 Germà: d’acord

 (El germà surt molt enfadat perquè no a guanyat.)

 Noia: (parla al públic) Va veureu que tot em sortirà de perles.

 Mítchel

Visitem la Sala Beckett

Divendres passat vam fer una visita a la Sala Beckett. Està al carrer Ca l’Alegre de Dalt, que fa pujada per anar i baixada per tornar. Des del carrer, un corredor ens condueix a les profunditats d’un gran edifici d’oficines. La porta de la Sala Beckett. Està tancada, és clar, perquè només obren al públic a la nit. El teatre és un animal noctàmbul, que durant el dia descansa. O ho sembla, perquè ens trobarem actors assajant en totes dues sales de assajos que la Sala té. El mateix Samuel Beckett, un dramaturg del segle XX, surt a rebre’ns des de la seva immensa fotografia que ocupa tota una paret.

Fins a la Sala Beckett hem arribat a peu des de l’institut. Trigarem un quart d’hora. Som quasi veïns. Per no portar pes a l’esquena vam fer itinerari per casa d’una companya, a la escala de la qual vam deixar totes les motxilles  

Visitem, en primer lloc, la sala on es fan les representacions. Per l’escenari havia el decorat de l’obra que està en cartell. Un sofà, un frigorífic amb imans a la porta, un penjador amb una jaqueta, un armari i una cervesa. Més que per veure teatre, les grades del públic semblaven per assistir a un partit de tennis. Ens van dir que les grades canviaven de posició segons l’obra representada.

Desprès vam fer un petit recorregut per la part oculta i secreta del teatre. Allò que, com a públic, mai veiem. Entrarem als camerinos. Grans miralls envoltats de bombetes enceses, un cartell avisant que els mòbils s’han de apagar, roba una mica desordenada per tot arreu, potingues pel maquillatge i utopia per aquells que volem ser actrius o actors algun dia. A continuació vam passar per la sala tècnica, el taller de decorats i una sala d’assaig on preparaven la propera estrena.

Al pis superior, la Sala Beckett té un obrador. Als obrador fan pastissos, però a la Beckett la xocolata i la nata són el text dramàtic i la seva dramatúrgia. L’obrador té una aula, una biblioteca especialitzada en teatre i una gran sala d’assaig. Aquí fan tallers per a aprendre a escriure teatre. En un d’ells, la Cristina va començar la seva carrera com a escriptora quan encara estudiava a l’institut. Ara és ella qui dóna un taller per a joves que volen escriure la seva primera obra. El títol ens agrada: «La primera bicicleta, el primer petó, la primera obra». Aquesta ha estat la nostra primera visita al món secret d’un teatre. Esperem que no sigui l’última.

Andrea i Sunita

Gaudim del teatre

Diumenge, 3 de febrer, anem al Teatre Nacional de Catalunya. És l’última representació d’«Els nostres tigres beuen llet». Semblava el pati d’un institut, hi havia moltes noies de l’ESO. En mig de l’esbarjo també havia noies que ho havien estat fa cinquanta anys. Totes, també nosaltres, volíem veure teatre i… els actors. Uns nois molt atractius que surten per la televisió.

Dins de la sala no havia cap seient lliure. Van apagar les llums. Es va encendre un focus i al mig de la platea va aparèixer l’Albert Baró i de sobte es va organitzar un partit de futbol a l’escenari. L’obra tracta del pas de la joventut a la edat adulta d’un grup nombrós de germans —i només una germana, pobrissona—. Hi és el pare, que es despreocupa una mica dels seus fills; la mare, que era molt dolça; i els germans, un dels quals va robar els anells de la mare el dia de la seva mort.

 El públic s’ho va passar d’allò més bé. Cridaven. Una noia al nostre costat es va posar a plorar quan parlava en Mikel Iglesias. Després, quan el germà gran els va demanar que es despullessin, una altra noia va cridar a la sala: «Sí sí sí». I els actors es van treure —només— la samarreta.

 En alguns moments, la obra ens va semblar lenta. Una mica avorrida. Bé, en aquest aspecte no estem d’acord totes tres. Anem 2-1. L’opinió majoritària és que al text li mancava intensitat, força, era fluix. L’opinió minoritària diu que mai es va avorrir a la funció.

Una vegada fora de la sala, després d’un final apoteòsic, amb la gent en peus i fins i tot amb pancartes d’amor —«Mikel, t’estimo, truca’m al 657…….»—, vam buscar als actors —als actors!— per aconseguir els seus autògrafs. Ens van signar el Mikel i l’Albert.

 Va ser, tot plegat, una experiència molt divertida. En un futur ens agradaria a nosaltres formar part de l’obra. La Lucía podria ser escriptora. L’Ana María cantaria a l’escenari i la Maria actuaria com a primera actriu. Estem segueres que la Cristina ens donarà un cop de mà en aquest desig.

 Lucía, Ana María i María.