Mes: octubre de 2018

Estava tancat en un món místic on no més existia la pau ,jo i la meva respiració ,no volia marxar,
em donava una sensació de tranquil·litat i de seguretat increïble ,aquella música es posava en el teu cap completament fent que arribis al tranç durant el temps que hi estaves dins . Una obra espectacular que fa que el nostre sentit  de l’oïda ens emboliquin en aquest mon del qual no volem sortir és gaire bé màgic.No és una obra normal, com un quadre que el veus i et pot agradar més o menys o com una escultura que pot representar alguna cosa que t’agradi o no, aquesta obra  et regala un viatge a un altre mon, molta gent pagaria per tin-dren una a casa a l’escola o a la feina, és espectacular el que et fa sentir aquesta màquina de sentiments.
M’ha encantat la exposició d’impressions.

Al dijous vam anar a l’exposició del nostre amic, Fito al museu Joan Miró. Vam entrar el museu, estàvem baixant les escales, de sobte escolto una música, i vaig pensar que eren sons que se’m pesaven pel cap o m’estava imaginant, i una vegada vam arribar, davant meu vaig veure, una cosa gegant negra, i se’m va quedar una cara de *que cojones es esto,a ver donde nos ha traído el señorito este* . Ens vam quedar observant la cosa gegant i del fons s’escoltava una simfonia, jo estava flipant, i en Fito ens va dir que podíem entrar dintre. Dons clar, jo vaig anar corrent i una vegada dintre tenia la mateixa reacció que quan vam entrar. Em vaig estirar super còmode vaig t’encar els ulls i de tant en tant m’entrava son. Era tan relaxant estar dintre,tot negre, estirats, amb la música (encara que la música més be… bo dona igual). S’estava super a gust d’entre i no volia sortir. Em va encantar el treball que va fer, m’ha semblat molt relaxant i molt bonic, encara que la música no tant. XD.

Era un espai molt gran, pero hi había molta gent, i no teniem molt espai. Amb la música em vaig calmar i em vaig quedar dormida sobre algú.

Va ser una experiencia rara pero agradable.

El que hem va suggerir l’obra d’en Fito era com una tranquil·litat però amb un toc de nerviosisme perquè hi havia moments de la cançó que sinó va de fons tenia com uns sorolls estranys que incitaven a que estiguessis nerviós uns altres que hem recordaven a la banda sonora d’un vídeo joc que es diu God Of War 4, la caço em recordava una mica a les caçons cantades en Nòrdic antic però l’obra del Fito és una cançó però no hi ha paraules, només hi fan sorolls amb un ritme específic per causar tranquil·litat i una mica de nerviosisme en un cert punt de la cançó que sonava en el “cub de ressonància” aquell.

El primer vaig sentir al primer va ser incomoditat però un cop vaig seure, el meu cos es va relaxar, vaig sentir molt bé semblava com que si egües introduït a una mena d’església o un lloc que es faci meditació, la meva sensació al principi va ser, incomode pel que podia passar però amb vaig tombar en el pis, vaig, estar supero còmode, poques vegades havia sentit tanta relaxació en aquell lloc, que em volia quedar tota l’estona, és com que si aquell lloc tingués alguna cosa especial que agradaria torna-hi un altre cop, el recomanaria a molta gent que estigui estressada per poder desconnectar del món en el qual vivim.

Relaxacio

comoditat

inseguritat

segur

M’ha agradat a sigut molt relaxant a sigut una experiència única
Al principi no li trobava cap lógica al projecta per després me anava agradant més i més,

És una obra que en sí és molt senzilla que inclòs podries fer la tu en la teva casa no se si l’objectiu era de pensar en tot o relaxar té.

Cuando hemos entrado a dentro de concha acústica me he asustado porque pensaba que nos van a encerrar allí, pero al final solo nos han dicho de ponerse en el suelo y intentar a relajar, la primera vez no he sentido casi nada he cerrado los ojos y intentado a relajar pero no podía con esa música que había porque me daba mal rollo y empecé a pensar mucho, pero cuando hemos entrado la segunda vez me tumbé cerré los ojos y he intentado ya no pensar tanto y sentí calma y pasión igual que cuando estoy en una iglesia me quería poner a rezar pero abrí los ojos y entendí dónde estoy.  

La música relaxa i estava bé, era estrany, la primera vegada no m’agradava, no entenia res, a la segona vegada em entrava son i m’he quedat adormit.

Quan vaig entra a la petxina acústica, vaig sentir una mica d’angoixa. Tot estava negra. Després d’uns segons vaig sentir tranquil·litat i pau. Coses que necessitava des de feia temps. Vaig començar a oblidar-me de tot i centrar-me únicament en les veus que s’escoltaven. Vaig experimentar un parell de sensacions que no es poden explicar amb paraules, has de sentir-ho tu mateix.

A la visita a la Fundació Miró, quan vaig estar a la caixa sonora del Fito la veritat és que em sentia tranquil, en pau, no tenia son encara que vaig fer l’intent de dormir així que vaig posar-me a llegir el paperet que parlava del Fito. No vaig trigar gaire, ja que el bon Genís me’l va llençar vés tu a saber on, una estona després vaig trobar un altre i va ser la mateixa història. La veritat és que també em feia una mica de por la manera en què m’observava l’Artur des del punt més alt de la caixa.

 

Així és com em sentia al sortir de la Fundació Miró a causa dels rajos de sol que penetraven als meus ulls acostumats a l’obscuritat de la caixa.