Idees i materials reciclats

Des de Makea Tu Vida EN RESiDÈNCiA al Maria Espinalt http://ift.tt/2D3E5Ry

Un cop has començat amb el joc de la creació, és difícil atufar-lo. Aquesta vegada vam crear a partir de libres que estaven vells i obsolests.

Les idees van commença a sorgir de cada un de nosaltres i van sortir coses molt divertides.

Creant amb cartró reciclat

Des de Makea Tu Vida EN RESiDÈNCiA al Maria Espinalt http://ift.tt/2CCeU7V

Com tothom sap, el Maria Espinalt és un institut de nova creació i està en período de construcció. Estem construint el model educatiu, la manera de fer i de relacionar-nos i també les nortes instal.lacions i mobiliari. Ens falta de tot!

Una de les activitats que ens ha agradar més ha estat la de crear els nostres propis seients. Vam partir d’un material fàcil de trobar i d’un disseny que està democratitzat com tots els que crea Makea tu vida.  Vam estudiar el material i les seves característiques tècniques. Vam estudiar la geometria de l’element que havíem de crear. Vam aprendre a desxifrar un planol a escala i finalment, ens vam posar “mans a la obra” …

  

Materials, procediments i tècniques a tenir en compte van ser la nostra ajuda i el nostre aprenentatge. Ho vam tractar com si d’una recepta de cuina es tractés i el resultat va ser extraordinari.

11a SESSIÓ 19-Des 2017

Des de Martí Sales EN RESiDÈNCiA al Narcís Monturiol http://ift.tt/2A84nPJ

El dia 19 de desembre vam anar a la Pedrera per veure l’exposició de Joan Ponç. Vam descobrir moltes coses interessants sobre l’artista, com per exemple que va tenir una infància molt dura perquè ningú de la seva família l’estimava, només la seva àvia. També, que algunes de les coses que pintava eren un pèl premonitòries i li acabaven succeint i, finalment, que la diabetis que patia li va fer perdre la visió, però això no el frenà per fer quadres.

L’activitat va estar molt bé perquè vam aprendre moltes coses inspiradores. Ara ens toca escriure sobre tot plegat. Quines històries sortiran?


María López

10a SESSIÓ 12-Des 2017

Des de Martí Sales EN RESiDÈNCiA al Narcís Monturiol http://ift.tt/2EHRFuA

El Martí ens va plantejar un nou repte: havíem de portar escrits uns poemes. No importava si eren curts o llargs, el que importava era que els féssim nosaltres mateixos. Encara que tots creiem que no podíem escriure’n de bons i interessants, al final de llegir-los tots ens vam adonar que, si ens esforcem en fer alguna cosa, la podem fer bastant bé.

Aquí, una petita mostra:

En tu vientre

Abrí los ojos y todo era agua.
Mis manos jugaban delante de ellos
sintiendo pasar el líquido entre mis dedos,
cálido y sereno.

Entonces ya te conocía, madre amada,
tantas veces antes me habías mecido
y dormitava al ritmo de tu latido
dulce y eterno.

Arropado por tu amor y por tu alma
mi hogar y refugio es hoy tu vientre
y sea, madre querida, para siempre
paz y cielo.

Sara Elías

Després de això, vam recitar un poema titulat Huir del Marçal Font, però d’una manera diferent: cada vegada que apareixia la paraula huir la dèiem tos junts i canviàvem de lector. Fer-ho de forma col·lectiva ha estat una experiència molt interessant i ens ha agradat molt. Aquí teniu la mostra de l’experiment:

També us deixo el link del poema recitat pel propi autor. Com veureu té molt de ritme i es pot interpretar de diverses maneres:

Laiba Zulfiqar

9a SESSIÓ 5-Des 2017

Des de Martí Sales EN RESiDÈNCiA al Narcís Monturiol http://ift.tt/2lHxBjj

En aquesta sessió hem tingut la sort de tenir un convidat molt especial: el Guim Valls, un jove poeta que no ens ha deixat indiferents. Ens ha parlat de la consciència literària, d’històries que barregen realitat i ficció, de percepcions, d’intensitat i hem gaudit sentint-lo recitar un dels seus poemes:

Vertigen

Com a segona sang, vertigen.

Com a superació del jo en el miratge de l’aigua, vertigen.

Com regalèssia espiritual, mastega el vertigen.

Penjats d’un sostre que s’allunya, vertigen.

Avorrit ja, sempre encara a mitja caiguda, l’àngel que badalla fent esfèric el vertigen.

Com a entrada al món, vertigen.

Com a estada en el món, un empedreït vertigen.

Com a sortida del món, una fresca incorporació en el vertigen.

Nit i dia, trencats o riallers aprenent molt a l’aula polivalent del vertigen.

Fent-nos petons amb llengua d’acer tocant-nos només amb una mà perquè l’altra em sembla que estava acariciant el vertigen.

El meu ventre acull una nova necessitat que no sé com s’apaivaga i li he posat de nom vertigen.

Podant l’arbre genealògic miro avall un momentet o miro amunt i m’omplo d’un gastat vertigen.

La sang no vol genets que se li adormin a la gropa, vol vertigen.

Què pesa més, la mà tallada d’un infant o un estel i el seu cordill? —Jo diria que el vertigen.

8a SESSIÓ 28 Nov-2017

Des de Martí Sales EN RESiDÈNCiA al Narcís Monturiol http://ift.tt/2CGalKs

Després de l’emocionant excursió a Torre Baró van sorgir moltes idees per als nostres relats. En aquesta sessió els hem llegit i ens hem adonat que es poden explicar històries des de molts punts de vista i que és fantàstic. Amb tot, hem de continuar treballant per millorar la nostra escriptura.

A continuació, hem descobert un poeta molt curiós: en Jesús Lizano. El Martí ens ha fet recitar un poema d’aquest autor que es titula Poemo. La particularitat és que totes les paraules estan canviades de gènere. La intenció d’aquest joc és treure dramatisme a aquella visió tràgica de la vida que tenen algunes persones. Ens ha costat molt dir les paraules al revés, però ha estat curiós i divertit.

Us el compartim a continuació:

Me asomé a la balcona
y contemplé la ciela
poblada por los estrellos.
Sentí fría en mi caro,
me froté los monos
y me puse la abriga
y pensé: qué ideo,
qué ideo tan negro.
Diosa mía, exclamé:
qué oscuro es el nocho
y que sólo mi almo
y perdido entre las vientas
y entre las fuegas,
entre los rejos.
El vido nos traiciona,
mi cabezo se pierde,
qué triste el aventuro
de vivir. Y estuvo a punto
de tirarme a la vacía…
Qué poemo.
Y con lágrimas en las ojas
me metí en el camo.
A ver, pensé, si las sueñas
o los fantasmos
me centran la pensamienta
y olvido que la munda
no es como la vemos
y que todo es un farso
y que el vido es el muerto,
un tragedio.
Tras toda, nado.
Vivir. Morir:
qué mierdo.

7a SESSIÓ 21-Nov 2017

Des de Martí Sales EN RESiDÈNCiA al Narcís Monturiol http://ift.tt/2lH2SCX

En esta excursión, los alumnos eran los guías. El objetivo era llegar al castillo de Torre Baró cogiendo las rutas más interesantes. Hicimos tres grupos y cada uno se encargaba de un tramo.

El primer grupo nos envió del instituto hasta el Laberinto de Horta. Para llegar pasamos por el campus de Mundet y encontramos una estatua con una curiosa reflexión sobre la educación.

El segundo nos hizo cruzar por el barrio de la Font del Gos. Parecía un pueblo con casas bastante antiguas. Allí nos encontramos con un señor con dos perros: Megas y Wi-Fi. Nos contó que había que hablar flojito porque por la orografía de la zona se producía un fenómeno acústico especial que hacía que se escuchara todo lo que decíamos desde la otra punta del barrio. Más adelante encontramos una puerta grande enrejada. Nos quisimos asomar para ver qué había, pero al tocarla empezó a sonar una estridente alarma. Lo poco que pudimos ver fue una bajada muy empinada dentro de un túnel. ¿Hacia dónde conduciría?

El tercer grupo nos llevó a un mirador y oímos a dos hombres tocar el saxofón. Estuvimos hablando con ellos un rato y nos contaron muchas historias interesantes del barrio, como que, a finales de los años 60, el alcalde de Barcelona de la época construyó, contra la voluntad de los vecinos, unas bombonas de gas que popularmente se conocían como los huevos de Porcioles. Esas bombonas formaron parte del paisaje de Can Papanaps hasta 2002 cuando fueron derribadas.

Reprendimos nuestro camino intentando continuar por la parte de arriba de la montaña, pero no fue viable, así que tuvimos que descender para seguir la ruta. Llevábamos bastante retraso e intentamos acortar por un camino, pero resultó ser un callejón sin salida y tuvimos que volver.

Por fin encontramos la Carretera Alta de les Roquetes que llevaba derecho a Torre Baró. Por el camino vimos un globo rojo atado a una farola que nos recordó a la película “IT”. Al llegar al castillo, Natalia, una compañera de clase, nos contó la leyenda del castillo. Trataba sobre un Duque que tenía una hija que estaba enferma. Los médicos le recomendaron mudarse allí ya que con el clima de las montañas se curaría. Así que el Duque mandó construir la torre, pero la hija murió antes de que se pudiera terminar. Ahí acabó la historia y la excursión. Hice unos cálculos e hicimos 8,6km.

A continuación os dejamos el reportaje completo de la expedición: