De ben segur, que si
fa uns mesos haguéssim fet una pregunta al carrer, a tres o quatre mils
persones: Què vol dir estar confinat?
Quantes creieu que
hagessin contestat correctament?
Anem a veure què diu
el TERMCAT:
Fet de tancar algú
dins un espai limitat.
El confinament es pot dur a terme per motius diversos, com ara per salut pública, per seguretat ciutadana o per l’aplicació d’una sentència judicial.
I què és una distòpia?
Segons la Viquipèdia: Una distòpia, contrautopia o antiutopia és una utopia negativa on la realitat transcorre en termes oposats als d’una societat ideal, és a dir, vers una societat opressiva, totalitària o indesitjable. El terme va ser encunyat com a antònim d’utopia i s’usa principalment per a fer referència a una societat fictícia (freqüentment emplaçada en el futur) on les tendències socials es duen a extrems apocalíptics.
Bé dons aquesta és la realitat que estem vivint en aquests moments, tots tancats a casa, sota l’amenaça d’un virus… 40 dies tancats i sense saber quan podrem sortir…
Però el Projecte CREADORS EN RESIDÈNCIA 19-20, continua bategant, continua ben viu… Cada setmana, l’Isaac, l’Ariadna i l’Iñaki i nosaltres, la Laura i el Jordi, ens veiem les cares per vídeo conferència, per a parlar, planificar i tirar el projecte endavant! Ganes no ens en falten i creiem fermament en el que fem, anirem fins a la fi.
El projecte segueix, i un cop llançat el S.O.S perquè els alumnes contactin amb nosaltres, per tirar endavant, els proposem:
Hola a tothom!
En primer lloc,
esperem que us trobeu bé i que estigueu aprofitant part d’aquest temps per
fer coses que us agraden. En segon lloc, us escrivim perquè us trobem a faltar
i volem fer-vos arribar aquest missatge:
“Aquí nyamnyam,
l’Iñaki i l’Ariadna, esperem que estigueu bé. Fa un mes que vam tornar de
Mèxic, just quan va començar el confinament. Ens hagués agradat molt tornar a
veure’ns: volíem cuinar, jugar, passejar, fer teatre fent de nosaltres
mateixos… i acabar de donar forma al projecte. Ara, amb la nova situació,
portem uns dies pensant amb l’Isaac, el Jordi i la Laura com fer-ho
igualment. Ens sembla important acabar el que vam començar al setembre
i en tenim moltes ganes!
Quina forma podria
tenir? Us proposem crear una aplicació en forma de joc, una app
que pot funcionar al mòbil o a l’ordinador. Per jugar dins o fora
de casa, individualment o en grup, i la idea és generar els continguts amb
vosaltres. Per crear el joc, us enviarem un repte setmanal que us
arribarà cada dimarts. El divendres 29 de maig volem tenir
l’aplicació acabada i estrenar el joc.
1ER REPTE: Volem crear un grup VIRTUAL DE TROBADA . D’aquesta manera
podrem treballar junts, será molt guai perquè podrem utilitzar-la amb el mòbil
o amb l’ordinador.
Així que el repte és
crear aquest grup durant aquesta primera setmana! Fàcil, oi? Quan la tinguem ens podeu escriure, us afegirem al
grup i allà us trobareu una sorpresa per seguir creant la nostra app
del joc!
I fins aquí la
informació de la primera setmana, grup!
Us demanem, si us
plau, que la primera persona que llegeixi aquest mail, en faci foto i la passi
per WhatsApp a la resta del grup amb qui té contacte perquè la info arribi a
tothom.
Aquí us explicarem el seguiment del nostre projecte d’en residencia des del confinament, tots tancats a casa.
Ens estem comunicant entre tots a través d’un grup d’instagram en el que estem tots inclosa la nostra artista, i hem creat un compte per anar pujant la feina feta.
El nostre projecte anomenat “Hipperconnectxts sembla que treballar on line li va com anell al dit.
En aquest grup l’Irma Marco ens envia el que hem de penjar i cadascú ho va fent pel seu compte.
Malgrat anem fent forces coses, res millor com estar a l’institut i veure’ns les cares. Les abraçades ara ens fan molta falta i no les tenim.
El 2 de març (què lluny sembla ara!) en Marc ens va dir que ja tenia enllestides, provisionalment, però, quatre escenes de l’obra que estava escrivint inspirat en nosaltres (cada escena té com a protagonista a un de nosaltres). Sense dir-nos quines eren, va començar a llegir-les, i nosaltres a escoltar-lo expectants i nerviosos.
El Marc al centre, i al fons i de grog la Kaixin.
A mesura que anava llegint, anàvem descobrint de qui es tractava: primer l’Adrián, després el Quique, a continuació l’Ivan i, finalment, la Hui. Aquí teniu algunes de les cares que feien mentre escoltaven la seva escena:
L’Adrián i el Quique.
L’Adrián i el Quique.
L’Ivan.
La Hui (al centre, envoltada de la Mara, a la esquerra de la imatge, i de la Ramandeep, a la dreta de la imatge).
Després que el Marc ens fes la lectura dels textos que havia escrit, va arribar el moment de màxima tensió, inesperat malgrat molt esperat: cada protagonista havia de llegir en públic la seva escena. El primer a sortir a la palestra va ser l’Adrián:
A continuació, li va tocar al Quique:
Després, a l’Ivan:
I finalment, a la Hui:
Abans de acomiadar-nos, en Marc ens va dir que el proper dia portaria quatre escenes més…
El passat 27 de febrer la Núria Bonavila de Dones arpilleres de Congrés i Indians ens va visitar i ens va explicar l’origen de les arpilleres i les que ella i les seves companyes han confeccionat explicant històries de dones. Històries de vida, quotidianes, personals, i sobretot històries de la Guerra civil espanyola i com es va viure al nostre barri de Sant Andreu. Per exemple, una de les seves arpilleres explica a través de trossets de roba cosits sobre una tela de sac quan en un bombardeig sobre Barcelona la gent del barri es refugiava en el metro en construcció i es van quedar atrapats amb el fang. Un home del barri, el senyor Basilio, amb una corda els va ajudar a sortir del forat salvant-los la vida. Va ser molt interessant compartir el que ens explicava la Núria amb les coses que sabien els nois i noies que havien sentit a la seva família sobre la guerra, la transició i la justícia social. Mercè
.
L’altre dia la Núria Bonavila va venir a explicar-nos unes
quantes històries que estaven plasmades en les arpilleres que ens havia portat.
Ens va explicar que es reunia amb unes senyores que feien
arpilleres com ella, que escollien un tema per fer les arpilleres, com per
exemple: la postguerra, la transició, la desigualtat, etc. Normalment acostumen
a fer les arpilleres sobre els seus familiars.
Ens va explicar que una de les arpilleres parlava de que el seu pare se’n va anar a la guerra (Batalla de l’Ebre) i es va quedar traumatitzat. Una altra arpillera parlava que a les discoteques, els soldats agafaven als joves perquè lluitessin a la guerra. I així successivament vam veure les veritats amagades, el que no està escrit, el que no volen que sapiguem nosaltres.
També ens va ensenyar a fer unes personetes de roba per fer les nostres pròpies arpilleres.
Com podeu veure, des de l’Institut Verdaguer, i en moments de confinament, hem estat seguint el fil durant aquestes tres setmanes de confinament. Al principi pensàvem, com tothom, que serien tres setmanes i ens tornaríem a trovar, però finalment no ha estat així.
Avui hem fet una reunió virtual per prendre decisions de com portar el projecte des de la distància, amb quines èines, com materialitzar-ho donades les circumstàncies….
Hi ha molts alumnes que han desaparegut virtualment. Anem rebent respostes i feedback dels alumnes a comptagotes. El projecte s’està convertint en propostes individuals. Intentem compartir les propostes dels alumnes via watsaps per agilitzar la informació.
Estem en un moment d’imaginació política i, pedagògica i artística.
No perdem les esperances!. Estem fent tot el que podem des del confinament.
Crec que la realitat supera la ficció, però, com a professora de plàstica, penso que la creativitat supera la ficció i a la realitat i ens en sortirem!!!!.
Confinades pel primer virus trans de la Història, el coronavirus-la
Covid-19. Ens travessen multituds d’emocions simultànies i contradictòries: la
incertesa, la ràbia, la por, l’avorriment, la solidaritat, les cures, els
afectes, les ganes de no fer res, d’omplir compulsivament el temps, un impuls
creatiu que construeix un munt de coneixement individual i col·lectiu…
El dia 13 de març ens vas enviar cap a casa. Mentre els carrers s’anaven
buidant, anàvem pensant noves formes de relacionar-nos, per no aturar el procés
creatiu que tenim entre mans, per mantenir una normalitat.
A través de Míriam, vam demanar a
les famílies tenir accés temporal als vostres telèfons per comunicar-nos
directament entre nosaltres, totes, per WhatsApp. Les famílies, ràpidament, van
donar la seva conformitat. També s’havien proposat que tot fos el més normal
possible i que el procés educatiu del seus fills i filles no es veiés aturat
per la quarantena.
Ens adonem que funcionem molt bé com a grup. Ens anem passant els
contactes, atents i atentes per a que no falti ningú. Però si falten. Salma té
el mòbil trencat i es comunicarà pel de la seva mare. A Chaima i Dikra no els
hi funciona el WhatsApp…
Decidim tenir dues formes de comunicació: el WhastApp per enviar-nos
missatges ràpids i el correu electrònic per enviar les instruccions a seguir
per continuar amb les Memòries d’allò estrany.
Proposem que tothom estigui connectat el dijous, a les 10.30h, l’horari
habitual d’En Residència. Enviem una proposta. Algunes persones contesten,
altres encara dormen, altres no sempre tenen accés al Wifi quan volen…
Correu enviat el dia 13 del confinament. Dia 26 de març del 2020.
Rebem missatges de bon dia a les 10.30h, alguns treballs fets a les 11h, i a les 16h, a les 17h, “no he pogut connectar-me”, “m’acabo d’aixecar”, “m’ha sonat el despertador però, disculpen, he continuat dormint, no m’he assabentat”. A les 23h “No tinc wifi”. “No es descarrega l’arxiu”… “No importa”, us anem contestant. “Allò realment important, és saber que esteu bé, que estem aquí, que ens escoltem, llegim… la resta ja la anirem fent, que temps, ara en tenim de sobra”. Però poc a poc van arribant els escrits i els dibuixos sobre La sexualitat que vull. Ens commou el compromís que teniu amb el projecte, amb nosaltres.
“He deixat còrrer la meva inspiració i he fet aquest dibuix abstracte que personalment penso que encaixa amb el que estem treballant”. Ivo
Però un virus ens va rondant el cap, i en aquest cas, no és la Covid-19. És el virus de norma-litat, de la norma-lització.
És curiós, que un procés que es desplega sota el nom “Memòries d’allò
estrany”, no veiés que, en aquesta situació estranya, res, més que mai, podia
ser normal. El sistema es trontolla, s’esquerda. I nosaltres que qüestionàvem
la seva norma/litat, de sobte, en posem a funcionar per mantenir-la.
Contribuint a reforçar les desigualtats educatives entre el grup de joves
(no tothom té accés a Internet, no tothom té un dispositiu electrònic des del
que llegir i enviar els exercicis, no sabem les situacions familiars de cada
jove, no sabem com estan vivint aquesta situació de la que no tenim
memòria).
Contribuint a situar els nostres cossos i el de Míriam en un sistema de
producció constant, una jornada laboral sense horaris, que fem amb gust, perquè
ens importen lxs joves, lxs posem al centre. Però una forma de fer que està
descentrada de les preguntes que realment importen.
Quin tipus d’educació volem? Quin tipus de relacions entre professorat i
alumant? Què aporta l’art a un moment vital com aquest? Com podem pensar
l’educació com un acte creatiu i afectiu? Com no reproduïm i reforcem les
desigualtats d’un sistema educatiu classista, sexista, racista, capacitista?
Com reconfigurem un sistema educatiu i cultural més preocupat per trobar vies
de comunicació que garanteixin el consum de continguts (curriculars i culturals),
que per obrir vies alternatives per escoltar-nos, mirar-nos, tocar-nos,
pensar-nos, aprendre i crear en comunitat. No ara, sempre.
No volem continuar com si res estigués passant. No volem contribuir a
mantenir la ficció d’una normalitat que genera exclusions i desigualtats.
Ens agrada saber-nos connectats, escoltar-nos. Ens emociona saber que
cadascú i cadascuna de nosaltres, en algun moment de la seva intimitat
domèstica, treu uns llapis de colors, una fulla mal tallada d’una llibreta, el
mòbil o un ordinador i obre un parèntesis al seu confinament, per pensar en el
projecte, pensar-nos com a grup, pensar-se com a persona i per què no?,
pensar-nos com a societat. Els vostres escrits, els vostres dibuixos sobre la
sexualitat que voleu, són una oportunitat per pensar quin sistema social,
sexual, corporal, de gènere, del desig, del plaer, de parentiu, de salut…
volem.
Vull fer el que vulgui, quan vulgui i amb qui vulgui. Ari
De moment són reflexions individuals. Parteixen d’un procés col·lectiu que
ha travessat la frontera que separa l’institut de la vostra casa. En Residència
s’ha colat a la vostra intimitat, i ha perdut una mica la força de la creació
col·lectiva. Malgrat el grup de WhatsApp i de correu electrònic, ens esteu
enviant a nosaltres les vostres creacions. De casa vostra a casa nostra, sense
passar per les cases de tothom.
Nino diu: “mai havia viscut una situació així”. Ni tu, ni cap de nosaltres. No tenim memòria d’aquesta situació estranya. Però volem aprendre. Volem viure, sentir, explorar aquestes noves formes de relació i de creació que el confinament ens està obligant a inventar. Són dies de memòries estranyes.
Correu enviat el dia 20 de confinament. 2 d’abril del 2020.
