FANG I FUSTA

Aquestes darreres sessions, a més de continuar amb la construcció en fusta ja hem començat la creació d’escultures de fang.

L’Eulàlia ens va demanar de veure un vídeo, en el que parlava sobre el terra molt filosòficament, l’objectiu era inspirar-nos i d’allà extreure idees sobre el tipus de peces escultòriques que volem començar a realitzar. Veureu també a la Julieta que és escultora i ens ajuda a concebre les nostres peces.

En aquestes imatges podeu veure com anem avançant;

Des d’ Eulàlia Rovira EN RESiDÈNCiA al Institut Caterina Albert

Seguim!

El dimecres 21 d’Abril ens vam organitzar en dos grups; un en la sala d’actes, per continuar amb la construccions d’altres dies anteriors, i l’altra vam anar a una aula, separats dels demés, per poder començar la creació d’escultures.

Abans de tot, l’Eulàlia ens va demanar de veure un vídeo, en el que parlava sobre el terra molt filosòficament, per poder agafar inspiració, i d’allà extreure una pluja d’idees.

En el nostre grup de fang hi havia alguns participants que estaven confinades, per aquesta raó, no van poder posar en practica els seus dissenys amb el fang.

Des d’ Eulàlia Rovira EN RESiDÈNCiA al Institut Caterina Albert

FANG

El passat 21 d’abril un grup de noies ( Romina, Amarena, Yasmine, Martina, Maria Igon i la Maria Civit i jo que estavem confinades i ho vam fer virtualment ) vam estar treballant amb l’Eulalia l’apartat del fang.
Primer de tot ens va ensenyar un tros d’un vídeo,que era un comic que ens parlava sobre la importancia del terra que vulguem o no sempre estem sobre el terra. Despres d’aixo ens va preguntar com ens va semblar i vam començar a parlar de que voliem fer amb el fang.
Van sortir moltes idees; una de les idees que vam tenir va ser fer una pesa de fangs, posar al forn i després trencar-lo amb la idea que moltes vegades a museus o exibicions les escultures no estan completes.

Des d’ Eulàlia Rovira EN RESiDÈNCiA al Institut Caterina Albert

CONSTRUÏM

Dimecres 7 d’abril vam començar a fer part del projecte final, muntar cada peça per fer la plataforma. Ens vam organitzar amb quatre grups, uns llimaven, altres marcaven els punts per fer els forats, d’altres perforaven i per últim nosaltres, cargolàvem les peces.

La primera sessió el nostre grup que érem el Jafet la Mireia i el Makhlouf, ens vam organitzar força bé, vam fer un bon equip, vam poder acabar un mòdul, i ens va sortir bastant bé, era estable, estem molt satisfets del nostre treball. 

Durant les següents sessions, els grups escollits el primer dia aniran canviant per així tots passar per totes les fases del treball.

Cada mòdul està format per onze peces, tres peces no tenen forats que són les que queden per dins del quadrat, hi han quatre peces més petites que mesuren 32’2 que són les quatre potes, després hi han dues peces que es col·loquen a la part superior per sobre de la fusta de 32’2 cm, tenen 4 forats, i per últim hi han dues peces que es col·loquen a la part inferior sense tocar el terra.

L’objectiu és poder avançar el més ràpid possible i fer un treball adequat, i ho podem aconseguir de la mateixa manera que ens vam organitzar la primera sessió. Volem fer una plataforma de 25 mòduls (3 metres quadrats) per desenvolupar el nostre futur projecte. 

Des d’ Eulàlia Rovira EN RESiDÈNCiA al Juan Manuel Zafra

OS, PELL, CUIR / FUSTA, CIMENT, FANG. Sessió de contaminació

Com podeu veure a les fotografies la nostra recerca té com a motiu les sabates, la superfície, el subsòl, ens centrem en el límit entre els nostres peus i la superfície que ens suporta. Després de reflexionar durant setmanes, documentar-nos i fer diverses activitats, vam decidir realitzar una acció, la vam realitzar tots coordinats i fent servir una tauleta per poder dirigir la mirada dels espectadors.

L’acció va ser en temps real i els professors des de casa seva, a través de les seves pantalles, van poder seguir-la. Vam haver d’estar a l’Institut a les 15:30h per així tenir temps per preparar a l’aula i repassar el nostre text. A les 16:00h vam començar l’acció i va durar uns vint minuts, quan vam finalizar ens vam anar a seure a les cadires, com podeu veure a les fotografies, i el professorat ens van anant fent preguntes sobre el treball que vam fer.

Jafet Sabillon

La nostra experiència amb la presentació als profes va ser emocionant, la veritat és que teniem ganes que el professorat veies el nostra treball i esforç de classe. Teníem molts nervis però tot va sortir com s’esperava.

Yasmine Bensalem

Des d’ Eulàlia Rovira EN RESiDÈNCiA al Juan Manuel Zafra

SÓN ELS ULLS L’ÚNIC CAMÍ PER ARRIBAR A LA IMATGE?

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és 001315-26-VK04032021-1024x692.jpg

Al parc, us proposem jugar a un petit joc. El joc és molt senzill. Una de les dues persones ha de tancar els ulls i ser dirigida per la persona que hi ha darrere. La persona que hi ha darrere taparà els ulls de l’altre. Així vam començar a experimentar sobre què passa quan tanquem els ulls i ens hem de moure.

Wanling Zhu

Jo parlaré sobre el joc que vam fer al parc de les glòries, el vam fer a partir  d’una ‘’dansa’’ que vam veure al centre cívic Fort Pienc. A la  dansa ballaven amb els ulls tancats, havien de confiar en els seus companys i desenvolupar els altres  sentits per no xocar-se i poder  anar coordinats. A mi em va agradar bastant,  però el joc es basa en la confiança que tinguis  amb la resta de companys i jo no en tenia gaire. 

Júlia Aragón

Personalment aquella sensació de no poder veure res, d’estrès i també una mica de por, perquè sento com que no sé que estic fent o a on sóc, m’agobia bastant.

Amarena Bradossian

Per nosaltres, la sensació de caminar sense veure-hi és, sobretot, agobiant, però et fa pensar en les altres parts del cos a l’hora de fer-ho. Te n’adones que les altres parts del cós també hi són presents i són les que realment fan possible que et moguis, que sentis i toquis. També aprens a posar la teva plena confiança en el teu instint i en la persona que et guia.

Hem provat de tancar els ulls i apropar-nos a una paret a veure si podíem parar al temps correcte perquè no ens xoquéssim. Cada cop ho vam anar provant de diferents velocitats, espais, llocs i si és veritat que la majoria de cops paràvem abans d’arribar a tocar la paret. També si ens fixem en el que fèiem normalment posàvem el peu o la panxa primer per si xocàvem que no ens donéssim al cap (per por).

Noa Hermel, Martina Medina

Caminar sense veure és una sensació estranya i  claustrofòbica, al no veure res t’has de deixar portar i confiar en aquella persona, o en el cas d’estar cec confiar en tu mateix o en el gos que et guia. Personalment penso que quedarte cec o ser cec, és més dur del que pensem. Necessites una ajuda i guiar-te per alguna cosa, com per exemple el só, el tacte, tot l’entorn en general. Això és el que transmetia la dansa de la sortida del dia 3 de març. 

Veure a tres nois fent dansa a cegues, coordinats, guiant-se pel so, i pel tacte, és bastant sorprenent, a mi em va fer molta gràcia perquè mai havia vist una actuació d’aquest tipus.

Mireia Carvajal

Jo crec que s’ha de tenir confiança amb les altres persones, i molt més quan no hi veus, ja que si t’han d’ajudar i acompanyar algun lloc o qualsevol cosa, hem de confiar amb l’altre persona i també al treballar amb altre gent la coordinació és molt important.

Biel Navarra

Vam haver de confiar en la primera persona de la fila i en l’última. En l’última perquè era l’única que tenia els ulls oberts i donava les ordres, i en la primera persona, perquè, encara que no tingues els ulls oberts, era a la que tothom seguia, degut això, la confiança juga un paper molt important.

Romina Desante, María Igón

De vegades no ens adonem que sense el sentit de la vista no en som res. La nostra coordinació s’ens dificulta, fins que nosaltres mateixos tenim por de l’entorn que ens envolta, ja que ens costa de podem visualitzar-lo. Les persones cegues, per desgràcia, tenen aquest desavantatge que afavoreix, però, el desenvolupament dels altres sentits, sobretot el del tacte. Quan tanques els ulls pots percebre com l’atenció va dirigida als peus per poder detectar el lloc per on trepitges, enviant aquesta informació al cervell, per poder fer una petita imatge de per on camines. D’aquesta manera converteixes els nostres peus en ulls.

María Civit

Des d’ Eulàlia Rovira EN RESiDÈNCiA al Juan Manuel Zafra

MUSEU DEL DISSENY. CENTRE DE DOCUMENTACIÓ

El dimecres 10 de Febrer, els alumnes de Creadors en Residència de l’Institut Caterina Albert vam anar al Museu del Disseny, al centre de documentació.

Un cop vam arribar allà ens vam trobar amb dues taules plenes de molts llibres. En una hi havia informació sobre sabates, i l’altre tenia llibres sobre paviments. A partir d’aquí cada grup, de dos o tres alumnes, vam consultar els llibres que ens interessaven i apuntàvem a la nostra llibreta la informació que consideràvem interessant pel tema de la nostra recerca.

Amb aquesta activitat teníem com objectiu recaptar dades per poder fer la presentació a la resta del professorat i que podreu veure a la propera entrada del Blog

Des d’ Eulàlia Rovira EN RESiDÈNCiA al Juan Manuel Zafra

SABATES

El dimecres 27 de gener, l’artista, Eulàlia, ens va deixar una tasca a tot l’alumnat, per fer a classe.

En aquesta activitat ens va dir d’escollir una sabata de moltes imatges que hi havia en un enllaç del drive. Totes eren de diferents èpoques, des de prehistòriques fins a futuristes.

Després havíem de imprimir-la, retallar-la, i enganxar-la, o dibuixar-la en un full, on poder afegir amb dibuix, retoladors o la tècnica que volguéssim , altres elements a part del calçat:

Un terra: Podria ser un terra regular o irregular, fangós o sec, amb rajoles o sense, amb una catifa, unes pedres, un terra de vidre, pla o en pendent, unes escales… Però, l’única condició era que la sabata no podia tocar el terra. Havíem d’imaginar un objecte, un obstacle, una cosa, algú… el que fos que separés la sabata del terra. I que la fes aguantar-se amb equilibri, o més aviat en desequilibri.

Aquí teniu algunes deles nostres produccions:

Des d’ Eulàlia Rovira EN RESiDÈNCiA al Juan Manuel Zafra