Vénen en Sergio, la Sílvia i la Marissa per fer el tancament i ens porten el vídeo i les fotografies de l’actuació. Les veiem i en parlem de tota l’experiència.

Ara per nosaltres el circ és : espectacle, confiança, risc, diversió, creació, sentiment. novetat, únic, moltes coses boniques juntes, esforç, màgia, és GAMP, família, amistat…

Durant el procés i sobretot a mesura que s’apropava la data de la representació hem tingut nervis, il·lusió, cansament, ens hem divertit, motivat, ens hem replantejat algunes coses, hem viscut el que és el circ contemporani i un procés de creació…

Alguns comentaris que ens han fet els pares o els amics que van veure l’espectacle han estat: Felicitats, per què parlar de la llet?, que no trobaven el sentit a l’obra, que els va semblar estrany que cada escena parlés de temes diferents… van ser comentaris molt diversos!

Algunes imatges de l’últim dia

Iniciem la sessió, com sempre,  escoltant una cançó en silenci que ens serveix per desconnectar,   i la Gemma  llegeix la faula de l’aligot.

Una vegada, hi havia un pagès que, mentre caminava pel bosc, es va trobar un aligot malferit. Se’l va endur a casa seva, el va curar i el va posar en el corral, on ben aviat va aprendre a menjar el mateix que els pollastres i a comportar-se com ells.

Un dia, un naturalista que passava per allà li va preguntar:

• Per què aquesta àliga, la reina de totes les aus i ocells, roman tancada en aquest corral amb els pollastres?
• Me la vaig trobar malferida al bosc- va respondre el pagès- i com que li he donat el mateix menjar que als pollastres i l’he ensenyada a ser com un d’ells, no ha après a volar. Es comporta com els pollastres i, per tant, ja no és una àliga.
• Em sembla un molt bon gest el teu: haver-la recollit, haver-la guarit i haver-ne tingut cura – va dir el naturalista. A més li has donat l’oportunitat de sobreviure i li has proporcionat la companyia i el calor dels pollastres del teu corral. Amb tot, té cor d’àliga i, amb tota seguretat se li pot ensenyar a volar. Què et sembla si la posem en situació de fer-ho?
• No entenc el què em vols dir. Si hagués volgut volar, ho hagués fet. Jo no li ho he impedit.
• És veritat, tu no li ho has privat. Però tal com deies abans, com que li has ensenyat a comportar-se com un pollastre, no vola. I si li ensenyéssim a volar com les àligues?
• Per què insisteixes tant? Mira, es comporta com un pollastre i ja no és una àliga. Què hi farem? Hi ha coses que no es poden canviar.
• Tens raó, darrerament s’està comportant com els pollastres, però tinc la impressió que et fixes massa en les seves dificultats per volar. Que et sembla si a partir d’ara ens fixem en el seu cor d’àliga i en les seves possibilitats de volar?
• Tinc els meus dubtes, perquè, què és el que canvia si en lloc de pensaren les dificultats pensem en les possibilitats?
• Em fas una bona pregunta. SI pensem ne les dificultats, és més probable que ens conformem amb el seu comportament actual. Però, no creus que si pensem en les possibilitats de volar, això ens porta a donar-li oportunitats i a provar si aquestes possibilitats es fan efectives?
• És possible.
• Què et sembla si ho provem?
• Som-hi.
• L’endemà, ben animat, el naturalista va treure l’aligot del corral, l’agafà suaument en braços, el portà fins un putget proper i li digué:

            Tu pertanys al cel, no a la terra. Obre les ales i vola. Pots fer-ho.

Aquestes paraules persuasives no van convèncer l’aligot. Estava confós i en veure, des del putget, els pollastres menjant, va marxar, fent saltirons, a reunir-se amb ells. Va creure que havia perdut la capacitat de volar i va tenir por. Sense desanimar-se, al dia següent, el naturalista va pujar l’aligot a la teulada del mas i el va animar dient:

            Ets una àliga. Obre les ales i vola.

L’aligot va tenir por, de nou, d’ell mateix i de tot el que l’envoltava. Mai havia vist el paisatge des d’aquella altura. Tot tremolant, va mirar el naturalista i va saltar de nou cap al corral. Un dia més, molt de matí, el naturalista se’l va emportar al cim d’una muntanya. Un cop allà, el va animar dient-li:

Ets una àliga. Obre les ales i vola.

L’aligot mirà el naturalista fixament als ulls. Aquest impressionat per aquella mirada li digué suaument  i a cau d’orella:

No em sorprèn que tinguis por. És ben normal. Però ja veuràs que val la pena intentar-ho. Podràs recórrer distàncies enormes, jugar amb el vent i conèixer altres cors d’àliga. A més, aquests dies passats, quan saltaves vas poder comprovar la força que tenen les teves ales.

L’aligot mirà al seu entorn, a baix, cap el corral i amunt, cap el cel. Aleshores el naturalista l’aixecà cap el sol i  l’acaronà suaument. L’aligot obrí lentament les ales i, finalment, amb un crit triomfant, volà allunyant-se en el cel. Havia recuperat, per fi, les seves possibilitats.

Ens va semblar que recollia molt bé el que hem viscut aquest curs a Creadors en Residència. Hem comentat unes quantes vegades que han de sortir una mica de la seva apatia i mandra, de la seva zona de confort, per donar-se l’oportunitat de viure experiències molt positives amb companys, amics… Són conscients de què si haguessin votat fer una actuació o no, hauria sortit que no, i s’haurien perdut tot el que ara estan valorant molt positivament.

Valorem les actuacions a Fabra i Coats i ens sorprenen perquè estan més contents de l’actuació de la tarda que de la del matí. A nosaltres ens va agradar més la del matí. A la tarda estaven menys concentrats, es va córrer molt, no van tenir gaire contacte visual i el públic els  va condicionar bastant. Coincidim tots en valorar moltíssim al músic per què va ser un factor clau per apropar al públic a l’obra. Tot va encaixar perfectament (llums i so) dirigit per en Sergio i la Sílvia.

Es fan diferents interpretacions de les escenes i en relació a l’última parlem de la dependència a les xarxes socials i als mòbils en general.

També volem que facin una petita reflexió individual sobre la seva vivència a Creadors. La fem mitjançant una diana d’autoavaluació on han de prendre consciència i valorar aspectes com:

• El grau de respecte que han tingut en relació a les decisions del grup,
• El grau d’aportació al treball de grup,
• Si ha millorat la seva relació amb el grup,
• El grau de satisfacció respecte del resultat final del treball,
• El grau de superació personal,
• El grau de satisfacció respecte de la seva implicació en el procés i
• Què es podria millorar?
• De què es senten orgullosos?
• Què  han descobert dels mateixos?
• Quines actituds personals creuen que ajuden a un grup que està en un procés de creació?
• Quines actituds pensen que ens ajuden en el nostre dia a dia?

No podem evitar fer la similitud amb el gran repte que tenim tots entre mans que és la nostra pròpia vida.

Tots volem donar un record  a en Sergio  i la Sílvia i acordem que els hi  donarem una llibreta amb dedicatòries i fotografies, els estem molt agraïts.  A la propera sessió la  farem i els la lliurarem l’últim dijous. Serà el tancament de Creadors a l’institut perquè  el 21 de juny a la Fira d’art, creació i cultura comunitària de Barcelona (FACC&COM), el grup representarà de nou a les 17h “Atemptat a l’elegància” al CASAL DE BARRI TRINITAT NOVA “SOM LA PERA” (Carrer Garbí, 3. Barcelona

En aquesta fira confluiran molts processos artístics i comunitaris que s’han anat gestant al llarg de 3 anys, és un honor participar-hi i serà un tancament excepcional. 

La Gemma i l’Estela ens proposen fer tota la sessió de relaxació, massatges i no ens hi oposem…

Què diferent del primer dia! Ara som un grup, ens coneixem, ens animem, ens relacionem entre tots i, a vegades per què no dir-ho, també ens enfadem, vaja , com una gran família!

Ens ha costat entendre que som capaços de…, però ho hem aconseguit!

Manifestem a l’arribar les nostres pors: caurem davant dels pares? es preocuparan al veure’ns damunt del pupitre? dels bancs?…Acabem de preparar la sala i ens activem amb exercicis físics variats: fem flexions, moviments de maluc, de braços… i apareix de nou el joc de “la numerologia”.

Fem tota l’obra sencera i es nota que cada vegada estem més segurs. Tot i que vam actuar per St. Jordi a l’institut, aquí és molt diferent: llums, so i, entre el  públic, els familiars i amics.

A les dotze fem la primera actuació, amb poc públic, i això ens ajuda a concentrar-nos. La veritat és que ens surt molt bé i el col·loqui posterior, molt profitós.

És Fortune qui trenca el gel i pregunta pel missatge de l’obra: cadascú interpreta les escenes de diferent manera, comenten que  els ha emocionat, donen les gràcies perquè els ha fet arribar  vivències d’una adolescència molt llunyana, diuen que es nota  la relació que s’ha establert entre tots els components del grup, la solitud de l’adolescent… Fortune va llençat i vol que ens valorin numèricament de l’1 al 10, sàviament ens donen un 11.  

Dinem plegats i fins i tot hi ha algú que fa la migdiada!

Comencen a arribar els familiars i amics i tot ja ens costa una mica més, fem el nostre crit d’apoderament  i  ens preparem per la funció:

Tothom al seu lloc!!!   Ja sentim la presentació de la Sílvia:

La Daniela, en Jordi, la Valery, en Sergio, l’Anahí, en Fortune, en Gio, la Keylin, en
Selvin, el Gaby, l’Alex, en Kilian, l’Alba, l’altre Sergio i l’Oriol són GAMP ( Grup
Anònim Molt Positiu). I compartiran amb totes nosaltres  un “moment”/”instant”/”vivència” on la confiança, l’equilibri, l’ajuda dels altres, la música, l’humor, l’amor, la disciplina, la improvisació, la vergonya, les pors, la
imaginació, la creativitat i l’escolta s’enreden i es comprometen per oferir-nos :
Atemptat contra l’elegància.  
Un procés de creació contemporani i col.lectiu acompanyat per la Sílvia i en Sergio de la companyia En Diciembre i sostinguts en tot moment per l’Estela i la Gemma, professores de L’Insitut Joan Fuster.
Atemptat contra l’ elegància és un espai en blanc on les creadores i creadors han dissenyat, composat i pensat un seguit de 3 a 4 escenes, generades a partir de dinàmiques improvisació.
El propòsit d’aquesta experiència ha sigut interrompre l’activitat del dia a dia per poder coneixen’s i entendre’ns, generant un espai on les seves veus, les seves decisions i les seves eleccions han configurat aquesta creació, en relació al seu moment de vida. Un moment de vida únic i fascinant, on explosió de noves connexions els fa ser com son.

Després de l’actuació un pare del públic ens va demanar definir amb una paraula l’experiència: Fortune va dir : ¡NOSOTROS!

Baixem caminant des de l’institut i aquestes són les primeres impressions:

Sergio: tengo una impresión muy rara, saber que voy a actuar…, Jordi: estoy cómodo, Alex: yo estoy nervioso, Gio; es increíble, Oriol y Fortune: es diferente, Gabriel: maravilloso, Kilian: gigante, Alba y Daniela: me lo imaginaba de otra forma, Gemma: brutal,

Sílvia: Qué nervios! 

Anahí: impresionante, Valerie: espectacular, Keilyn: me gusta el lugar…

Esmorzem mentre la Sílvia i en Sergi es coordinen amb els tècnics de la sala per concretar-ho tot. 

Poc després arriba en Sacha el violoncel·lista i també es va situant a l’espai.

Encara que s’aniran fent ajusts, escalfem fent-nos massatges per trios i el joc de la numerologia, no parem fins arribar a 20 mirant-nos els ulls.

En Sergio ens proposa un crit d’apoderament i el fem mitjanament convençuts, tot seguit comencem a repassar les escenes intentant recordar les noves posicions, les entrades i sortides i mentrestant els tècnics van muntant els llums.

Fem l’escena de la taula  concentrats, podem parlar i fer les rectificacions necessàries, però sobretot sense perdre la concentració, ningú es conscient de que no hem posat les màrfegues a sota el pupitre.   Se’ns proposa jugar amb la sonorització del pupitre, sorprendrem  segur el públic. 

En Sergio proba diferents efectes…

Anem repassant totes les escenes ajustant els llums, la música…

les improvisacions fetes a les classes, de donar forma a les idees que tenim…

En Sergio i la Sílvia  van polint les escenes: són molt importants els gestos, les mirades, la col·locació del grup, no parlar entre nosaltres… fem moltes repeticions i a vegades ens cansem, tot i ser conscients, de què és necessari fer-ho.

Se’ns demana tenir en compte que estem a la recta final i que farem una prèvia el dia de Sant Jordi.

Això si que ens impressiona perquè ja coneixem els nostres companys i és un públic mot dur i difícil.

Al llarg de les sessions descartem unes propostes i n’afegim unes altres, és un  procés viu!!!

L’escena dels bancs, la de les rialles, el diàleg, el pupitre, les caigudes… totes van encaixant dins l’obra. D’una manera o una altra moltes de les accions, dels moviments fets a les classes, de les reflexions es van integrant en la representació.

COM FUNCIONA EL CERVELL D’UN ADOLESCENT? 

Comencen a les 8:00 del matí. És un horari massa d’hora? Com pot influir?

És molt curiós, resulta que el cervell humà canvia a l’adolescència, canvien els ritmes circadiaris. L’instint de despertar-te al matí i anarte’n a dormir a la nit s’endarrereix.

Per això tenen ganes de sortir, cada vegada arriben més tard…

Sí, es desperten espontàniament més tard i també el seu cap els demana anar a dormir més tard. Hi ha un estudi recent, de fa poc més d’un any que es va fer a Anglaterra, que demostra que si s’endarrereix l’hora d’entrar a l’ institut en una hora i mitja, el rendiment augmenta més del 50%, però és que fins i tot, les malalties disminueixen  a la vora d’un 60-70% perquè s’adapta més al ritme normal del cos.

I per què creieu que no ens atrevim a prendre mesures més contundents, d’endarrerir les classes fins les 10 i que després sortissin més tard de l’escola?

Bé, d’una banda és el costum aquest, la inèrcia que costa molt de canviar i després hi ha  els horaris familiars. Estem acostumats a que acaben al migdia i no van a l’ institut a la tarda. Potser estaria bé introduir un horari més europeu. Fer un àpat una mica més fort a les 12 i poder estar als centres fins les tres, sense passar gana. Penso que hi hauria d’haver canvis d’aquest estil, canvis valents, però que no són tampoc res de l’altre món . Senzillament per adaptar molt millor el que estem fent a les aules a la nostra biologia.

L’adolescència, també és una etapa temuda pels pares que observen com aquell nen o nena ha passat de ser una personeta molt tendra a ser un jove rebel i que a més  entra en contradicció amb sí mateix, però alhora amb rebel·lia amb els pares i amb els germans. Com hem d’entendre aquesta etapa que tots hem viscut, que tots hem passat? potser ara no recordem com érem nosaltres quan érem adolescents?

És una etapa fascinant, de fet és una etapa que defineix  què vol dir ser persones. Som l’ única espècie animal que té adolescència, això ens defineix com a persones. Només algun primat, els ximpanzés, tenen unes setmanes semblants a la nostra adolescència.  És l’època en què els infants deixen de dependre dels seus pares per convertir-se en uns joves que dependran d’ells mateixos. Això no vol dir que continuïn durant molt de temps vivint a casa dels pares. I com és fa aquest canvi?

Doncs el cervell el que busca es contraposar tot el que ha fet fins aleshores, tot el que ha après, mirar on estan els límits de tot això per veure que hi ha més enllà. D’aquí ve aquest desig dels adolescents de trencar límits. No és que ho facin per fer la guitza als seus pares o als seus mestres ho fan perquè les mateixes connexions noves que esta fent el cervell li demanen fer-ho.

I quina és una bona manera d’acostar-nos a ells/ells, pares i mestres, als joves adolescents? Ja sé que és molt genèrica la pregunta per que cada nena/nen és un món.

L’eix comú ha de ser donar-los  el nostre suport. Com adults ells han de saber que compten amb el suport dels pares, dels mestres…el SUPORT vol dir senzillament estar al seu costat quan els fa falta, estimar-los quan a vegades menys es fan estimar, aconsellar-los però sense que ells se n’ adonin de que els estàs aconsellant perquè ells el que volen justament es fer la seva.

Però tu no creus que els adolescents ho donen per descomptat que els pares estem al seu costat? és a dir, demanen més i més, per exemple sortir més tard…és un moment de negociació constant. Ho parles amb gent i les negociacions s’assemblen moltíssim, tots demanen el mateix, fins i tot i ha  una espècie homogeneïtzació en les conductes dels adolescents…

Hi ha una homogeneïtzació perquè ells s’emmirallen amb els seus companys. Ells estan bestint la societat del futur  i la societat del futur son ells entre ells  i això vol dir imitar-se, però en el fons també estan posant els seus límits respecte als seus companys. És una negociació constant i ells saben que els pares estan al seu costat encara que no ho percebin. És important que tinguin aquesta sensació de recolzament, de que no estan SOLES i SOLS.

De totes maneres, moltes vegades sembla que l’adolescent construiex un MUR,

Però és un MUR ple de finestres, per veure que fan els pares, perquè els hi puguin donar la mà…

Ens hem de fer a la idea que l’adolescència és una etapa molt llarga i molt heterogènia… Que és un procés de canvi llarg, un procés on cada persona ha de trobar els seus límits, el seu encaix a la societat,  i tot això els ho hem de facilitar…

Vostè té fills adolescents?

Es tracta de deixar-nos sentir i percebre d’una altra manera. Ens agraden i els fem motivats i en silenci.

En Sergio i la Sílvia ens han deixat de deures preparar una actuació individual en la que mostrem alguna cosa que ens caracteritzi, per ajudar-nos a trobar el què ens posem uns post-it a l’esquena i hem d’escriure tres aspectes positius de cadascú. Per acabar. la preparem, i els últims 5′ li ensenyem a un company per que opini i ens ajudi a millorar-la.