Avui encetem nova secció. Us presentaré els integrants de la nostra Residència, un per un. Cada setmana, descubrireu un nou integrant del grup.

Bé, de fet, no ho faré jo !…  Ho faran ells mateixos… tota una experiència!

 

Raúl Hernández Alcántara

Així es veu:

“Soy gracioso, porque mis compañeros se divierten conmigo y creo que soy listo, porque mis amigos y amigas me lo dicen.

Intento ser buen compañero e intento que mis compis estén bien conmigo y soy guapo porque nací así…ja, ja…”

Així el veuen:

“Raúl es un buen amigo y muy divertido. Es guapo, porque liga mucho, y siempre tiene gracia, pues estamos todo el rato riendo. Bien, en clase de teatro, no.

También creo que es muy listo, aunque a veces puede ser un poco pesado.”  (Daniel García Salinas)

 

7ª Sessió de treball.

Avui, els estudiants de 2on han de presentar i llegir les seves escenes. Han treballat durant la setmana per tal de crear i donar a llum la seva primera escena dramàtica… ja friso per sentir-los! Són uns cracks i de ben segur han fet coses molt i molt interessants!

Un cop superades les infortunes del destí: m’he deixat l’escena a casa, no l’he imprès, no tinc la llibreta perquè avui…Finalment la nostra biblioteca i les seves impressores, solucionen la malastrugança i el fatum i quan arriba l’Isra per començar la sessió, tot està a punt…UF! quins nervis…

Només començar, l’Isra reparteix els papers i els actors ocasionals es distribueixen per la sala i comencen a assajar.

Em passejo entre els grups i la sensació es ben curiosa. Tots estan molt concentrats en la feina, es creuen molt el que estan fent,  i el resultat és un mosaic de temes dintre el meu cap, que sembla aquell es composicions que amb fotos petites fan un mural molt més gran…

Amors i desamors, baralla d’una parella per anar o no al cinema, muntanyes russes, em fa mal la cama, vols o no jugar al futbol amb mi?…

Comencen a llegir la primera escena. L’ha escrit en Gerard i es diu Mansión, perquè es desenvolupa en ella, la Laura farà de companya-actriu. Carai Gerard!… Tens unes expectatives vitals guais!

Ell vol anar al cinema, ella no vol i ell acaba utilitzant les seves dots persuasives per portar-la, això si, a veure la peli que ella vol i amb crispetes incloses! Qui guanya a qui?… Ai noi, ja veuràs amb l’edat qui té la paella pel mànec!

L’Isra li proposa al Gerard i la Laura que busquin una possible escenografia: “Hay que pensar dónde pasa nuestra escena. Es importante”  i això serveix perquè el nostre director, els faci veure que no cal canviar l’escenari 30 vegades, que la mateixa cadira on conversen, col·locada d’una altra manera i fent veure que mengen crispetes, ens situa en el cinema… Shakespeare ho feia.

Ja sé que em toca fer la setmana vinent! Parlar d’escenografia i penso que si mirem junts Shakespeare in Love…entendran el que l’Isra els està explicant i també els recursos del teatre del XVII…més feina!

Una altra escena, l’Amine i el Jose…una discussió una mica especial, entre dos assassins a sou per jugar a futbol… bé,  desprès de llegir l’escena,  ens expliquen que són dos col·legues que s’estan “picant” per jugar junts a futbol… el cas és que s’han amenaçat de manera furibunda: “Que te rajo… pues yo te disparo…”

El que semblava una discussió dins el pati de la Presó Model, sembla ser una simple discussió entre amics del cole! Aquests nois no deixen de sorprendre’m!

El millor de tot és que el text comença amb un significatiu “Ki ti pasa?” Que fa esclatar de riure a la parròquia. Sembla ser que aquesta expressió s’està posant de moda entre el jovent… és trending topic[1]oral…i jo al·lucino, entre trendings, hashtags, espoilers…i altres bèsties pardes…ens estem convertint en…en… bé millor callo i seguim…

“Ojo, no hay que frivolizar con el lenguaje. No podéis decir las coses como si no pasara nada. Os estáis insultando, amenazando y lo leéis como si no pasara nada… ¿Ke us pasa?” diu l’Isra. Els nois ho entenen i canvien l’interpretació…

I jo penso…Ki ti pasa? Fa gràcia…

L’Alba i en Dani ens transporten a una discussió de parella que disputen per les torrades i la melmelada, tot esmorzant, i entre mitges veritats i moltes mentides, acaben confessant infidelitats, odis amagats i decideixen separar-se.

SONA EL TIMBRE!   S’acaba la classe, la setmana vinent més.

L’Isra i jo traiem conclusions de la lectura. Ens sorprèn, i molt, que les noies i nois de 2on d’ESO, no parlin de les seves coses, dels seus problemes, de la seva quotidianitat, i es posin en la pell de personatges adults que pot ser coneixen bé, però que són molt diferents d’ells… Per què?

Jordi Sánchez. Professor a l’INS. BARRI BESÒS.

[1] Un trending topic es una de las palabras o frases más repetidas en un momento concreto en una red social.

Acuñada por primera vez por Twitter, quien en la página de inicio muestra los diez más relevantes, pudiendo el usuario escoger el ámbito geográfico que prefiera, mundial o localizado, o personalizadas, en función además de a quién sigue el propio usuario. La gran repercusión que están teniendo en la prensa ha provocado que esta expresión sea utilizada también para denominar un tema de gran interés, esté o no siendo comentado en la red social.

 

6ª Sessió de treball, avui, els estudiants han preparat una escena que l’Isra els va lliurar la setmana anterior. L’havien de llegir, entendre…i jo els havia d’explicar què és el subtexte dramàtic… per sort tenia a Txèkhov i a Stanislavski que em van donar un cop de mà!

Amb els deures fets, comença la sessió… el text és un escena de Volem anar al Tibidabo de la Cristina Clemente…heavy metal pels nois… a veure què són capaços de fer!

Avui fem taula!…d’això se’n diu, en direcció teatral, quan fem una primera lectura de la escena… Tots asseguts al voltant de l’Isra en una taula rodona, que és més bé quadrada…

L’Isra distribueix papers… Sinem i Alba comencen… Quan acaben tots reflexionen… “Chicos: ¿Cuál es el conflicto? ¿Y los objetivos de los personajes? ¿Qué quieren y qué no? ¿Qué creéis que quiere B de A?”. “Fijaros en la ACCIÓN-REACCIÓN. En teatro la acción-reacción es la base del dinamismo”.

Tornem a llegir l’escena, Laura i Jose (que per cert, és posa molt en el paper…aquest noi té pinta d’actor…i ell encara no ho sap…) “Bien chicos, fijaros en el viaje del personaje…¿Qué pretende con su actitud?…”

L’Isra els va marcant els punts importants del text per tal de millorar la seva emotivitat i entonació a l’hora de llegir. Si aconsegueixen això, voldrà dir que han entès el text. D’això se’n diu dirigir, i l’Isra en sap i molt.

I de repent surt un element essencial de l’escena… la frustració… i es lia la guerra de Corea!… ¿Qué pasa cuando vuestros padres os castigan y no quieren hablar con vosotros?… La revolució… l’Isra ha aconseguit ficar-los en el paper! Però… a quin preu!

L’Amine diu que colpeja la paret com un boig, l’Alba que mossega el coixí del llit, la Kamal diu que sent molta ràbia quan els pares li diuen que és la germana gran i ha de donar exemple… i el Maxim, que a vegades viu en el seu món, diu: “Cuando pierdo un combate, me siento mal però ya pienso en el siguiente para resarcirme…” (El Maxim fa l’esport de Lluita lliure i és tot un campió que competeix a nivell internacional).

Enfí, L’Isra ha aconseguit el que volia d’ells (sempre ho fa!), que experimentin què és la frustració… Ara comença una altra lectura del text i…evidentment el resultat és molt millor…

La segona part de la sessió és un exercici d’escriptura…d’actors a dramaturgs i tiro porque me toca!

Nois, toca escriure. L’Isra els dóna una frase inicial i els fa escriure una rèplica, a continuació fa que passin el text al company, que ha de seguir escrivint… concentració, algun somriure…i l’escena va creixent perquè passa per cinc o sis mans…el resultat final serà un text híbrid que hauran de finalitzar a casa per la setmana vinent… Apa nois a treballar de valent!

 

Jordi Sánchez, professor INS. BARRI BESÒS.

5ª Sessió de treball, avui, els estudiants que participen a la Residència faran d’actors!

Ja tinc ganes de veure com s’ho fan dalt de l’escenari… Tenen caràcter i ganes d’aprendre.

L’Isra els fa ajuntar totes les peces de roba que han portat al mig i tria els actors, que comencen a escollir peces de roba per tal convertir-se en un personatge que només ells i l’Isra sabran…bé i jo també!

L’Isra triarà una música ben suggerent i a l’escenari! Els nois interpreten, que si un raper, una poetessa vella, una lligona, un pistoler amb set, una ballarina, un transvestit…

els nois mostraran les seves habilitats… mentre els altres els observaran encuriosits.

L’Isra atura l’actuació, per explicar quelcom que no funciona…i els parla del concepte de la 4ª paret i de la importància que té a l’hora d’actuar… la paret que separa el món de l’actuació d’aquells que s’ho miren. No s’ha d’actuar de cara al públic, sinó per el públic.

A l’Isra li surt la vena de director i ens deixa bocabadats… en sap molt!

Repeteixen l’actuació i surt millor. Els companys que s’ho miren es converteixen en jutges implacables… “No s’ha de tenir vergonya, l’actor ha de deixar la vergonya a casa”, diu l’Isra.

“El teatro es creíble cuando se hace de verdad” (Aristòtil i Isra dixit), La Mimesi, imitar la veritat… “Cada uno de nosotros tenemos una energia y nuestro personaje tiene una energia, la hemos de encontrar y llevarla a escena”.

Desprès de cada actuació, el grup reflexiona sobre el que s’ha fet bé i malament. Sempre amb respecte i educació.

El pròxim dia tocarà escriure. Les noies i nois del Barri Besòs, deixaran l’escenari i es convertiran el escriptors…

Ah! Oblidava els deures, hauran de llegir i preparar una escena molt interessant de Queremos ir al Tibidabo de Cristina Clemente. La prepararan amb mi… i els he de parlar del subtext dramàtic… Quin marron! se’m gira feina!

Jordi Sánchez, professor de l’INSTITUT BARRI BESÒS.

 

Continuem la visita. Ara toca veure les aules on els aspirants a dramaturgs, directors, actors, aprenen els secrets del món del teatre.

Les aules on Sanchis Sinisterra, Pau Miró, Pere Riera, Gloria Balañà, Esteve Soler, Alberto Conejero i altres imparteixen classes durant el curs escolar i a l’Obrador d’Estiu…

D’allà ens dirigim a l’interior de la maquinaria teatral… Què s’amaga darrera l’escenari?… llums, cordes, mobles, cadires i foscor.

El creuem en penombra,  baixem per unes escales que semblen conduir-nos a l’ínfer… però no, de sobte entrem als camerinos! Llums i colors…Uau, són com els de les pel·lícules!

Miralls envoltats de bombetes i llum, molta llum!… “Per què?” Pregunta en Victor… Dons per maquillar-se perfectament i per acostumar els ulls als focus.

I de repent entrem en el món del fetitxisme dels actors, aquell que necessita una poma abans de cada funció, aquella que té la foto dels fills davant seu, mentre dura l’obra, o aquella actriu que funcionava amb perfums per crear el seus personatges i cada personatge que interpretava l’associava amb un determinat perfum…Genial! Quin olfacte!

Arriba el moment esperat,  travessem un altre camerino, aquest està habitat de debò… sabates, abrics, una bici… te vida…

…i està viu perquè pertany a la sala d’assaig on l’Oriol Broggi està preparant l’obra que inaugurarà la Beckett al Poblenou: La desaparició de Wendy de Josep Mª Benet i Jornet el 9 de novembre…

No us la perdeu! (Per cert una abraçada molt forta Pepitu!).

Ens colem a la Sala d’assaig… l’atmosfera és màgica, estem assistint a un assaig de debò!. Els estudiants estan molt concentrats en el que veuen. Silenci sepulcral. Passem desapercebuts.

La meva mirada es concentra en l’escenari i Què veig?

Oh, sorpresa, la imatge d’en Beckett em mira fixament estirat per terra, per fi l’he trobat! La seva mirada m’incomoda, em fa sentir petit…devant d’un gegant de l’escena com ell… Que farà tombat? Utilitzar un punt de vista diferent? Enfí…

Música en directe, els actors que van i venen. Practiquen l’escena. L’Oriol s’ho mira, controla, de repent intervé, reinterpreta un fragment, orienta en el to.

És mesurat, auster en les ordres, clar i directe…és molt i molt bo…Quin privilegi poder estar aquí.

Pausa. Aprofitem per sortir i l’Oriol es dirigeix als nois i noies de manera afectuosa i afable.

Gràcies Oriol per permetre que veiéssim quelcom que pocs tenen la possibilitat de veure. Les grans persones del teatre són aquelles que fan bé la seva feina dins i fóra de l’escenari i tu n’ets un!

Sortim fóra i al Hall fem una posta en comú de tot el que hem vist, sentit i experimentat avui. Moltes emocions i tot un món d’il·lusions.

L’Isra els posa feina per la setmana vinent, hauran de portar una peça de roba de casa seva i hauran d’actuar, però això ja serà al nostre teatre, al Barri Besòs.

Tornem cap a l’Institut caminant, la jornada escolar s’acaba i de repent els dic: “Algun dia podreu dir als vostres nets que veu estar al assaig de la primera obra que es va representar a la Beckett del Poblenou…” Comença a plovisquejar.

Jordi Sánchez, professor a l’INSTITUT BARRI BESÒS.

 

…Entrem a la sala d’assaig, un espai que realment respira fantasmes del passat, un lloc màgic que n’ha vist de tots colors i que veurà en els propers anys, emocions, amors, odis i altres conflictes humans.

Els estudiants prenen posicions, se’ls nota còmodes i a gust. En Victor comença amb una pregunta: Què és un assaig? Els nois se’n surten prou bé (ho havíem assajat uns dies abans a la classe)…Bé nois diu en Victor i…qui participa a un assaig?

En a penes uns 20 minuts, dóna una completa lliçó de pràctica teatral, clara i diàfana, de la qual els estudiants hi participen! Director, actors, tècnics de so i il·luminació, figurinista, escenògraf, l’autor…

Apareixen les anècdotes, que són les que agraden als nois i a mi… com la d’aquell actor que s’aprèn sempre els seus papers, tot caminant per la Gran Vía…amunt i avall…

L’Isra, diu la seva, “Hi ha actors que preparen el paper llançant una pilota de tenis a la paret!”… Sabeu el per què? Un, Dos, Tres… no ho sabeu?… Dons per comprovar si són capaços de dir el text tot estan pendent d’altres estímuls, d’aquesta manera se n’adonen que han interioritzat el paper…  Carai! em dic…com deia el meu pare: “No te acostaràs, sin saber una cosa más…”

L’escenografia sempre abans dels assajos! La maqueta de l’escenari es presenta uns 4 mesos abans que comencin. El Dani pregunta: I quants diners val muntar un espectacle a la Beckett… depèn, diu en Victor entre…ejem, millor no descobrir els secrets de la Beckett! Tranquil Victor, queda entre nosaltres!

L’Eva i la Sinem pregunten: Quan duren els assajos? De 4 a 8 setmanes, però habitualment 6 setmanes és el més normal.

A Londres, el mateix procés es fa entre 4 i 9 setmanes! A raó de 6 hores al dia! I quan els assajos comencen, l’actor ja s’ha de saber el paper de memòria! “Carai!”, penso, “ara entenc el perquè el Royal Albert Hall, el Blackfriars, el Fortune Theatre…tenen èxit!” Senyors productors… per què no els imitem?  Ai! millor que calli, no sigui que em tanquin el blog!

Entrem a la sala gran, el que era l’antic teatre de la cooperativa… 100 anys de fantasmes en acompanyen! Teatre a la manera Italiana, diu l’Isra.

Una disposició semblant a la imatge, amb una particularitat, les grades s’aixequen de manera progressiva i l’escenari és a peu pla. Això el distingeix dels teatres més antics, on l’escenari era alt i els seients per sota i a la mateixa alçada…

Per què? “Per veure millor!” Responen. “Molt bé!” penso. I en Victor afegeix: “ I també perquè ens permet canviar la disposició de la sala quan vulguem; en funció de l’obra”.

El Victor els pregunta per la gran finestra que hi darrera els espectadors. Algú respon que és una sala Vip… Don..s no, resulta que és la cabina dels tècnics…

Sense ells, no escoltaríem el text, són molt importants.  ”Aquí no tenim sala vip. Hi ha la fila de protocol, que és la primera i es fa servir per invitar les autoritats…”

“Coi, quina sort!” penso “…i per què no seré jo una autoritat? I quin mèrit…” millor callo. No dic res.

 

“Teniu alguna pregunta?”

L’Amine intervé: “Per què les parets no estan pintades i semblen velles?” Per dos motius, aclareix en Victor. Per falta de pressupost i perquè ens agrada conservar l’empremta del passat… Ja se sap, els fantasmes de nou… la Xirgu al Romea, pot ser en Samuel Beckett aquí amb nosaltres…

Els nois estan tant bé que no tenen ganes de moure’s, però la visita continua…

Jordi Sánchez,  professor a l’INSTITUT BARRI BESÒS