“Quan vam arribar a l’aula de música estava amb una miqueta de vergonya però quan vam començar a parlar i a fer jocs em vaig obrir més cap a l’artista i el seu mediador. Vam fer música amb una màquina per fer ritmes. Nosaltres dèiem al micro uns números i ell el que feia era fer un ritme molt xulo”
“Ens va sorprendre que s’assamblés al Río de la Casa De Papel i les formes com inventava la música. L’artista era baixet, ulls marrons i amb roba amb classe”
“Vam fer un ritme amb les nostres veus gravades. Al principi va ser confús però després fent alguns arranjaments sonava que m’agradava, encara que era estrany”
“La primera sensació va ser que era molt creatiu. La seva manera de fer les coses era com molt agradable i content. A més, ell treballa d’una forma diferent. És com una forma molt improvisada i molt curiosa. Ha anat a molts concerts importants i diu que la gent, quan el veu, està més atenta, perquè la improvisació crida més l’atenció que una coreografia… però jo penso que no es molt factible fer això. Però cadascú és com és”
“L’artista em va recordar moltíssim a un youtuber, Alexby11. Vaig parlar amb una amiga del parentesc, ella opinava el mateix xddd.
Quan el Roman va dir que, per presentar-nos, cadascú digués el seu nom i una cançó que ens agradés molt, em vaig quedar en blanc. Quan no es obligatori me’n surten com 6 de cançons que m’encanten, però quan he de decidir-les no em decideixo. Just després de no dir cap cançó i passar torn al següent, em va vindre al cap un grup que m’agrada molt i una cançó, però molt tard.
Els balls de l’artista… ja veia que mes o menys era improvisat, que el ball sortia d’ells i ho feien bastant bé. En algun pas de ball potser es torçava l’espatlla la meva mare xd”
“Al principi era una miqueta tallant i amb vergonya (almenys per mi), perquè ens estaven coneixent. Després de presentar-nos ja tots estaven “més sueltos” i entrant en confiança.
L’artista (MANS 0) ens va proposar de fer uns jocs: al primer ens posàvem al mig i un per un fèiem un ritme/so i l’altra havia d’imitar-lo sense parar. Al principi tenia vergonya perquè alguns professors em proposaven de sortir al mig i això a mi em fa molta vergonya, però el joc en si em va agradar molt perquè ens motivava i ens entretenia. L’altre joc consistia en gravar les nostres veus dient un per un els números en orde. Després tots s’ajuntaven i feien un poliritme. Aquell joc em va agradar també molt però no mes que l’altre”.
“Em va sorprendre, la veritat. Em vaig quedar tranqil·la, ja no per el fet de no fer activitats que em fessin vergonya, si no ja com a persona. Crec que és una bona persona. No el conec de res però jo sé que treballaré molt bé amb el MANSO”.