26 de novembre de 2019: Els llocs de l’inconscient (2a part)

Han arribat les llibretes! Comencem la sessió del 26 de novembre celebrant l’arribada de les llibretes i comentant què és i com funciona una llibreta d’artista. Acordem que és una eina de treball, que ens la podem endur amunt i avall, i que serveix per anotar-hi coses importants relacionades amb el projecte que estem fent, però també per fer-hi esbossos, apuntar reflexions, referències i altres idees que ens vinguin al cap en qualsevol moment. És una llibreta que hem de cuidar i que ens ha d’acompanyar mentre estiguem fent aquest projecte.

En aquesta sessió, l’estrenem. Sortim de l’institut amb l’objectiu de seguir treballant al voltant dels llocs sense història. N’hi ha un, molt a prop de l’institut, que sempre m’ha generat un dubte: què hi havia allà abans que hi hagués el que hi ha ara? És una mena de descampat amb força vegetació que queda al costat de Cal l’Alier. Anem allà per posar en pràctica la tècnica del dibuix ceg. Què pot ser aquesta tècnica? L’Erol comenta que potser es tracta de dibuixar amb els ulls tancats, o de dibuixar una cosa que no podem veure. En aquest cas, es tracta de tot. L’exercici que hi farem per poder imaginar una història d’aquest lloc consistirà en el següent:

  • ens posarem per parelles,
  • un membre de cada parella tancarà els ulls,
  • l’altre, el portarà en algun punt d’aquest lloc on ens trobem, s’imaginarà que puja en una màquina del temps, que pot viatjar enrere, i li descriurà allò que veu,
  • el que té els ulls tancats, escoltarà la descripció i dibuixarà (SENSE OBRIR ELS ULLS!!) allò que se li relata.
  • Després, els membres de les parelles s’intercanviaran els rols.

Ens hi passem una bona estona i així anem descobrint aquest espai: en el fang veiem petjades, hi ha una petita muntanya de runa, hi ha restes de materials de construcció i en Guillem troba una tomaquera. Tot són pistes per esbrinar un passat més o menys recent d’aquest lloc. Els viatges de cada parella són fantàstics: alguns van tan enrere, que troben dinosaures caminant sobre les palmeres que encara sobreviuen, altres descobreixen coves dels primers assentaments prehistòrics, i hi ha algú que, en comptes de viatjar enrere, viatja endavant en el temps i arriba al futur! La Daniela salta al 2064! I es troba amb que la parròquia del Sagrat Cor encara hi és, però hi ha una novetat: un lavabo patrocinat per una marca de roba.

Mentre estem allà, a la Irene se li obren un munt de qüestions i comença a dibuixar a la llibreta un mapa conceptual. Es pregunta: Pot morir la història? Pot desaparèixer? Ens adonem que, en parlar de la història així, sembla que ens referim a una persona. Pot la història tenir una vida similar a la de les persones? Potser que un lloc neixi, creixi, i es mori? Pot passar-li això a la història? Fins a quin punt la història d’un lloc està relacionada amb la història de les persones que hi viuen, o que hi passen, o que l’habiten, o que el fan servir?

Amb totes aquestes preguntes fascinants al cap i a la llibreta, amb els dibuixos que hem fet i amb un tros d’una mena de cilindre de formigó que algun equip d’obrers es devia descuidar per allà, tornem a l’institut. Allà, apuntem dues preguntes per seguir pensant, fins que no ens tornem a veure, en el què ha passat avui:

  • Quins altres llocs hi ha pels voltants de l’institut dels quals no en sapiguem res?
  • Quins elements ens parlen de la història d’un lloc?

19 de novembre de 2019: Els llocs de l’insconscient (1a part)

Avui comencem a treballar al voltant de la pregunta “existeix algun lloc sense història?”. Tot i que la resposta més inmediata que ens surt és la que defensa que no, que tots els llocs tenen història, ens entestem a buscar un lloc que no tingui història. Com hauria de ser, si pogués existir? Potser és un lloc que encara no existeix, potser està dins nostre, o fora de la Terra, o en el futur, o en tot allò que no coneixem, o en els nostres somnis.

Per més que tots els llocs tinguin història, no sempre la coneixem. Hi ha algun espai a l’institut que tingui menys història, per a nosaltres, que els altres? El pis de batxillerat del Maria Espinalt està encara buit; no hi ha alumnes. El visitem i descobrim una porta que no podem obrir. Què hi ha al darrere? 

Com que la pregunta de partida prové d’un somni, el divendres 15 vam veure el treball de Dalí, que s’inspirava en el món dels somnis per crear els seus quadres. Després, vam revisar els nostres somnis i cadascú va començar a dibuixar algun dels que recordava.

Salvador Dali – La tentación de San Antonio, 1946 (Font: Pinterest)

El dimarts 19 de novembre la sessió ha començat amb la posada en comú d’aquests dibuixos. En el de la Salma, hi ha un forat dibuixat. Coincidim amb que és difícil dibuixar forats, perquè sovint són foscos i no veiem què hi ha a dins. Pensem en els forats negres. Podrien ser un lloc sense història? 

En Pau comenta que també hi ha forats que són ben transparents. Si foradem la taula, veiem l’altra banda, i això no és gens difícil de dibuixar.

Penso en Gordon Matta-Clark i les seves intervencions.

Seguint amb la revisió dels dibuixos, veiem que alguns de nosaltres somiem amb llocs que coneixem, com casa nostra; d’altres, amb llocs abstractes, com un univers on floten cubs per damunt dels quals podem saltar, o llengües llefiscoses damunt de les quals ens podem enfilar. També hi ha qui somnia amb llocs que no ha estat mai però que reconeix, com Egipte, amb les seves piràmides. Quina història tenen els llocs que apareixen als nostres somnis?

En Guillem pensa en la pel·lícula “El viaje de Chihiro” i alguns dels seus personatges.

Mentre compartim aquests dibuixos, surten moltes preguntes i temes:

  • El nucli de la Terra té història?
  • Els llocs del nostre inconscient tenen història?
  • Tot això és molt subjectiu… Què és exactament la història? Hauríem de decidir què entenem per història.
  • L’olor i la oïda són sentits que, segons Freud, van a la part més inconscient del cervell: el bulb raquidi

Després d’això, pugem cap al pis de batxillerat i ens plantem davant la porta que no podem obrir. Amb tinta xinesa i paper d’estrassa, comencem a dibuixar allò que ens imaginem que hi ha a darrere d’aquesta porta. Així, comencem a imaginar espais i llocs dels quals en sabem ben poca cosa. Potser així arribarem, més endavant, a poder-nos imaginar un lloc sense història, un lloc del qual no en sabem res, si és que això és possible.

Al final de la sessió amb la tinta xinesa, en Marc apunta que la foscor és un lloc sense història.