A la visita a la Fundació Miró, quan vaig estar a la caixa sonora del Fito la veritat és que em sentia tranquil, en pau, no tenia son encara que vaig fer l’intent de dormir així que vaig posar-me a llegir el paperet que parlava del Fito. No vaig trigar gaire, ja que el bon Genís me’l va llençar vés tu a saber on, una estona després vaig trobar un altre i va ser la mateixa història. La veritat és que també em feia una mica de por la manera en què m’observava l’Artur des del punt més alt de la caixa.
Així és com em sentia al sortir de la Fundació Miró a causa dels rajos de sol que penetraven als meus ulls acostumats a l’obscuritat de la caixa.