Ja portem compartides diverses setmanes de treball conjunt i hem après moltes coses. A les entrades anteriors, han estat els alumnes els que han donat veu a les seves experiències, principalment. Ara m’agradaria aportar unes reflexions sobre el meu procés com a artista a residència.
Tot i que no és la meva primera experiència de treball amb persones d’aquestes edats, sí que em trobo en un entorn i amb uns temps molt diferents de les anteriors. Considero que aquest marc d’acció ofereix moltes oportunitats favorables, especialment poder treballar durant un llarg període de temps amb el mateix grup. A diferència d’altres tallers de curta durada, En Residencia m’ha donat l’oportunitat d’entendre millor aquestes persones amb qui estem treballant i aprenent en conjunt, veure quins són els seus interessos, tenir la capacitat d’adaptar-nos als moments de cadascuna, avançant en aquest procés mitjançant pactes i concessions.
Un altre factor que em resulta extremadament interessant és desplaçar-me al seu espai. Poder treballar amb aquestes persones al seu lloc habitual de desenvolupament educatiu m’ha permès observar les seves dinàmiques de relació, comunicació i aprenentatge, amb la finalitat de poder entendre els seus codis alhora que potser qüestionar-los. Parlant per mi, ja que ells són qui han de tenir la seva pròpia veu, no tinc cap dubte que l’aprenentatge ha estat altament positiu i perdurarà en el temps.
També ells van tenir l’oportunitat de desplaçar-se del seu espai i entrar al meu, gràcies a l’exposició Homo Ludens de Caixaforum on una de les meves peces està exposada. Recordant la meva època escolar, em vénen aquestes memòries dels professors i professores com aquests subjectes que són a l’escola, amb els quals ens relacionem cada dia, però que no som capaços de projectar-los un altre rol privat, íntim o personal. No dic això com res dolent, només apunto que com a alumna de col·legi, recordo que no t’imaginaves posar la figura del professor en un altre rol. Recordo fins i tot sorprendre’m en veure alguna professora amb els seus fills fora de l’escola i adonar-me que les persones són persones i tenen diverses identitats.
I això crec que va ser el millor que va passar a la sessió de contaminació. Com podeu veure a una altra entrada d’aquest bloc, els estudiants van fer els seus propis jocs de taula augmentats amb tecnologia. Es va convidar tot el claustre de jugar amb ells, van ser unes 20 persones en total i 4 estacions de jocs. Atenent els comentaris dels alumnes, el que més em va emocionar va ser aquest canvi de rol dels professors i professores en aquest lloc comú on les estructures semblen preestablertes i inamovibles. Ells, per un dia, van donar les instruccions als seus professors i professores sobre les regles del joc, hackejant el sistema.
Ara, en uns petits llimbs derivats de les protestes del sector educatiu, trobo a faltar compartir aquests moments amb els alumnes d’1 ESO A de l’escola Rec Comtal. Quan tornem a trobar-nos, entrarem a la fase final en què ells van escollir crear la seva pròpia comunitat robot. Amb moltes ganes de començar aquest procés de creació conjunta, m’acomiado i els saludo a aquesta distància temporal, fins a la propera sessió.
