Vista de l’ exposició de ‘Teresa Solar Abboud. Sueño máquina de pájaro’
El dia 6 de març, els alumnes de 3 d’ESO de l’Institut de la Ribera vam anar al museu del MACBA amb el programa d’En Residència.
Els alumnes de 3 d’ESO vam fer una sortida al MACBA el passat divendres. Durant la visita, vam aprendre molts aspectes interessants sobre l’art contemporani i noves formes de l’expressió amb l’art. Ens van explicar el significat d’algunes obres i vam reflexionar sobre com l’art pot transmetre emocions o idees.
L’exposició que vam visitar estava formada per obres de Teresa Solar Agut. Teresa és una artista espanyola nascuda a Madrid l’any 1985. Ella treballa utilitzant l’escultura, vídeo i dibuix, i explora temes com la comunicació, la naturalesa, el cos humà, els materials i el món animal. Les seves obres poden representar, al mateix temps, tots els temes anteriors, depèn de qui els miri.
Durant la visita, vam parlar de temes que ja havien sortit durant el curs amb la Natàlia, la nostra artista, com per exemple les escultures i els sons.
Una de les peces d’art que més ens va impactar va ser la d’una aparent balena penjada per uns fills, però que si tu canviaves de posició, la balena semblava ser un altre objecte. Segons la guia del museu, l’artista tenia moltes obsessions, una d’elles: eren els animals.
D’aquesta experiència ens hem quedat amb diferents aspectes, com la sala de procés creatiu que ens ha servit d’inspiració per preparar la nostra obra final. Gràcies, Natàlia i Marc.
Us deixem amb algunes de les imatges del dia:
Vista de l’ exposició de ‘Teresa Solar Abboud. Sueño máquina de pájaro’Vista de l’ exposició de ‘Teresa Solar Abboud. Sueño máquina de pájaro’Vista de l’ exposició de ‘Teresa Solar Abboud. Sueño máquina de pájaro’Vista de l’ exposició de ‘Teresa Solar Abboud. Sueño máquina de pájaro’
Els alumnes D’En Residència de l’Institut La Ribera de Montcada i Reixac vam fer la sessió oberta titulada 4′ 33” . Va assistir-hi tot el claustre de professors de l’institut i a personalitats de l’àmbit de la cultura de l’Ajuntament de Montcada i Reixac, així com del Departament d’Educació de Barcelona.
Durant la nostra mostra, el professorat va poder experimentar els sons que ens envolten en el dia a dia de l’institut i de la zona que recorrem per arribar a classe. Tot això, sense la nostra presència física, però les nostres veus els guiaven durant tota la sessió, és a dir, el que hem estat treballant a classe: allò que hi és, però no som conscients que ens envolta. En Ferran Vall, professor de Ciències Socials de La Ribera, va opinar que propostes com la nostra li van semblar interessants, ja que es tracta d’una qüestió, com el so, en la qual normalment no pensem quan parlem d’art.
Els estudiants vam gaudir molt de l’experiència i ens vam sorprendre de la facilitat amb què havíem parlat davant de tots el professorat, de conceptes tan abstractes, quan feia pocs mesos no sabíem ni que existien. De la mateixa manera, en Jordi Aguilar, professor del departament d’Experimentals de La Ribera, va comentar que la sessió oberta va transmetre curiositat i orgull i que ajuda a millorar la cohesió de tota la comunitat educativa. També, en Manel Casado, professor referent de l’Aula d’Acollida, va manifestar que li va agradar la implicació dels alumnes i que tothom sabia què havia de fer, el que li va angoixar era la quantitat de silenci que es va apreciar durant determinats moments de la sessió, especialment, quan els professors ens escoltaven.
La sessió oberta forma part del projecte educatiu del programa En Residència i l’hem gaudit i ens ho hem cregut! Gràcies a tots per participar-hi! Gràcies per aquesta oportunitat!
Claustre de l’Institut de lA Ribera al pati escoltant les explicacions del grup de 3r d’ESO d’En Residència.
Cercle de conversa sobre la sessió oberta 4’33” al pati de l’Institut La Ribera.
Primer passi de l’experimentació 4’33”.
Inici de l’experimentació sonora a la biblioteca Joan Capella de l’Institut La Ribera.
Ja fa dies que estem pensant en la sessió oberta. Ens sentim que ho tenim tot força clar, perquè hem estat pensant durant dues sessions o més com podríem fer-la. No és fàcil que els professors experimentin el que nosaltres estem fent amb tan poc temps, i amb aspectes tan… abstractes: allò que no es veu, però que hi és present. El que tenim clar, és que estem treballant moltíssim els sons, els sorolls, com manipular-los o l’impacte que tenen sobre nosaltres.
METODOLOGIA
Per reflexionar sobre la sessió oberta, la Natalia va portar un gran rotlle de paper blanc i molts retoladors, ens vam situar al voltant d’una gran taula amb aquest full en blanc, i cadascú anava escrivint, dibuixant, mentre ella anava recopilant tots els temes que havíem anat experimentant durant aquesta part del curs. Era una pluja d’idees! Com un mapa mental, però amb dibuixos i paraules de colors diferents que anàvem posant sobre el paper, sense un ordre aparent, però amb una finalitat clara i un tema comú, amb una harmonia pròpia, molt nostra. Novament, tornàvem a experimentar un procés de creació, però no érem conscients del que estava passant! D’aquest mural vam treure uns eixos que volíem plasmar durant la sessió oberta: SO-LLUM-MATERIAL-IMPACTE- NO SER-HI?
La setmana passada, la Natàlia ens va comentar que havia tingut una reunió amb els veïns i veïnes del barri de Can Sant Joan, de Montcada i Reixac per conèixer l’impacte de la industrialització a la vida dels seus veïns i veïnes. La Natàlia ens va mostrar unes fotografies de la pols recollida dins de la casa d’una veïna. No podíem creure el que havíem vist! Un pot de vidre dels que es fan servir per conservar els llegums, ple de pols!, una pols grisa i densa que, sense que siguem conscients, o sí, els veïns i veïnes han estat respirant durant anys! Aquesta imatge ens va portar a la idea que la pols ens envolta contínuament i té un impacte sobre nosaltres, però no som conscients que hi és, no la veiem.
De la mateixa manera, la pols també la vam trobar en un cartell enganxat sota l’autopista que travessa Montcada. Un lloc al qual vam anar, perquè un company de classe va suggerir que podíem experimentar el soroll dels cotxes quan passen per aquell indret de Montcada. Novament, la pols, el soroll ens envolta i vivim cada dia amb ells, però ja els hem normalitzat, hi són, però no ho sembla.
Amb aquestes experiències, vam intentar posar per escrit tot allò que estàvem experimentant des de l’inici de curs amb la Natàlia, però amb un altre punt de vista: allò que sembla que no hi és, perquè no ho veiem a simple vista, però ens acompanya i té un impacte sobre nostre. Aquestes reflexions les vam titular: La pols que no es veu, el so que no sona.
Aquest primer trimestre hem reflexionat amb la Natàlia sobre: què és l’art? Una de les múltiples interpretacions possibles va ser que l’art és emoció i, per aquest motiu, un camí de comunicació, una manera de construir ponts entre els éssers humans, mitjançant la connexió emocional. L’art emociona, podem sentir el mateix que l’altre, però cadascú, a partir d’un aspecte diferent de la peça artística: potser m’esgarrifa la sensació del tacte d’un material específic, o la sonoritat metàl·lica de l’obra em transporta a la infància. Però, com podem arribar a l’altre si no som conscients del que nosaltres mateixos sentim, d’en quin moment vital estic i vull transmetre? Per aquest motiu, l’estratègia duta a terme durant la tercera hora va ser una activitat basada en un curs de formació del professorat del nostre institut, La Ribera, per part d’Isabel Cordón, coordinadora del Màster en Ecologia Emocional.
Segons la nostra artista, la Natalia Domínguez, hem d’acostumar la ment a observar el paisatge amb els cinc sentits i vaig proposar a l’alumnat d’En Residència a observar el seu paisatge interior per saber quin estat emocional s’hi amaga a dins i poder-lo desconstruir i tornar a donar forma en una peça d’art per descobrir si algú més se sent igual en entrar en contacte amb aquesta.
En primer lloc, vaig projectar uns mapes de l’Edat Medieval on apareixen uns dracs i vaig preguntar quin devia ser el seu significat en el mapa. Mentre uns opinaven que significa perill, no hi vagis per aquestes aigües; altres opinaven que és una oportunitat de descobrir nous mons. Amb aquesta metàfora, vaig obrir el diàleg de l’oportunitat de sortir de la zona de confort, com l’art escultòric que treballaríem en unes sessions amb la Natalia. En el teu mapa, on estan situats els teus dracs?
En segon lloc, vaig repartir per la classe diferents fotografies de paisatges (terra, taules, parets, cadires) i, en silenci, pausadament en van triar una i seure al seu costat sense agafar-la. Només l’han de triar amb la premissa: aquest és el meu paisatge interior. Llavors, cadascú parla de la tria del seu paisatge i els motius de la seva elecció. Totes les respostes són escoltades i no jutjades: pel color, pel dibuix, perquè representa el meu estat d’avui, perquè així em sento, perquè m’ha fet gràcia, perquè em recorda a l’olor de la cuina de la meva mare, no sé molt bé per què, etc.
En tercer i últim lloc, ens adonem que tots sentim i tenim paisatges interns similars amb pors, inseguretats, alegries, records d’infantesa, esperances o somnis i objectius. Tots som diferents, però podem sentir igual; podem connectar amb els altres si m’atreveixo a recórrer camins d’expressió més enllà dels meus dracs.
Així doncs, com vam experimentar amb la Natalia i l’elecció d’un croissant per esmorzar d’un dels integrants del nostre grup, si podem arribar a ser conscients de les emocions que hi ha darrere les nostres tries diàries, per molt banals que puguin semblar, podrem començar a construir camins entre nosaltres i trobar-nos-hi al bell mig:
– Avui, he esmorzat un croissant.
-I, per què?
– Perquè m’agrada.
-Per què t’agrada?
– M’agrada perquè és tou.
-I, per què t’agrada?
– M’agrada que sigui tou, perquè té bona olor.
-I, per què t’agrada?
– Perquè em recorda a la mantega.
-I, per què t’agrada la mantega?
– Perquè és un esmorzar que em recorda els diumenges al matí quan esmorzava a casa amb el meu pare.
La Natalia va suggerir que podríem fer una obra d’art amb el material de la mantega… i tots hi vam somiar amb els croissants i els matins de diumenge en família a casa.
Aquests van ser uns dels paisatges emocionals triats per l’alumnat i professorat (no són fets de mantega, però vam coincidir en molts camins):
La Natàlia Domínguez, l’artista resident, i Marc Balfagón de l’Afluent, el coordinador del programa han planificat una primera deriva per experimentar el silenci absolut a l’única sala d’insonorització dedicada a l’estudi i la investigació de Catalunya de la Universitat Ramon Llull-La Salle, en el marc del nostre procés creatiu.
El passat dijous 21 de novembre, l’alumnat de 3r d’ESO del programa En Residència 24-25 va visitar les instal·lacions de la Universitat Ramon Llull amb l’objectiu de visitar l’única cambra anecoica de Catalunya i experimentar el silenci absolut, com a part del seu procés de creació artística que es durà a terme durant aquest curs escolar.
Els nois i noies de 3r d’ESO també van poder visitar una cambra dedicada a la producció musical, una sala immersiva, destinada a la creació de jocs d’animació i pel·lícules, on van reflexionar sobre la importància de l’art tecnològic en l’actualitat. A més a més, van veure projectes de robòtica aplicada al món sanitari com braços robòtics, robots parladors i experimentar amb la realitat augmentada. Amb paraules d’Ibrahim Chitoui, alumne de 3r d’ESO de l’Institut La Ribera: amb aquesta sortida he tingut una oportunitat única en la meva vida.
Des del grup de 3r d’En Residència agraïm, sincerament, l’oportunitat a la Universitat Ramon Llull, a Natàlia Domínguez per la seva recomanació i a en Marc per tota la gestió de la sortida.
L‘Ainhoa Umbert i la Xaviera Manzo, alumnes del programa EnResidènica, descriuen així els indrets més sorprenents de la nostra deriva:
Sala ecoica de la Universitat Ramon Llull.
Aquesta sala és el contrari de l’habitació insonoritzada. Qualsevol so dins d’aquesta habitació, se sent molt fort, amb el risc d’arribar a quedar-te sord si la porta està tancada.
2. Sala anecoica de la Universitat Ramon Llull. Aquesta sala està plena d’un material que fa que quan estàs dins, no se senti res. Les parets fan que no reboti el so. Quan vam entrar, a alguns de nosaltres ens va fer venir mal de cap, ja que és una sensació estranya i el cos no hi està acostumat.
3. Sala de producció musical de la Universitat Ramon Llull.
Es poden veure diferents tipus d’instruments per gravar el so que vulguis, mentre que les parets estan embolicades per un material d’insonorització per no sentir res des de fora.
4. Sala immersiva de la Universitat Ramon Llull.
Dins d’aquest espai s’utilitza la tecnologia per crear art i que aquest envolti les persones en una experiència sensorial amb diferents imatges i sons.
La Natalia ens ha parlat molts cops de la importància del so. Hem compartit una conversa que partia de l’experiència personal de la Natalia quan a la pandèmia es va veure obligada a sentir sorolls de la construcció mentre ella no podia sortir del seu estudi. Això, ens ha fet veure com hi ha sorolls presents en tots i totes que ens porten també a records de situacions on ens hem sentit, com també la Natalia, incòmodes.
L‘IbrahimChitoui, company de classe, ha compartit, que quan ell es veu en aquesta situació, transforma el soroll en melodia, i la Natàlia li ha comentat que això és el que van fer els adolescents que van començar amb la creació de l’actual música Techno. Hem vist com els sons industrials que ens envolten avui en dia, van acabar sent música d’una generació passada.
La segona part de la sessió ha sigut escoltar el que ens envolta i hem fet deu minuts de silenci absolut i ens hem adonat que hi ha sons repetitius que ens envolten contínuament.
Per aquest motiu, la sessió del so ha acabat amb una producció i experimentació del so. La Natalia ha portat unes gravadores professionals i hem començat a experimentar fent sorolls. L’Hugo Villar ha recuperat el concepte del Techno i ha expressat que ell es veuria fent una base musical amb els sons que ha enregistrat a la sessió.
Serà aquest el següent pas del nostre camí en la creació artística?
Natàlia Domínguez amb l’Hugo Villar, l’Ibrahim Chitoui, l’Aleix Notario i la Lydia Santos compartint les experiències de les gravacions.Hugo López (al fons) i Ibrahim Citoui (a una banda de la fotografia). Enregistrament del so d’un ventilador a la Biblioteca de l’Institut La Ribera.
Amb la Natàlia ens hem adonat que el material de l’obra és tan important com l’obra mateixa. Per aquest motiu ens ha ensenyat obres fetes amb material que acaba desapareixent, com un ninot de neu, o l’aire com el que pot haver-hi a l’interior d’un globus. També hem parlat de l’absurd que pot ser l’art i hem vist fotografies de molta gent junta per fer tots un mateix moviment alhora.
Amb tota aquesta informació, hem triat que faríem una primera experimentació per plasmarparaules que també poden desaparèixer i hem sortit al carrer a escoltar els nostres veïns i veïnes. Hem hagut de passar desapercebuts i d’escoltar amb detall i anotar aquelles paraules que deien. Amb tot, hem fet un primer treball que vam gaudir molt des de la calma i la improvisació.
Treball sobre les paraules de l’alumnat de 3r d’ESO d’En Residència a l’Institut la Ribera.
Durant la darrera sessió li hem preguntat a la Natalia Domínguez, l’artista En Residència de La Ribera, quina era la seva obra d’art preferida. Ens va sorprendre tant que ens digués que les seves obres d’arts s’inspiren amb els objectes que poden penjar dels arbres que ens vam qüestionar quins eren els seus referents.
Paracaídas. Obra de Natalia Domínguez
La Natalia ens va comentar que una de les obres que més li agradava era Aire de París de Marcel Duchamp. Ens va comentar que la peça d’art NO ERA L’AMPOLLA, sinó l’aire tancat en ella. Així, vam començar un diàleg partint de la pregunta que ressonava dins dels nostres caps: com podia ser allò art?
Aquesta primera pregunta ens va dur a d’altres que encara estem intentant respondre: tot pot ser art? Tota peça d’art ha de tenir un sentit? Quin és el valor de l’art?Jo puc fer art?
A l’Institut La Ribera de Montcada i Reixac ja ha arribat la nostra artista resident. Tenim la gran sort de comptar amb la genuïna Natàlia Domínguez, o com ella mateixa es presenta: la nostra artista instal·lativa.
Com us heu quedat després de sentir artista instal·lativa? Per a nosaltres, era el primer cop que sentíem un terme com aquest i intentàvem esbrinar quin tipus d’art treballava. La Natalia ens va presentar una de les seves obres per començar a treballar el concepte de l’art, i ens vam adonar, des del primer moment en què la vam projectar a classe, que l’art no era el que fins ara havíem imaginat.
I és que per a la nostra artista, la Natalia Domínguez, la instal·lació li permet aprofundir amb la importància i el significat del material i el poder que té per poder establir una relació entre la peça artística i la persona. També, ens vam adonar que el so cobrava molta importància i molts cops no és el que ens imaginem. Podem crear, canviar el que sembla aparent. No deixeu d’experimentar amb la seva obra! Podeu modificar els sons de la peça que us presentem a continuació: Com s’evapora el vapor d’aigua.
Així doncs, se’ns presenta un curs d’allò més… inesperat!
