Aquest primer trimestre hem reflexionat amb la Natàlia sobre: què és l’art? Una de les múltiples interpretacions possibles va ser que l’art és emoció i, per aquest motiu, un camí de comunicació, una manera de construir ponts entre els éssers humans, mitjançant la connexió emocional. L’art emociona, podem sentir el mateix que l’altre, però cadascú, a partir d’un aspecte diferent de la peça artística: potser m’esgarrifa la sensació del tacte d’un material específic, o la sonoritat metàl·lica de l’obra em transporta a la infància. Però, com podem arribar a l’altre si no som conscients del que nosaltres mateixos sentim, d’en quin moment vital estic i vull transmetre? Per aquest motiu, l’estratègia duta a terme durant la tercera hora va ser una activitat basada en un curs de formació del professorat del nostre institut, La Ribera, per part d’Isabel Cordón, coordinadora del Màster en Ecologia Emocional.
Segons la nostra artista, la Natalia Domínguez, hem d’acostumar la ment a observar el paisatge amb els cinc sentits i vaig proposar a l’alumnat d’En Residència a observar el seu paisatge interior per saber quin estat emocional s’hi amaga a dins i poder-lo desconstruir i tornar a donar forma en una peça d’art per descobrir si algú més se sent igual en entrar en contacte amb aquesta.
En primer lloc, vaig projectar uns mapes de l’Edat Medieval on apareixen uns dracs i vaig preguntar quin devia ser el seu significat en el mapa. Mentre uns opinaven que significa perill, no hi vagis per aquestes aigües; altres opinaven que és una oportunitat de descobrir nous mons. Amb aquesta metàfora, vaig obrir el diàleg de l’oportunitat de sortir de la zona de confort, com l’art escultòric que treballaríem en unes sessions amb la Natalia. En el teu mapa, on estan situats els teus dracs?
En segon lloc, vaig repartir per la classe diferents fotografies de paisatges (terra, taules, parets, cadires) i, en silenci, pausadament en van triar una i seure al seu costat sense agafar-la. Només l’han de triar amb la premissa: aquest és el meu paisatge interior. Llavors, cadascú parla de la tria del seu paisatge i els motius de la seva elecció. Totes les respostes són escoltades i no jutjades: pel color, pel dibuix, perquè representa el meu estat d’avui, perquè així em sento, perquè m’ha fet gràcia, perquè em recorda a l’olor de la cuina de la meva mare, no sé molt bé per què, etc.
En tercer i últim lloc, ens adonem que tots sentim i tenim paisatges interns similars amb pors, inseguretats, alegries, records d’infantesa, esperances o somnis i objectius. Tots som diferents, però podem sentir igual; podem connectar amb els altres si m’atreveixo a recórrer camins d’expressió més enllà dels meus dracs.
Així doncs, com vam experimentar amb la Natalia i l’elecció d’un croissant per esmorzar d’un dels integrants del nostre grup, si podem arribar a ser conscients de les emocions que hi ha darrere les nostres tries diàries, per molt banals que puguin semblar, podrem començar a construir camins entre nosaltres i trobar-nos-hi al bell mig:
– Avui, he esmorzat un croissant.
-I, per què?
– Perquè m’agrada.
-Per què t’agrada?
– M’agrada perquè és tou.
-I, per què t’agrada?
– M’agrada que sigui tou, perquè té bona olor.
-I, per què t’agrada?
– Perquè em recorda a la mantega.
-I, per què t’agrada la mantega?
– Perquè és un esmorzar que em recorda els diumenges al matí quan esmorzava a casa amb el meu pare.
La Natalia va suggerir que podríem fer una obra d’art amb el material de la mantega… i tots hi vam somiar amb els croissants i els matins de diumenge en família a casa.
Aquests van ser uns dels paisatges emocionals triats per l’alumnat i professorat (no són fets de mantega, però vam coincidir en molts camins):
Deixa un comentari
Heu d’iniciar la sessió per escriure un comentari.