Des de Daniela Ortiz EN RESiDÈNCiA a l’Institut Josep Comas i Solà http://ift.tt/1zdmrVc
Estem molt orgullosos de la nostra artista
Exposició de Daniela a l’Art Santa Mónica
Felicitats Daniela!!!
Des de Daniela Ortiz EN RESiDÈNCiA a l’Institut Josep Comas i Solà http://ift.tt/1zdmrVc
Estem molt orgullosos de la nostra artista
Exposició de Daniela a l’Art Santa Mónica
Des de Daniela Ortiz EN RESiDÈNCiA a l’Institut Josep Comas i Solà http://ift.tt/161e6b7
En una sessió anterior vam recrear possibles identitats de les persones que amaven amagades a l’autocar i que van ser detingudes.
En aquesta ocasió pensarem i plasmarem en un collage les possibles identitats dels nois que van gravar el vídeo, per intentar comprendre què els porta a tenir actituds com la que mostren.
A Regne Unit, existeix una institució, La UK border force, Força Fronterera que forma part del Ministeri de l’Interior , responsable de la primera línia de control fronterer, operacions en els ports aeris, marítims i ferroviaris.
Una cadena de tv britànica va fer una sèrie documental, UK Border Force, que es va centrar en el treball de la Agència de Fronteres del Regne Unit i va revelar l’acció darrere de les escenes de la immigració.
La sèrie va seguir oficials a Londres Heathrow Aeroport i els ports de Dover i Calais . La sèrie també va seguir els equips d’aplicació que operen al Regne Unit per detectar treballadors il·legals i va destacar la feina dels oficials d’autorització d’ingrés en missions britàniques a l’estranger.
Com influeix això en el coneixement dels migrants per part dels autòctons?
Per què a Perú uns grans magatzems com Saga Falabella utilitzen només nenes blanques per a la seva publicitat quan només el 2% de la població és blanca?
“Lima. La publicidad navideña que promociona la marca de una muñeca y que tiene como protagonistas a cuatro niñas caucásicas viene generando airadas críticas en las redes sociales y culpan a la tienda por departamento Saga Falabella de promover el racismo.”
http://ift.tt/1zeWLoj
Portem a l’aula revistes en les que surt gent. Analitzem la tipologia de gent que hi surt.
Retornem al video de la detenció d’immigrants
Cadascú de nosaltres construeix la identitat d’un personatge amb actituds com les dels nois del video per analitzar per què tenen aquestes actituds, quines coses de la seva vida els han dut a pensar i actuar com ho fan.
Des de Jordi Oriol i Indi Gest EN RESiDÈNCiA a l’Institut Joan d’Àustria http://ift.tt/1yTffxb
Les imatges que us deixem són ja una mostra de per on pot anar la crítica que algunes alumnes han fet de l’obra. Aquí teniu la Lucía, la Violeta, la Judith i l’Ana amb alguns dels actors de l’obra…
Judit S.:”Espectacular”
Judith M.: “Magnífica”
Karen Navarro: Molt bona! M’ha agradat molt!
Ana: Si hagués estat una pel·lícula, la tornaria a veure molts cops.
Lucía: Molt entretinguda. El final que té fa pensar i això la fa més interessant.
Violeta: Divertida i interessant. A vegades, fins i tot, vols entrar-hi a participar.
Rosario: Original, molt ben treballada, la recomano!
Shirley: L’efecte perfecte és una obra entretinguda que et fa pensar en si algú ens controla.
Joselyn: M’ha semblat una obra divertida, ho he passat molt bé!
Des de Daniela Ortiz EN RESiDÈNCiA a l’Institut Josep Comas i Solà http://ift.tt/1KaK0iQ
Treballem amb alguns dels conceptes introduïts per Daniela en sessions anteriors.
Apareix un nou concepte: La banalitat del mal.
Ens adreça a Hannah Arendt
Hannah Arendt i la banalitat del mal
HANNAH ARENDT: UNA FILOSOFIA MORAL POLITICA
Mal radical, mal banal
“Una corriente evaluadora del pensamiento de Arendt asume que la pensadora fue evolucionando desde una posición en la que dedicó su atención al análisis del mal absoluto o radical de la modernidad –el terror totalitario- para ir después descubriendo otra suerte de mal, el banal, el rutinario, ignorante e irresponsable, vinculado a él, pero distinto. Este último sería la más refinada manifestación de la barbarie moderna . No es ése el caso. En la obra de Arendt no hay migración de una a otra posición. Tampoco hay conexión íntima, contra toda apariencia, de la noción kantiana de ‘mal radical’ con la arendtiana de igual nombre, cosa que puede entenderse cuando recordamos que a Hannah Arendt no le interesaba la filosofía política y moral de Kant.
Aunque sus tesis sobre la banalidad del mal político totalitario no vieron la luz hasta la publicación de sus artículos periodísticos en el New Yorker sobre el juicio del genocida Adolf Eichmann en Israel, toda la argumentación sobre la aplicación rutinaria y anónima del mal en los regímenes despóticos modernos se halla ya en Los orígenes. Estamos pues ante una concepción unitaria y simultánea del mal que, según Arendt, posee dos dimensiones, la del mal radical y la del banal. Éste último es la expresión cotidiana, funcionaril, mecánica –la aplicación racionalizada y burocrática de lo irracional- que mana directamente de una maldad radical. Entre ambos hay, a lo sumo, un cambio de acento.
Lo esencial en todo esto para lo que intento expresar es que hay en Arendt una reinstauración del mal en el núcleo del pensamiento moral y político. El creciente descrédito del pecado durante los tiempos modernos constituye la raíz de la desaparición del mal y de la maldad del discurso moral filosófico. (Nunca, naturalmente, del meramente ideológico, en el que la identificación y demonización del enemigo es esencial para su existencia.) No es éste el lugar para describir las harto conocidas causas de la muerte de Satán en el pensamiento laico occidental, con ramificaciones hoy, en el religioso, puesto que hasta las mismísimas iglesias se encuentran incómodas ante Belzebú y demás espíritus malignos, otrora tan prominentes en su mitología. Por su parte, en el mundo de la ciencia hay aún menos lugar para el demonio que para los dioses. Restaurar el mal –radical, banal o de otra índole- en la esfera del discurso filosófico moral sin caer en el oscurantismo ni en la fe sobrenatural tenía que ser por fuerza una proeza intelectual. La que llevó a cabo Hannah Arendt.
Esta se consolida, en su caso, mediante la eliminación paradójica de toda maldad por parte del sujeto. La insistencia de los magistrados que juzgaban a Eichmann en considerarlo culpable, es decir, responsable según su conciencia, según la tradición más acrisolada de la jurisprudencia occidental, era el mayor yerro de todo el proceso, según Arendt. El hecho esencial era que Eichmann no pensaba. Cumplía. Al igual que, más tarde, cumplirían los torturadores que en la Argentina u otros países víctimas de dictaduras, alegaban ‘obediencia debida’ para cometer sus tropelías. El funcionario de la muerte Adolf Eichmann, era un probo ejecutor. La producción industrial de la muerte y la racionalización (en el sentido de productividad maximizada) de la desolación y la inhumanidad eran también lo que banalizaba el mal. Eichmann era sin duda un ser abyecto y un pobre hombre, bastante inteligente para ciertas cosas, y no muy brillante para otras, salvo en su minuciosidad destructiva y metódica, pero no era el monstruo de maldad que los jueces imaginaban. El argumento ha sido repetido demasiadas veces y más elocuentemente (sobre todo por la propia Arendt) para merecer mayor desarrollo aquí. Lo que interesa es evocar el hecho de la entrada del mal –en sus dos dimensiones, la radical y la banalizada, moderna- en la teoría política.
Si bien ese paso entraña, como señalo, un replantemiento de la filosofía política contemporánea, transformándola en filosofía política moral (o moral política), el gran avance esconde una dificultad difícil de soslayar. Como categoría que se preste a una argumentación rigurosa en teoría política, la del mal, con todo y con ser necesaria en principio, es huidiza. Invita a que los pensadores de la política, la libertad y la responsabilidad (o de las tres cosas a la vez, pues suelen ir juntas) sigan esquivando su uso.
Mas una cosa es que no estemos aún en condiciones de elaborar una noción teórica y argumentativamente viable del mal, y otra, que podamos prescindir de esa noción. La teoría social ha logrado habérselas con nociones que nadie hubiera pensado capaces de entrar convincentemente en ella, y que son hoy esenciales. Pienso en el concepto de ‘carisma’, entre otros, que ocupa ya el lugar que le corresponde, y no sólo en el análisis de las creencias religiosas y los movimientos religiosos, sino también en los políticos. De éste último campo, el del carisma político, se ha extendido hoy a la sociología de la cultura y de la comunicación. En él sus varias ramificaciones –la fama, la popularidad, el aura de la celebridad y el atractivo publicitario manufacturado- son ya hasta material en peligro de trivialización.
La cuestión filosóficopolítica del mal es hoy una cuestión abierta, que de no resolverse podria convertirse en una quaestio disputata endémica. Una cuestión no resuelta o irresoluble, que obligaría a la teoría política a seguir su triste camino utilitarista –el militante antiiutilitarismo de Hannah Arendt habría resultado inútil- sin poder explicar la vida de los hombres en términos trágicos de responsabilidad, racionalidad y libertad. Si bien sabemos, por un lado, que la maldad –radical y banal- debería ser componente de una teoría moral de la política, por otra sabemos también que son nociones aún prácticamente intratables, incómodas como mínimo. Y a la vez, desde esa perspectiva –que es forzosamente laica y racional- imprescindibles. No podemos confinar el mal a los pronunciamientos de los ideólogos y los demagogos, sean éstos guías iluminados de sectas fanáticas y terroristas o presidentes de gobiernos democráticos e imperiales, dispuestos a la devastar el mundo en nombre del Todopoderoso y en contra de Satán. La situación no es halagüeña, ni en el mundo real, por así decirlo, ni en el de producción teórica de la moral política.”
Text de Salvador Giner extret de http://ift.tt/1v9awrz
Treball final de Història del Pensament Contemporani, GAM1, Escola Universitària ERAM.
Idea Original, Direcció, Edició i Realització per Júlia Ferrer Soler, Pau Horta Lladó, Raquel Isern, Mar Bertran i Joel Torrecabota.
Recordem el vídeo visualitzat en una sessió anterior
Dibuixem els personatges del vídeo imaginant i creant la seva possible identitat.
Des de Daniela Ortiz EN RESiDÈNCiA a l’Institut Josep Comas i Solà http://ift.tt/1KaJZM0
Elaborem un programa de tv sobre migració i control migratori
Fotos de la gravació
Ara toca editar
En breu penjarem el video
Des de Daniela Ortiz EN RESiDÈNCiA a l’Institut Josep Comas i Solà http://ift.tt/1zg8dBB
Daniela ens porta una col·lecció de paraules que haurem de relacionar amb el concepte que defineixen
Daniela ens passa portades de diaris que contenen notícies sobre migració i analitzem el tractament d’aquest tema que fan els medis
Després de fer aquest anàlisi, ens demana fer un glossari crític
Des de Edu Comelles EN RESiDÈNCiA a l’Institut Pau Claris http://ift.tt/1yr6MMA
Teníem pendent de publicar aquest treball!
Des de Jordi Oriol i Indi Gest EN RESiDÈNCiA a l’Institut Joan d’Àustria http://ift.tt/18jP8FO
El divendres passat vam anar a la Sala Beckett, a la sessió de les vuit del vespre, a veure L’Efecte Perfecte, de Carla Torres. Va ser una obra que va agradar molt a les nostres i als nostres alumnes de Quart B, sobretot perquè estava protagonitzada per joves com ells i elles i, també, perquè la lectura de La Tempesta, els ha permès trobar molts punts de contacte entre les dues obres. De fet, L’efecte perfecte planteja el control que el món adult exerceix sobre els infants i adolescents, com els pot arribar a dirigir en determinats aspectes de la seva vida sense que en siguin del tot conscients. No és això, el que pretén fer Próspero amb la seva filla Miranda i el jove Ferran? I la màgia que plana en aquesta obra de Shakespeare, no la podríem traslladar al camp de la tecnologia i al món virtual, com passa a L’efecte perfecte?…
Aquí teniu algunes fotos dels actors i de l’escenografia:
Des de Francesc Torres EN RESiDÈNCiA a l’Institut Domènech i Montaner http://ift.tt/1JNGDOL
Jo he fet aquest dibuix basant-me en un home i amb l’hivern. També hem vaig fixar en el dibuix que va fer en Francesc i vaig intentar fer servir algunes coses que havia posat.
Primer vaig fer un cap gran i després el cos, les mans a les butxaques i unes cames grosses. A continuació vaig fer el fons, un prat amb flors.
Per acabar vaig posar una mica de color vermell i groc per l’abric del meu personatge.
Jordi Pompas
Des de Francesc Torres EN RESiDÈNCiA a l’Institut Domènech i Montaner http://ift.tt/18jApux
El divendres 23 de gener en Francesc ens va proposar fer com un ”selfie” o el dibuix d’una persona qualsevol. Ens va recomanar que fos simple i que no feia falta que sigues el retrat idèntic d’una persona. És a dir que fos esquemàtic.
Va començar en Francesc amb un exemple, va reproduir el seu primer dibuix de quan tenia 4 anys.
Després ens va tocar fer-lo nosaltres. Jo que ja en tenia una idea inspirant-me en el del Francesc vaig començar, fent un dibuix que també és de quan era molt petit.
Sense voler em va quedar molt pegat a la part superior, llavors vaig decidir fer alguna cosa, ja que sino el dibuix quedava flotant, llavors vaig dibuixar un mur de maons per sota.
Els colors que vaig triar van ser el marró pels maons, i el blau pel cel. Però com quedava el personatge tot blanc en Francesc em va dir que podria pintar els pantalons o la samarreta groga, ja que el groc és complementari del blau i queda bé amb el marro.