A la mostra es reflecteix una part del que som. Fins i tot a nosaltres mateixos ens sorprenen algunes de les respostes dels nostres companys. No estem segurs de si han estat respostes gaire sinceres, però van resultar molt interesants fins i tot per el públic que les va llegir.
Una de les que més va impressió va causar va ser la resposta de que no es volia tenir fills.
Preparant les pancartes:
Des de Carla Farreny i Marta Vilardell EN RESiDÈNCiA al Joan Fuster
El 22 d’abril vam anar al MACBA! Estàvem molt contents perquè alguns no hi havíem anat mai. Vam anar a veure una retrospectiva de l’obra de l’artista americà Felix Gonzalez-Torres, “Política de la relació”. La mostra s’estructurava en quatre sales, en cadascuna s’exposaven obres sobre una problemàtica específica tractada per l’artista.
Els espais eren diàfans i les obres es distribuïen de forma molt oxigenada. Vam coincidir en veure que la falta d’imatges ens facilitava molt la reflexió.
El primer que ens va sobtar és que, al contrari que la majoria d’exposicions, l’espectador forma part del procés creatiu “m’ha encant el fet que es pugui interactuar amb l’exposició” (Ares). “Pots, tocar, agafar i fins i tot emportar-te coses com caramels o papers, elements que formen part de l’obra” (Nuria)
Ens va interessar molt com explora las idees de la parella, la relació física, la similitud o identitat, però també la llibertat i l’eternitat.
“M’ha interessat especialment l’obra que fa referencia al seu amant “Ross Laycock” que va morir pel Sida. Consistia en una piràmide de caramels que pesava el mateix que en Ross. Quan la gent agafava un caramel de la piràmide estava restant quilos a Ross. Com la malaltia havia fet amb ell” (Mei)
“Cada cop que tu agafaves un caramel sabies que després el reposarien en un intent simbòlic de lluitar contra la malaltia” (Aran).
També vam aprofitar per gaudir de l’exposició permanent del MACBA. Una immersió visual a l’art contemporani.
Crec que sortides com aquestes ens ajuden a entendre i valorar cada cop més l’art contemporani.
Un gran dia!
Finalment, ha arribat el dia 5 de maig i la sala Pina Bausch és testimoni de l’estrena.
Ens hi acompanyen els organitzadors del projecte En Residència, docents del Salvador Espriu, i familiars i amics dels artistes.
El dia 6 de maig fem el segon passi per als companys de 1rB i 4tC de l’Institut Salvador Espriu.
Ben entrat el mes de maig, ja comencen les presentacions de En Residència i el nostre projecte esgota les darreres embranzides, tot col·locant els diferents fragments a lloc…
Que quins fragments?
Els fragments d’un discurs interromput!
Que què és això?
Dons… F D I…
F… Què?
Sí, F D I, El títol de la nostra obra… que arriba als darrers assajos… i presentem el Divendres 4 de juny a les 12h a la Sala Carlos Díaz del nostre insti, l’Institut Barri Besòs…
Viviane Calvitti, Pedro Lara i Jordi Sánchez.
INSTITUT BARRI BESÒS. Barcelona
Avui hem fet el primer assaig al Teatre Lliure. Portem diverses setmanes de treball intensiu i, per fi, tots els esforços comencen a prendre forma. L’experiència d’actuar en un ambient tan especial i tan diferent a de l’institut ha sigut intensa i esgotadora, però la sensació que ens ha quedat és molt bona.
La setmana vinent, assaig general (dimarts) i funcions (dimecres).
A continuació algunes imatges de la sessió:
26 de març
En aquesta sessió vam anar a l’Hangar, el taller de la Irina, la nostra artista. Allà vam conèixer en Willem de Haan, un nou artista!, que també està a l’Hangar, on té el seu espai de creació.
En una sala molt gran, en Willem ens va mostrar una breu presentació per ensenyar-nos alguna de les seves obres o creacions. Alguns exemples:
– Una entrada de metro (falsa), en el camp, molt allunyada d’una ciutat del Canadà.
– Unes sabates especials per turistes amb unes tires de xancletes a la part de sobre per donar-li 2 utilitats.
-Un regle que havia fet a ma que marcava 30 cm quan en realitat era de 3 metres. El que feia amb això era apropar-ho a un altre objecte (com una cadira) per enganyar l’ull humà i així semblava que la cadira, en aquest cas, semblés més petita.
Volia jugar amb la nostra ment perquè posava una cosa quan en realitat era una altra. Era una manera de confondre l’espectador.
Després la Irina i el Willem ens van ensenyar el seu taller, l’edifici i alguns espais d’altres artistes. Ens van agradar molt els tallers, eren espaiosos i bonics, fins i tot tenien una cuina comú!
En aquesta visita vam aprendre a percebre i donar-li un altre sentit a tot, i donar-li molta més profunditat a les coses.
En general ens va agradar molt l’Hangar. I en Willem ens va dir que després de les vacances vindrà a veure’ns a l’institut.
Alex, Anna, Berta M., Leire F., Leo, Maikel, Oriol, Sali, Sofia
Si voleu saber més coses d’en Willem i l’Hangar: https://hangar.org/ca/willem-de-haan/
Març 2021
El dia 3 de març vam anar a veure un fragment de l’obra “Antes de que todos lo sepan” de la Paula Serrano dins del Dansa Quinzena Metropolitana. Els nois i les noies van tenir la oportunitat de conversar amb el ballarins i fer-los preguntes i propostes sobre la comunicació entre ells, i entre ells i nosaltres, ja que tota l’acció la desenvolupaven amb els ulls tancats. El tacte, el so, la proximitat, la improvisació, l’assaig… van ser els factors de la conversa. Aquesta activitat es connecta molt bé amb l’exploració que estem fent amb la Irina al voltant dels sistemes de comunicació i alhora dona l’oportunitat de veure una disciplina diferent a la que estem treballant.
Un cop a l’aula, això ens va portar a parlar de la visió del futur i com mirar el futur d’una altra manera. ……. Mercè
ULLERES
Vam veure una pel·lícula que es deia Wall-E, que tractava sobre la contaminació i un documental que parlava de deixalles electròniques que tirem nosaltres i els africans les cremen i les aprofiten per guanyar-se la vida. Ens va fer reflexionar en com seria el món en el futur.
Després la nostra professora ens van donar una idea molt peculiar d’un artista africà que es diu Cyrus Kabiru. Ell fa obres amb deixalles que ell recicla i les utilitza com material per les seves obres, però sobretot les utilitza per fer ulleres extravagants i donar a conèixer a la resta del món els problemes tan greus del seu continent.
Llavors nosaltres vam agafar la seva idea i vam portar tots de casa materials que anàvem a llençar o que ja no utilitzàvem més com: cables, mòbils vells, pendrivers, auriculars espatllats, taps, filferro, etc.
El resultat va ser molt inesperat: cadascú va crear unes ulleres úniques. Hi havia de tots els tipus, des de ulleres clàssiques fins a monocles. Va ser fascinant la diversitat i imaginació de la gent per fer això, ens va resultar molt divertit.
Ens vam inspirar en el treball d’en Cyrus Kabiru per crear les nostres primeres ulleres reciclades amb la idea de fer unes ulleres que servissin per mirar el futur d’una altra manera.
Ainara, Berta G, Carla, Dídac, Jana, Judit, Keyla, Laia, Leire J, Roy i Telma
Vam anar a l’Auditori a veure a la Juliane actuar, perquè ella amb un grup de músics feien un espectacle infanti titulat “Ulls clucs”, i ens van convidar. A l’espectacle utilitzaven molts instruments i feien algunes accions divertides. També cantaven i ballaven cançons infantils. No ens va divertir molt perquè no era adequat a la nostra edat, però en canvi vam veure que els nens que havien vingut a la funció s’ho van passar molt bé i no paraven de ballar i aplaudir.
Aquesta setmana, durant una sessió, hem donat vida a les nostres titelles. Ja havíem creat una història amb elles anteriorment, i hem aprofitat per a gravar-la i fer uns dels videos del que serà la nostra mostra. Hem fet diferents tomes de la mateixa escena (enfocant als diferents personatges), i d’aquí a uns dies tindrem acabat tot el vídeo. Mentre que gravavem, ens va resultar un mica incòmode la postura en la que estavem: ajupits per a que no sen’s veiés el cap. Els que ens miraven des de darrera de la càmera deien que es veia molt bé així, però a nosaltres ens va cansar molt. Igualment, va ser divertit.
