22 de gener. “Contaminant” el claustre de professors de l’Alzina!

Per fi va arribar el moment. Nervis, molts nervis, perquè no era només que havíem de parlar davant d’un munt de persones, sinó que tots eren professors, allò estava ple de professors! Tants eren els nervis que ens vam equivocar i no vam saber gravar l’inici (quin greu ens sap!), la presentació que la nostra directora, la Isabel, va fer de l’acte i dels representants de l’ICUB (Institut de Cultura de Barcelona), en Carles Giner, l’Anna Pentinat i l’Elisa Díez, així com del nostre mediador, el Víctor Muñoz, de la Sala Beckett. Tanmateix, la Isabel ha tingut avui la gentilesa de deixar-nos aquestes paraules:

Isabel Balaguer, directora de l’IES L’Alzina.

A continuació, teniu les intervencions del Víctor, i del Marc Artigau, el nostre artista en residència a l’Alzina:

En Víctor Muñoz i el Marc Artigau.

Després, el Sebas, la Xiaoyu, la Kaixin i la Laura van llegir els seus textos:

El Sebas,, la Xiaoyu, la Kaixin i la Laura (per ordre d’intervenció).

Jo sóc una de les persones que llegeix i al principi estava bastant nerviosa perquè havia de llegir davant de tots els professors de l’Institut, unes 50 persones allà, però era diferent perquè davant de 50 companys no és el mateix. Així que em vaig permetre posar-me tan nerviosa, però això ho havia de canviar quan llegís. A l’hora de llegir mica en mica se’m va treure la vergonya i els nervis, i sobretot no vaig perdre el ritme en el que anava llegint. Personalment crec que el claustre va anar bastant bé, per no dir molt bé. Espero i crec que els professors van tenir una bona impressió del que és Creadors en Residència i vam tenir comentaris d’ells molt positius. (Laura Martí)

Per motius personals, a la Jana li va ser impossible a última hora assistir a l’acte. Aquí en teniu, no obstant, les lectures que va fer del seu text durant els assajos:

La Jana.
La Jana.

Encara que em va saber molt greu, aquell dia finalment no vaig poder anar al claustre de professors de l’Alzina. Tan de bo hagués pogut, perquè crec que el meu text hagués agradat als mestres, o això crec, i també penso que s’haguessin sorprés alguns professors, ja que crec que a vegades es pensen que sóc molt ‘borde’ o freda, i crec que aquest text els hagués fet canviar d’idea. Encara que em vaig posar molt nerviosa davant de l’optativa el dilluns i també m’hagués posat nerviosa al claustre, encara més, ho voldria haver fet. Va ser una pena… (Jana Rodrigo)

I per finalitzar, en Marc va voler mostrar al claustre un exemple de les moltes dinàmiques que fem amb ell els dilluns a la Sala Garcilaso:

La Clara, la Marina, la Mara, la Hui, la Carlota, el Quique, el Jordi, la Laia, la Laura, el Sebas, l’Ivan, la Xiaoyu i la Kaixin (d’esquerra a dreta).
La Clara, la Marina, la Mara, la Hui, la Carlota, el Quique, el Jordi, la Laia, la Laura, el Sebas, l’Ivan, la Xiaoyu i la Kaixin. (Faltaven, per diferents motius, la Jana, la Ramadeep, el Kolna, el Cristian, l’Alen, l’Estefany i l’Adri. Però haguessin volgut ser-hi!)

Aquell dia estava una mica nerviós perquè estava veient tots els professors i havia de llegir. (Sebastián López)

Aquesta va ser per a mi l’activitat més especial que hem fet fins ara. Tot i que jo no vaig llegir, només al fer la dinàmica em vaig posar nerviós. El fet d’estar davant de tot el claustre de prfessors és impactant, ja que normalment ets tu qui els escoltes a ells. Va ser una bona prova, ja que va ser el nostre primer públic de veritat i crec que tots ens vam posar nerviosos. És important en el teatre controlar bé els nervis i que no t’afectin negativament. (Jordi Aragall)

El dimecres 22 de gener per la tarda vam anar a mostrar i explicar breument l’optativa de creadors en residència als professors de l’institut. Trobo que està bé que ho expliquem ja que és la primera vegada que es fa i no saben de què va aquesta optativa. El Marc va explicar una mica el que tenia pensat fer amb nosaltres i com ho faria; després alguns dels nostres companys van llegir un dels seus textos, ho van fer molt bé. I finalment vam fer la dinàmica del telèfon amb mímica davant dels professors. Va fer bastant vergonya però que tinguésim públic ens prepara pel que farem a final de curs. (Marina Giménez)

Aquell dia es tractava de presentar l’optativa i ensenyar davant del professors el que fem. Jo no havia de llegir i no vaig passar vergonya. Al fer la dinàmica tampoc em sentia nerviosa ni amb vergonya, no sé per què la gent si. Ens va sortir prou bé en realitat i alguns professors ens van felicitar i ens van dir que era un molt bona optativa i que els hi agradava que haguéssim fet allò. (Laia Herrero)

Això va ser a l’institut quan es van reunir tots els profes de l’institut per a que els expliquéssim el que fem en aquesta optativa. I va ser molt divertit i nerviós. (Ramandeep Kaur)

Feia impressió estar davant de tantes persones que eren els professors i sense saber el que el Marc ens faria fer. Després ens va dir que féssim el joc del telèfon amb mimica, i ens va posar una acció molt difícil i poca gent la va entendre. Va ser divertit. (Carlota Enseñat)

Els meus companys van assistir al claustre fent una petita lectura que, per cert, era molt bonica. (Kolna Smith)

Teníamos que venir por la tarde  al “Institut Alzina“ para enseñar a los otros profesores del Alzina lo que hacíamos en “Creadors en residència”. Estábamos casi todos, algunos faltaron por x razones. Estaba muy nerviosa ya que estaba delante de todos los profesores del Alzina, había muchos profesores que no conocía y a algunos sí.  Había 5 compañeros que tenían que leer alguna de las redacciones delante de los profesores, pero una de ellas no había venido y realmente me hubiera gustado que los profesores hubieran podido oír su redacción, ya que hablaba de su abuela. (Hui Wang)

El 22 de gener vam anar a la reunió del claustre de l’Alzina a compartir la nostra optativa. El Marc els va començar a explicar una mica en que consistia, i 4 nens van llegir textos davant de tot el professorat. Després, el Marc va improvitzar una activitat molt dinàmica per fer davant de tots els professors. Era una activitat que potser coneixeu com el telèfon. La primera persona pensava un verb, substantiu o el que fos. Aleshores ho expressava en mímica al següent. Al final l’última persona havia d’endevinar quin concepte havia representat la primera persona. Feia bastant vergonya fer el tonto davant de tots els professors, imposa molt. Però en realitat em va fer molta gràcia veure tots els professors juntets, parlant entre ells. Aquesta activitat em va resultar molt divertida i agradable. (Ivan Egido)

Aquell dia m’ho he passat molt bé amb l’ajuda del Marc, de la Marta i de l’Alejandro. Ells em van dir que respirés una mica, i va passar tot bé. Al principi, quan estava davant del públic, de tots els professors i les professores i la directora, estava més nerviosa, però quan va passar 1-2 minuts, ja no estava tan nerviosa.
He parlat de respiració, és molt divertit, no és una dinàmica amb el Marc, és una feina que sempre fem amb la meva professora Marta, en la última classe del dimecres. I en aquell dia, abans d’anar al claustre, també l’hem fet a l’última hora, i jo respirava i em relaxava, i per tant, no estava tan nerviosa.
(Kaixin Ji)

Va arribar el dia d’ensenyar als professors el que estàvem fent a l’optativa de creadors en residència; primer, 4 persones van llegir els seus textos, i després vam fer una dinàmica, la del telèfon amb mímica. Per mala sort em va tocar a mi començar… Primer el Marc em va dir la paraula nostàlgia, però sincerament no m’enrecordo que vol dir, així que la va canviar a memòria. Vaig fer com si recordés anar amb algú a nadar, o alguna cosa així, tampoc me n’enrecordo gaire. 🙂 Em va fer moltíssima vergonya. Segons el Marc ho vaig fer bé, però a mi em va semblar que ho havia fet fatal, i obviament, havia fet el ridícul. No em va agradar gaire l’experiència de que tots els professors m’estiguessin mirant, prefereixo passar desapercebuda. (Clara Ferrarons)

Ese día fue cuando la Laura, la Kaixin, el Sebastián y la Xiaoyu dijeron lo que hacemos en la optativa delante del “claustre”, y lo hicieron bastante bien. Después de ellos salimos todos a hacer una actividad, la actividad era la que nos teníamos que poner en fila mirando todos a un lado y el primero tenía que hacer con gestos una acción y representarla al de delante y así con todos y el último tenia que decir lo que había entendido. (Mara Solé)

Víctor presentó a Marc Artigau un poco por encima. Laura Martí, Sebastian, Kaixin y Xiaoyu leyeron unos textos que habían escrito. También jugaron a un juego que solemos jugar con Marc, ese juego es parecido al teléfono. (Alen Siradeghyan)

Alguns dels meus companys van exposar la seva redacció sobre la seva estància en aquesta optativa. Van parlar sobre les coses que havien après en aquesta optativa i la seva opinió. Jo penso que van expresar el que tots els que participem en aquesta optativa pensem. Al final van convèncer els professors de que apreníem, i estic molt orgullós d’ells. (Cristian Onarri)

Este día no pude ir porque era por la tarde y ese día estaba ocupada, pero me habría encantado ir. Por lo que me han contado mis amigas se lo pasaron muy bien y al claustro le encantó. También me han dicho que algunas personas que estaban nerviosas en los ensayos  delante del claustro ya no lo estaban, que se lo han pasado muy bien y que seguro que al claustro le encantó. Hicieron varias actividades que se habían hecho en otras secciones. (Estefany Padilla)

Assaig de la contaminació a l’Alzina

Només faltaven dos dies per a que presentéssim a l’institut una part del que estàvem fent amb el Marc, de manera que vam dedicar gran part de la jornada a preparar l’esdeveniment. Cinc persones, la Jana, la Xiaoyu, la Kaixin, el Sebas i la Laura, van ser els escollits per llegir els textos que el Marc havia triat d’entre els que havíem anat escrivint durant tots aquests mesos.

La Xaioyu.
La Xiaoyu.
La Kaixin.
La Kaixin.

Aquell dia estava molt nerviosa, però al final m’ho he passat bé, els professors estaven molt contents i a tothom li ha agradat. Després el Marc va posar una dinàmica divertida, una persona presenta una acció, una paraula, o una frase curta que li ha dit el Marc. No podem fer servir cap paraula, i hem de dir què és. (Kaixin Ji)

El Sebas.

Fue entretenido aunque no había puesto puntuación porque Alejandro me dijo que no (!) importaba, y además tuve que vocalizar. (Sebastián López)

Esta actividad solo la pudieron hacer unos cuantos. Tenían que leer un texto que después iban a leer a los profesores. Mientras Sebas estaba leyendo, no vocalizaba y no ponía pausas en la lectura, entonces Marc le hizo ponerse un boli en la boca a Sebas para que vocalizase mejor. Solo ponerse el boli empezó a leer y fue muy gracioso porque al principio le costó un poco. Era muy gracioso pero al final resultó muy eficaz el método del boli porque Sebas consiguió leer súper bien el texto y se le entendió muy bien. (Adrián Brosel)

Les persones estaven practicant els textos que havien de llegir davant el claustre. Per poder vocalitzar millor el Marc va posar-li un bolígraf a la boca al Sebastián. (Estefany Padilla)

El Sebas.
La Laura.

Aquí estàvem assajant perquè passats dos dies teníem el claustre de professors i jo voluntàriament volia llegir i explicar o parlar d’alguna cosa sobre aquesta optativa. Personalment a l’hora de llegir m’expresso bé amb un to proporcional a on som i faig la puntuació. Tot i així, si hi ha alguna cosa que he de millorar o el Marc em fa un comentari, ho intento canviar i fer-ho el millor possible perquè s’entengui encara millor i així anar aprenent dels meus errors. (Laura Martí)

Quan llegim textos amb el Marc és guai. Aquest cop però no eren històries ni coses així, eren uns textos triats pel Marc sobre què ens semblava l’optativa perquè havíem de presentar-ho davant de tot el claustre de profes! Al principi hi havia gent que no volia llegir davant de tothom, però, si no ho feien allà davant dels companys, ho havien de fer davant del claustre així que… A mi no em va fer molta vergonya fer-ho davant dels professors però va haver-hi gent que sí. (Laia Herrero)

Aquesta activitat la van fer poques persones. Era la sessió abans de la presentació de l’assignatura al claustre de l’Alzina, la nostra escola. Uns quants alumnes havien de llegir uns textos als professors, cosa difícil, i per tant ho vam assajar la sessió abans.
Hi havia gent que no vocalitzava suficient, i el Marc Artigau, els va fer llegir-ho amb un bolígraf a la boca. Al principi semblava una tonteria i ens feia gràcia, però al final vam veure que funcionava, i quan li treia el bolígraf, ho feia millor que abans.
(Ivan Egido)

Crec que les persones que van llegir ho van fer molt bé; a mi m’hagués costat molt llegir davant de tots els professors, m’hagués posat molt nerviosa. Em va agradar el truc que ens va ensenyar el Marc de posar el dit a la boca i intentar parlar així per aprendre a vocalitzar millor. (Carlota Enseñat)

No vaig poder asisstir però, per el que he vist, crec que els meus companys ho van fer molt bé i espero que ho segueixin fent així. (Kolna Smith)

Quan vaig haver de llegir el meu text davant de tota la classe, em vaig posar molt nerviosa i em vaig angoixar una mica, però, mentre més estona estava llegint i més em corregia el Marc, anava agafant més confiança, m’anava calmant més i llegia millor. Al final no vaig poder ser-hi el dia de la presentació, però m’hagués agradat fer-ho ja que era un text molt maco i que a mi m’agrada molt. (Jana Rodrigo)

Este día los que iban a presentar en el claustro de profesores practicaron sus textos que hicieron. Cada alumno se puso de pie en medio y comenzó a leer su texto. (Alen Siradeghyan)

En aquesta sessió van estar assajant els seus textos per al claustre de L’Alzina (els professors), i tot tenia que sortir bé, perquè havien de convèncer els professors. Havien estat preparant com explicar els seus textos, i en Marc els ajudava a expressar-se millor. (Cristian Onarri)

Aquesta activitat em va semblar necessària perquè només quedaven dos dies perquè ens pressentéssim al claustre de professors. Aniríem al claustre de professors a presentar l’optativa, i per presentar-la uns companys llegirien un dels textos que el Marc ens var fet escriure durant tot el que portem de curs per poder ensenyar el que fem. (Quique Pons)

Després de tota aquesta feinada, plena de nervis, en Marc ens va proposar una altra dinàmica: deia una paraula o expressió a cau d’orella a un de nosaltres i, a continuació, aquest havia de representar-la amb gestos. Aquí en teniu una mostra:

La Ramandeep.
La Clara.
La Marina.

Aquí, depenent de com s’expressés la persona i com entengués el que li deia el Marc, era més difícil o menys; tot i així molt fàcil no era. Ens posem intensos al no saber què representa el nostre company o la nostra companya. Majoritàriament totes van ser dites per un altre company i guanyava el grup qui adivinés totes correctament del seu grup. (Laura Martí)

Aquell dia va ser més calmat ja que ens vam dedicar casi tota la classe a escoltar els nostres companys, que llegirien el proper dimecres davant del claustre de professors. Admiro molt la valentia que han tingut al atrevir-se a fer això; jo no podria, em faria molta vergonya. Vaig trobar força interessants els consells per llegir millor del Marc. (Marina Giménez)

Aquesta classe va ser bastant relaxada, almenys per a mi; si haguès sigut una de les persones que llegia, possiblement m’hagués mort de vergonya. Vam estar la major part de la classe, practicant els textos que llegirien en la reunió amb el claustre de professors, i si no recordo malament, em sembla que al final també vam fer alguna dinàmica, ja que davant dels professors també n’havíem de fer una. (Clara Ferrarons)

Aquesta activitat ja l’haviem fet i sincerament a mi m’agrada molt ja que m’encanta fer mímica, moure’m i l’expressió corporal. Penso que és una forma de transmetre el que sigui d’una forma diferent i original, i que és una forma diferent d’expressar-se, de parlar, que és la que acostumem a utilitzar quasi bé sempre. El Marc a vegades es passava una mica amb les coses que deia perquè feia vergonya i eren difícils d’interpretar però almenys el meu grup ho acabàvem esbrinant. (Jana Rodrigo)

Aquesta sessió va ser un sessió preparatòria, prèvia a l’actuacio que hauríem de fer al claustre. En el video es poden veure dos dels escollits pel Marc per a llegir un text que havíem fet en activitats, la Xiaoyu i el Sebas. Em va semblar molt interessant el que va fer el Marc amb el Sebas per a que vocalitzés millor. Mai havia vist aquella tècnica, però va ser bastant efectiva ja que va vocalitzar millor, i davant dels profes ho van fer molt bé. (Jordi Aragall)

Bueno, este dia yo no hice mucho porque Marc tenía que elegir a 5 de nosotros para salir a leer delante del “claustre de professors de l’Alzina”. Los que eligió fueron: la Laura, la Kaixin, la Jana ,el Sebastián y la Xiaoyu, y estuvieron practicando lo que dirían. (Mara Solé)

Hoy mis compañeros han expuesto a todos los profesores del instituto de lo que trata la optativa que hacemos. Yo no pude ir pero supongo que estaban súper nerviosos porque hablar delante de todos los profesores debe dar muchísima vergüenza y debe dar mucho respeto. Por una parte me alegro de no haber podido ir, pero por otra me da pena. (Adrián Brosel)

De los 5 escogidos,  la historia que más me gustó fue la de la Xiaoyu y la de la Jana. La Xiaoyu había escrito uno de sus miedos, que eran los sentimientos. Me pareció una historia muy poética  porque habla de los sentimientos humanos como algo malo, como algo que nos estorba, algo que cambia nuestros planes y otras cosas, ya que normalmente relacionamos los sentimientos como algo brillante y bello, algo único  en vez de algo malo. La historia de la Jana fue realmente algo cálido y sentimental por decirlo de alguna manera. Su historia trataba de su querida abuela, pero no era una historia que contaba sobre cómo amaba a su abuela, sino que era una pequeña anécdota muy linda y hasta un poco divertida co su abuela. Y me pareció algo REALMENTE BONITO. (Hui Wang)

Avui hem assajat els textos que llegirem en el claustre de professors. Ha estat una activitat molt entretinguda i divertida. (Quique Pons)

Aquesta dinàmica és comunament coneguda com el joc de les pel·lícules, però en aquest cas era amb frases abstractes que ens deia el Marc. Algunes eres del tipus fer caca. Va ser divertit veure com els companys actuaven/representaven algunes frases, i que no esperàvem ni sabíem què podria ser. A més ens rèiem molt de com actuàvem alguns per tractar d’explicar-nos la seva frase. (Cristian Onarri)

Diverses dinàmiques

No escoltar o, el que és el mateix, escoltar distretament, és com donar l’esquena a algú que ens demana un favor. Pierre Sansot.

Aquell dia, al començament, vam alternar el joc de la construcció d’una història entre tots amb la dinàmica dels números. Com sempre, allò no tan fàcil ni habitual: silenci, concentració, escolta…

Construcció d’una història entre tots.

Va ser difícil perquè, quan un començava a parlar, no sabies si un altre també diria alguna cosa, però va ser divertit. (Carlota Enseñat)

Aquesta dinàmica va ser més d’escolta i d’atencio. Cadascú deia una frase i altre l’havia de seguir, així entre tots fèiem una historia. Havíem de posar atenció al que deien els nostres companys, i posar ingeni per cuan ens toqués, encara que no podies pensar alguna cosa abans de temps perquè no sabies en quin moment podria canviar la història. (Cristian Onarri)

Dinàmica dels números.

Dins d’aquestes diverses dinàmiques que fem, hi ha una que a mi m’agrada molt. És aquella en que sense veure’ns, hem de comtar tots fins a 10. Comença una persona, llavors algú altre ha de dir dos i així fins a deu. Costa perquè no ens veiem i no estem al cap dels altres, no podem saber si està pensant en dir el número. Tot  i que costi, a mi, no sé per què, m’agrada! (Laia Herrero)

Aquesta dinàmica consisteix en comptar fins a deu, de manera escalonada entre un grup de gent. Tot i que no és l’exercici més complicat que hem realitzat fins al moment, és mes díficil del que sembla, ja que molts cops dos jugadors deien el número alhora. Una de les claus per aconseguir l’objectiu era dir els números amb espai pel mig, ja que així es menys probable que coincideixin dos jugadors. A mi em va semblar divertit aquest joc, tot i que no crec que serveixi molt per millorar en el teatre. (Jordi Aragall)

En aquesta activitat havíem de numerar-nos (tots els membres del grup) sense interrompre’ns uns als altres. Per complicar-ho més, al final ho vam fer d’esquena, el que encara era més complicat, ja que no podies fixar-te en si els altres anaven a parlar o no. Aquesta dinàmica precisament no és una de les més entretingudes, però és més difícil del que sembla. (Clara Ferrarons)

Aquesta activitat ja l’havia fet a teatre, i sempre és molt interessant, almenys a mi m’ho sembla. A mi em fa posar atenció i escoltar bé l’altra gent, i fer-ho amb els teus amics o coneguts no em resulta difícil, però escoltar la gent amb qui no sols fer-ho se’t fa estrany. A més a més jo no acostumo a posar atenció als sorolls del meu voltant ja que sempre vaig amb auriculars a la meva bola. Aquesta dinàmica és bastant complicada, ja que cada vegada que ens trepitjàvem, havíem de començar de nou, però encara així, ens en vam sortir molt bé. (Jana Rodrigo)

Construcció d’una història entre tots.

Aquesta activitat és semblant a la dels números però amb històries. Aquesta va costar més ja que havies de parlar més i a vegades ningú seguia la frase, llavors dues o més persones saltaven de cop i es trepitjàvem… Però quan ho aconseguíem fer, sortien històries molt gracioses i també tràgiques, ja que sempre algú s’acabava fent mal o acabava a l’hospital. La veritat és que m’ho vaig passar molt bé i em vaig riure molt. (Jana Rodrigo)

Dinàmica dels números.

Esta actividad consiste en que nos tenemos que poner en circulo y de espaldas para no saber quién va ha empezar a hablar. Después, sin pisarnos al hablar, tenemos que decir los números hasta el 10 o hasta el que quieras. Si decimos el mismo o lo decimos a la vez, tenemos que empezar desde el principio. (Mara Solé)

Construcció d’una història entre tots.

Encara que no vaig ser a classe, sembla una activitat creativa. De les dinàmiques que he llegit la que en sembla més curiosa és la de crear una història sense trepitjar la paraula a ningú. De segur que sortiríem unes històries molt divertides. (Estefany Padilla)

Construcció d’una història entre tots.

La construcció d’una història entre tots és molt divertit, però jo he participat només una mica perquè no sé què he de dir i per tant només he dit una frase curta o una paraula. La dinàmica dels números és més divertida, jo sempre vaig dir el número 4, perquè m’agrada aquest número, no és el meu número preferit però m’agrada. I després uns dels meus companys va presentar una petita història sense veu. I ens expliquem de què tracta l’història. És molt divertit. (Kaixin Ji)

Hoy hemos estado haciendo diferentes juegos, como por ejemplo: primero nos hemos puesto de espaldas en grupos haciendo un círculo sin mirarnos, entonces teníamos que ir contando hasta 10 sin decir el mismo número a la vez. Después otro juego que hicimos fue que teníamos que ir construyendo una historia improvisada entre grupos y no podíamos hablar dos a la vez, si no perdíamos. Estos juegos de improvisar son súper chulos y divertidos porque salen historias muy chulas. (Adrián Brosel)

Me gustó mucho esta actividad y realmente quería participar. Se trata de crear una historia improvisada con los compañeros. Me pareció muy divertido, porque en casi todas las historia el protagonista o algún amigo suyo terminaba en el hospital, que si la pierna rota, que si los brazos…, jaja. (Hui Wang)

Després, en Marc ens va proposar una altra dinàmica: un de nosaltres havia de representar una breu història sense paraules a una única persona (la resta no podíem mirar). A continuació, aquesta persona privilegiada havia de representar-nos a la resta el que havia entès. Més tard, els “espectadors” explicaven què creien que havien copsat de tot plegat, i finalment, el primer actor ens explicava el que havia volgut transmetre.

El Sebas i la Laura.

Sincerament em va costar una mica endevinar el que el Sebas em volia transmetre, i a mi també em va semblar complicat fer-ho al contrari, igual que a molta gent també li és difícil expressar-se d’una o d’altres maneres. L’activitat va estar bé, no és de les millors però no avorreix o no arriba al punt de dir: “què està dient ara aquest home?”. (Laura Martí)

Aquell dia no vaig poder ser-hi a classe, però sembla que era una molt bona dinàmica. Penso que els meus companys s’ho van passar molt bé, i alguns tenien una ideia molt ingeniosa a l’hora de representar… (Cristian Onarri)

Les diferents interpretacions: la de l’Adri, la Jana, la Clara, la Laura, i finalment la del propi Sebas.
La Ramandeep i el Jordi, i les interpretacions de la Clara i la Carlota.

Hem fet moltes dinàmiques, algunes són molt semblants i hi han d’altres que no. La majoria ens ajuden a perdre la vergonya però també ens ensenyen a saber-nos escoltar i a comunicar-nos amb símbols en lloc de paraules. A mi una de les dinàmiques que m’agrada més és la d’explicar històries entre tots nosaltres. (Marina Giménez)

Siempre que hacemos ese juego es complicado saber cuándo dirán el próximo número, para no decirlo a la vez; una vez has dicho un número, te callas. El problema viene cuando ya nadie habla y reaccionan dos de golpe. (Sebastián López)

Totes les dinàmiques van estar molt bé, però la que més em va agradar va ser la de construir una història entre tots, perquè tenies que estar atent a tot perquè, si ens trepitjavem, havíem de tornar a començar. (Quique Pons)

Aquest exercici és un dels que més m’agraden. És molt senzill i fàcil de realitzar. Tracta de posar-se en rotllana mirant a l’exterior sense veure’ns entre nosaltres. L’objectiu és contar fins a 10, per ordre i una persona només pot dir un número, per tant és més difícil del que sembla. Si dos persones diuen el mateix número, s’ha de tornar a començar, fins a arribar a 10 consecutivament. Em va agradar molt, i és una activitat molt amena. (Ivan Egido)

L’activitat que vam fer aquell dia va ser molt divertida, em va agradar molt. Però era una miqueta difícil perquè cadascú havia de dir una cosa en ordre, però a vegades havia gent que parlava alhora i havíem de començar una altra vegada, però era interessant. (Ramandeep Kaur)

Me puse algo nerviosa con esto, porque no suelo prestar mucha atención a los sonidos de mi alrededor, y mucho menos a los que dicen personas que no conozco. Pero al final resultó ser muy divertido. Al menos no es tan escalofriante como cuando alguien de repente te empieza a hablar en un espacio cerrado a oscuras, mientras que pensabas que no había nadie más. (Xiaoyu Liu)

Aquestes activitats no les vaig poder fer perquè no hi era, però tenen molt bona pinta i m’agradaria fer-les. (Kolna Smith)

En esta actividad teníamos que hacer un ejercicio de hacer frases. El ejercicio consistía en que un alumno dijera una frase y otro tenía que seguirlo sin ser interrumpido. Si se interrumpía se reiniciaba la actividad. A mí me gustó mucho este ejercicio. (Alen Siradeghyan)

Formes de vel…

Estan cecs. Només veuen imatges (Mahmoūd Shabistari, poeta persa sufí del s. XIV. Gràcies a Toni Serra/Abu Ali).

Ens diu el poeta i filòsof llatí Tit Lucreci Car (s. I aC) que “el tacte, pels sagrats genis dels déus, és el sentit del cos” (tactus, pro divum numina sancta, corporis est sensus), és a dir, que el tacte és el sentit per excel.lència (segons la seva concepció atòmica de la Realitat). Doncs bé, en Marc ens va proposar un vell i sensual joc: tractar de reconèixer l’altre únicament a través del tacte, amb els ulls embenats: només podíem tocar la mà i el braç de tres voluntaris, en una primera ronda; i els seus caps, en la segona. Aquí en teniu un exemple:

Les mans (i l’enteniment) del Kolna consideren que la Ramandeep és la Kaixin, que el Jordi és el Quique i, finalment, que l’Adri és l’Adri.

L’activitat que us explicaré a continuació em va semblar molt amena i curiosa. El Marc triava una persona, que es taparia els ulls. Sense que la persona que es tapa els ulls ho escolti, tria 3 persones més. La persona amb els ulls tapats haurà d’endevinar quines persones té al davant, tocant-li la mà, el pel i la cara. Era molt curiós com la persona endevinava qui tenia davant, no és amb la presència, sinó tocant-li la mà. Quan la persona fallava, se’m feia molt graciós, no sé per què. (Ivan Egido)

Este juego consiste en que uno se tapa los ojos y otros tres se ponen delante de él. El que tiene los ojos vendados tiene que adivinar quiénes son las tres personas, solo con tocarle las manos y la cara. El que tiene los ojos vendados les toca las manos y dice el nombre del que cree que es; luego les toca la cara y puede decir a la misma persona que antes o cambiar de persona. Después de decir los tres nombres se destapa los ojos y ve a las personas: puede que haya adivinado a todos, a algunos o a nadie. (Mara Solé)

Esta actividad  es muy interesante  porque consistía en taparse los ojos  con un velo y a continuación se presentaban tres personas delante de ti. Tú habías de adivinar el nombre de las tres personas. Con solo tocar las manos y después la cara y el cabello. Fui la segunda persona, y única en acertar el nombre de las tres personas. Al acabar los compañeros me miraban raro porque pude averiguar el nombre de las tres personas sin mirar. En el momento en que me pusieron el velo me sentí nerviosa ya que no miraba nada. Luego al quitarme el velo me quedé sorprendida al saber que lo había adivinado. En mi opinión es un juego curioso, intrigante y divertido . Y no me importaría volver a jugarlo. (Estefany Padilla)

Aquesta activitat està bé, m’ha agradat. L’Estefany és una persona increïble, perquè va encertar les tres persones que li va posar el Marc. Crec recordar que eren l’Ivan, la Laura i jo. Va dir tots bé! Després vam jugar a allò que diem “cuarto oscuro”. M’agrada molt, no sé per què, però crec que és com el joc de l’escondite, però sense llum i és divertit. (Kaixin Ji)


En aquesta activitat em vaig posar nerviosa perquè sincerament no em va agradar gaire que em toquessin la cara ja que em va fer sentir una mica incòmode. Encara i així em va semblar curiós que em diguessin que era la Mara ja que crec que no ens assemblem en res.
 (Jana Rodrigo)

Era difícil saber qui era només tocant la mà de la persona, i a la gent li costava endevinar qui era, però al tocar el cabell o la cara ja era més fàcil, i els hi costava menys. Quan el Sebastián em va tocar la mà, em van entrar ganes de riure però em vaig aguantar, tot hi així va endevinar qui era perquè portava un anell que ell ja havia vist abans. (Carlota Enseñat)

Jo, com de costum, em presento voluntari per sortir a fer les activitats, i va ser entretingut veure qui pensava que era la gent. (Sebastián López)

En aquesta activitat vaig participar. Quan vaig participar em tenien que tocar la mà i, quan van començar a tocar-me la mà, vaig començar a riure, jo no podia parar, aixi que el Marc va venir al meu costat i em va ficar mirant cap el altre costat i ja vaig parar (em vaig posar nerviós, per això reia). (Quique Pons)

Aquesta activitat tracta de que un company es tapa els ulls i tres persones es posen davant d’ell/ella. L’objectiu és que amb els ulls tapats pugui descobrir qui té al davant. Té dues oportunitats, primer li toca les mans, i després, la cara. En aquesta activitat posem a prova la nostra atenció i una mica de sort. (Marina Giménez)

En aquesta activitat, molts/es només la vam mirar, ja que obviament no teníem temps per a tots/es, però només mirant-la em vaig divertir molt. Totes les persones que sortien amb els ulls embenats creien que la persona a la que tocaven era la Kaixin, i era molt graciós. Aixó si, l’Estefany va encertar les tres persones, ara sí una d’elles la Kaixin, si no recordo malament dues de tres a la primera. (Clara Ferrarons)

En aquesta sessió no vaig poder estar, però es veu interessant això de ficar-se en els peus d’una pesona cega, e intentar endevinar quina persona és només amb el tacte, encara que la veiem cada dia, quan ens tapem els ulls, no sabem diferenciar-la d’una altra persona o no sabem qui és. (Cristian Onarri)

Després, i seguint d’alguna manera en la mateixa lìnia, li van demanar al Marc jugar de nou a allò que nosaltres anomenen “cuarto oscuro”, un dels jocs que més ens agraden. En la imatge de sota podeu observar el que féiem (dissortadament ens manca el so):

Sempre li demanem jugar al Marc aquest joc, al “cuarto oscuro”. Simplement es tracta de la sala a les fosques, sense cap llum proper a nosaltres ni un sol reflexe que ens deixi distingir siluetes. En aquesta activitat hi ha dos assessins, els quals només ells mateixos saben que ho són. El joc comença i tothom va donant voltes per l’espai a les fosques, quan una persona toca a una altrea o involuntàriament es xoquen, s’han de xocar les mans d’una manera una mica diferent a la normal, llisques les mans per sobre del company/companya que t’hagis trobat i el contrari fa el mateix. En aquest moment distingim si continuem jugant, o bé, deixem de jugar perquè l’assessí ens ha matat. L’assassí en lloc de lliscar les mans ha de donar un cop de mans a les teves, si ho fa, és l’assessí i tu estàs mort. T’envas a una part de la sala on heu quedat que aniríem les persones eliminades. Tu mateix quan escoltes un cop de mans vol dir que han assessinat a un company teu, i depèn si estàs molt a prop del soroll, t’envàs d’aquella zona, o bé, t’arrisques a estar eliminat tu també. L’activitat és sencilla i fàcil de portar. Això sí, tothom ha de fer silenci i no es pot parlar. A mi personalment és un exercici que m’agrada moltíssim pel fet d’estar a les fosques. Al claustre de professors vam demanar fer aquella activitat però a part de que els tutors no veurien res, no era moment. I menys el nom que nosaltres mateixos li hem possat, és una mica confós perquè es poden imaginar coses que no són; tot i així ens divertim molt. (Laura Martí)

Donat per acabat el joc, aquests són els morts (eliminats):

En este juego se juega con las luces apagadas. Consiste en que dos personas son asesinos y el resto de gente es el pueblo. Hay que caminar por el cuarto oscuro y, si te chocas con alguien, tienes que pasar tus manos por encima de sus manos, y luego él a ti, si te choca las manos fuerte, es que es el asesino y te tienes que ir al sitio de los muertos, y así todo el rato hasta que no haya nadie o queden unos pocos del pueblo, pero si los dos asesinos se chocan las manos, ellos mueren y el pueblo gana. (Mara Solé)

Aquest joc que tant ens agrada és com un assassí. Consisteix en posar-nos escampats per la sala, tancar els llums i començar a caminar per la sala. Et trobes algú, us doneu les mans i, si cap dels dos és assassí, les passeu normal; si un dels dos és assassí, et xocarà les mans i, si fa aixó, estàs eliminat. A mi no m’agrada tant com als altres però suposo que els hi agrada tant perquè és una cosa diferent a les dinàmiques que fem normalment. (Laia Herrero)

Este juego consiste en apagar las luces de una sala e irse moviendo por ella. Entre las personas que hay en la habitación hay 2 asesinos y todos los demás son inocentes. Entonces tú ibas caminando a oscuras y, cuando te encontrabas a alguien para saber si era asesino o inocente, ponías las palmas de la mano una encima de la otra; los asesinos, cuando pasabas la mano por encima de la del otro, tenían que dar una palmada y entonces el otro sabía que estaba muerto. Si por algún casual los dos asesinos se chocaban las manos a la vez, los 2 estaban muertos y ganaban los inocentes. Este es uno de los juegos que más nos gusta jugar y siempre se lo pedimos a Marc. (Adrián Brosel)

Juguem al Cuarto Oscuro! Aquesta activitat, a la majoria, ens va encantar, i ara ens passem les classes demanant-li al Marc per jugar-hi de nou, ja ho hem aconseguit una vegada però em sembla que serà l’última… En aquesta dinàmica, es tanquen tots els llums, i els participants han de caminar a les fosques per la sala, hi ha el poble i els assessins. Quan dues persones es troben (o xoquen), han de “tocar-se” les mans suaument, però quan una d’aquestes dues persones (o les dues) és un dels assessins, ha de picar fort les mans del altre, perquè tothom ho senti. En l’escàs cas en el que dos assessins es troben (i xoquen les mans mutuament), el poble guanya. Personalment, m’encanta aquesta activitat, perquè m’agrada la foscor, crec que, quan un lloc està a les fosques, es torna més tranquil, i dona més opcions per a la imaginació, i està clar que m’encanten les coses “paranormals”, així que m’imagino moltíssimes coses fantàstiques. M’agradaria fer més activitats a les fosques. A part, al ser a les fosques no ens poden gravar, el que ajuda bastant a perdre la vergonya. (Clara Ferrarons)

Realmente me ha gustado este juego llamado “cuarto oscuro”. Son muchas cosas las que siento al jugarlo, ya que nunca en mi vida había sentido esa sensación de no saber el tamaño del espacio/lugar que me rodeaba y, al ser la primera vez, me puse muy nerviosa, y también me sentí libre ya que, al tener el cuarto con las luces apagadas, nadie podía ver exactamente lo que hacía y aprovecho ese juego para saltar silenciosamente, hacer gestos extraños. A la vez no podía ver nada, solo una inmensa oscuridad que me rodeaba, sin saber dónde estaba el “final” de ese espacio. Solo podía oír golpes a mi alrededor sin saber de dónde provenían exactamente; tenía miedo y me gustaba tenerlo, no todos los días podía sentir el sentimiento de miedo de aquella forma. (Hui Wang)

Mi día preferido: hemos jugado al cuarto oscuro, que me gusta mucho y me divierto muchísimo. Moló mucho y espero jugar otra vez. (Ramandeep Kaur)

Consisteix en apagar tots els llums i que l’assessí (és una persona que el Marc decideix) mati a les persones del poble (que són totes les altres) picant de mans. Si dos persones del poble es troben, es toquen les mans, però si dos assessins es troben i es maten entre ells, guanyen les persones del poble. Em sembla un joc divertit però m’agobio una mica amb els llums apagats perquè no es veu res. (Carlota Enseñat)

Aquest joc és molt divertit, no el fem molt ja que no té res a veure amb l’optativa, però ens agrada molt a tots. Tracta de tancar els llums i que el Marc esculli a un o dos assessins, llavors tu et vas movent per la sala sense veure res, si et xoques amb algú has d’anar a buscar contacte amb les mans, si ningú és assessí no passa res i segueix jugant, però si et topes amb un assessí et pica de mans i estàs mort. Espanta bastant si estàs tranquil·lament caminant per la sala i de repent escoltes el picar de mans d’algú. Crec que aquesta activitat ens ajuda a aprendre a fer servir més sentits i no només la vista. (Marina Giménez)

Me gustó mucho este juego, aunque siendo sincera, lo que me gustó más de este juego es que cerraran las luces. Pero la verdad es que me pareció muy bien la idea del contacto solo con las manos en una situación que es imposible ver. (Xiaoyu Liu)

M’ho vaig passar molt bé, és molt divertit i penso que és un joc que hauríem de fer més sovint. (Kolna Smith)

Fent aquestes dues dinàmiques, ens posem en la pell de les persones cegues, i ens fiem només del nostre tacte i el coneixement en el cos del company. En la activitat en la que hem de descubrir de quin company es tracta, en la primera ronda, en la qual només podiem tocar braços i mans, fèiem una aproximació guiant-nos pel tacte de la pell del company, fina, peluda, rugosa… A la segona ronda tocàvem el cap i la cara, però crec que vam aprofitar poc el poder tocar la cara i només vam tocar el cabell per adivinar la persona pel cabell. Un aspecte que utilitzava molta gent era l’alçada del company: a mi per exemple em van confondre amb el Quique ja que tenim una alçada molt semblant.
A la segona activitat, el famós ‘Cuarto oscuro’, que rep aquest nom perquè es juga en una sala totalment fosca, consisteix en que hi han dos assessins secrets, que al xocar-te t’agafen les mans i te les piquen. Quan et passa això has d’anar al ‘cementiri’, unes escales de la sala. Aquesta dinàmica seria interessant si els jugadors portessin antifaç i poguesin participar com a públic. D’aquesta manera veuria com actua la gent quan es sent insegura.
(Jordi Aragall)

Aquesta activitat tractava d’un pilla pilla però sense veure res. L’activitat era la següent: tots estàvem en un espai a les fosques, ens havíem d’anar movent, i si xocavem amb una altra persona, teníem que donar-nos les mans. Hi havien dues persones que sel’s asignava el rol de ser els que pillen, el seu objectiu era pillar a tothom abans de que s’encenguessin els llums. (Cristian Onarri)

Este día creo que no estaba porque no recuerdo esta actividad. Pero por lo que he visto era una actividad interesante. Marc tendría que escoger a 1 alumn@ y taparle los ojos; una vez tapados, tendría que escoger otros 3 alumn@s, y el que tenía los ojos tapados tendría que adivinarlo. Seguro que mis compañeros se lo pasaron bien. (Alen Siradeghyan)