El dilluns 22 de febrer va venir l’actriu i cantant, Maria Casellas, per fer-nos una classe de veu. Ens va ensenyar unes quantes eines per tenir present quan fem la funció. Trucs per aprendre a respirar i vocalitzar, i fer que la nostra veu sonés més potent Un dels trucs era separar les cames d’una manera especial per a que la veu sortís més directa, també obrir la boca com si ens haguéssim cremat, perquè la veu ressonava més. Després vam haver de posar en pràctica aquests trucs amb una activitat que consistia a mantenir una conversa amb algú mentre ens allunyàvem cada cop més.
El dia va començar com qualsevol altre, però va acabar amb una visió del nostre món actual en el nostres caps. Si hagués dit, a l’anar al TNC, que l’obra m’agradaria tant, m’hagués quedat curta. El silenci a la sala, eren les veus dels nostres caps, absortes per l’obra. I mai el silenci havia sigut tan llarg en una sortida. La història, ens va traslladar, no només a un barri desconegut, sinó també a la pell d’uns personatges, que en realitat estan molt a prop nostre. Els diferents punts que tractava, els bons i els dolents, creaven una visió del barri innegable però real. I jo em vaig preguntar: en què es diferencia aquest barri del meu, si en el meu barri també passen aquestes coses? Fronteres entre gent que ha viscut aquí tota la vida i que són invisibles només perquè ja les hem acceptat. L’obra ens va traslladar a una realitat, que passa arreu del món. Aquí, però, la llum només s’ha anat un parell de nits. I en la foscor del teatre (si no fos per les llums d’emergència), la veu del Rata resonava com la ràdio a la Segona Guerra Mundial. Si he de ser sincera, ja que aquí estic, aquella va ser la millor escena: la que no em podia treure del cap per més voltes que li donava al tema. Jo sé que si m’aixeco a la nit, i tinc por, podré encendre els llums.
