Publicat a

Geografía Urbana: El nostre barri

S’apropa el final del trimestre, les vacances de Nadal.

Els alumnes dibuixen un  mapa en el que reprodueixen el barri i els espais pels que es desplacen en el seu dia a dia…

Sortim a passejar pel barri acompanyats per ells que ens mostren els seus espais favorits i ens expliquen el que cada espai els comunica…

Saray Cortés

Sortíem de l’institut Barri Besòs perquè estava embruixat. Era un dia amb molt de vent i feia molt de fred. Ens n’havíem anat del centre corrents perquè feia dos dies que el dimoni ens tenia tancats allà.

Teníem molta gana i, mentre corríem, vam veure una senyora amb un carro blau que duia molt menjar. Com que nosaltres estàvem molt desmaiats, vam agafar tots els aliments de la dona i vam començar a córrer. Quan ja ens n’havíem allunyat, ens vam aturar en un parc que va resultar ser perillosíssim.

Estàvem molt cansats i llavors ens vam adonar que hi havia una zona precintada. Vam preguntar a un home que passava per allà i ens va dir que sempre hi havia aquesta cinta de seguretat perquè centenars d’anys enrere un dimoni havia viscut en aquell parc, al lloc on hi havia els gronxadors. Vam pensar que potser era aquest mateix dimoni, o el seu esperit, el que ens havia deixat tancats a l’institut els dos últims dies. Tot i això, vam decidir passar dins del cercle que formava la cinta i menjar allà els aliments que havíem agafat de la dona.

Passats uns minuts, les fulles del parc van començar a volar amb força i la por ens va envair. Vam sortir del cercle i, tot just en aquell moment, va aparèixer el dimoni en un dels gronxadors uns segons fins que va tornar a desaparèixer amb un crit. Ens vam quedar perplexos. Finalment, quan ens vam adonar que segurament ens havíem alliberat d’aquell personatge malèfic perquè el vent ja no bufava i el sol va ocupar el cel, ho vam celebrar amb un ball.

Andrea Hernández

El nostre grup anava caminant d’un lloc a un altre perquè necessitàvem un parc per passar-hi la nit. Vam trobar un parc precintat i, mentre hi jugàvem, la Saray va perdre els diners i vam començar a buscar-los.

Ens vam adonar en aquell moment que hi havia alguna cosa estranya. En aquell moment, tres de nosaltres vam decidir apartar-nos a un cantó.

El Víctor volia anar-se’n perquè tenia por que ens pogués passar alguna cosa. Vam decidir fer-li cas i ens en vam anar sense poder recuperar els diners perduts. Mentre continuàvem el camí vam trobar un porxo d’un bloc de pisos i vam decidir que potser seria aquest el lloc que necessitàvem per dormir. Tanmateix, vam triar de seguir caminant perquè allà no hi havia espai per a tothom.

Vam arribar a un altre parc i vam sopar amb la resta del menjar de migdia que encara teníem a les nostres motxilles. Vam jugar una estona i llavors va arribar una persona estranyíssima que va començar a menjar-se les persones del nostre grup sense cap pietat.

Un a un el caníbal els va devorar a tots. Alguna cosa, però, va fer que solament jo sobrevisqués a la bèstia.

Edgar Alan Poe els posaría un 10!

Laura Domingo i Jordi Sánchez.

Professors. Institut Barri Besòs. Barcelona