jesús:

Ens acompanyen Gelen Jeleton per primer cop, i Yosjuan Peña que la propera setmana fara una intervenció-taller.

Es presenten, Gelen parla sobre fanzines feministes (sobre els que fa recerca i en té un arxiu i que està a punt de llegir la tesi doctoral) i en mostra un col·lectiu al que va prendre part i coordinar, basat en dibuix i el cos com a suport del text: són dibuixos de persones amb pancartes sobre les desaparicions d’Ayotzinapa, s’intitula: “Lxs anormales con lxs normalistas”.

Yosjuan presenta la seva experiència en contexts de tallers, entre dibuix, sociologia i educació.

Les estudiants es presenten breument i els fan preguntes. La situació canvia quan passem a parlar de música.

Decidim fer un exercici d’ensenyar-nos unes a les altres a ballar bachata, reaggetton i dembow. Moltes de nosaltres ballem molt, i entre les que no ho fan n’hi ha que segueixen el ritme i gaudeixen també. Riem.  

Després Gelen mostra el dibuix que ha fet per a aquesta setmana, és un text dibuixat, que és una tècnica que fem servir sovint. El dibuix té una frase extreta d’un article de Maite Garbayo sobre performance que parla precissament que el gest és el llenguatge de qui no pot parlar, d’allò que no es pot dir.

 

Potser ballant dembow hem dit amb el cos moltes coses que no hauriem pogut dir amb paraules. Fem un exercici mirant de fer lletres dibuixades amb frases que ens interessin, mentres altres continuen escratxant amb el tocadiscos i mirant de rapejar alguna frase-lema, i un grup amb Gelen fan un rap de frases-lema tocant palmes alhora.

 

Veïem el capítol del dia de Ciutat Morta.

jesús:

En aquesta sessió ens expliquem què haviem fet en cada un dels grups a la sessió anterior, i proposem com podem continuar compartint l’aula per a trencar la divisió entre arts-escèniques-musicals i arts-visuals.

Fem dos grups i dos espais.

En un grup mirem de passar al cos un petit dibuixet (que sigui una mena d’icona o símbol personal) fent servir la ploma-pinzell de tinta xinesa com a eina de tatuatge temporal.

En l’altre provarem una nova eina, el tocadiscos per a fer collage sonor mitjançant scratch. El tocadiscos atrau més que el tatuatge (tot i que hi ha tatus increïbles), potser té a veure amb la mena d’espai en què ens trobem. Per a la fi de l’exercici ja comencem petits raps amb ritme scratch.

Mirem un altre capítol de ciutat morta i mostro el meu dibuix de la setmana, que he fet servir amb tècnica de còpia d’una imatge (ja que el darrer era un apunt del natural): es tracta de la carta del penjat del tarot, pel que respecta a “azucenas tigradas”, la carta fa referència a la idea de futur que colonitza el present. les menors tenen (tenim) molta pressió del futur que esperen les institucions adultes i al mateix temps una certa dificultat per a visualitzar-lo; hi ha pressa i espera alhora.

jesús:

Mirem de recordar coses de la sessió anterior, poc recordem. En fem cinc cèntims a qui no va poder ser-hi. Llegeixo un text breu de Noelia Peña, “la aguja”. Sembla que com a grup no ens diu gran cosa, l’entenem però no ens belluga, ens cau de les orelles. I això que avui plou com al text. Parlem de quines tècniques tenim com a grup, gràcies a les notes que vam fer a la sessió anterior tenim una idea de per on podem anar, de què fem i què necessitem per a fer-ho. Sobre tot, dibuix dibuix dibuix i volem profe de dibuix profe de dibuix profe de dibuix. També ball ball ball i cançó cançó cançó i ens cal bona música una mica de respecte menys vergonya i un equip tècnic senzill. També fotografia, decoració, percussió i moltes altres coses. ara bé, com fer-ho alhora? com ser-ho alhora?

La solució més senzilla és repartir-nos l’espai, fer un grup d’imatge i un de dansa i música, però llavors repetirem la separació de les arts que patim a les escoles d’art? Decidim que podem fer-ho de manera temporal, pensant sempre en com tornar a reunir-nos en un grup. Un grup marxa amb la marta a l’aula oberta, i un altre queda a l’aula de informàtica amb mi i la mercè.

marta:

Triem.  Farem un tastet. Ens dividim en dos grups:

Les dibuixants

jesús:

Fem una presa de contacte amb materials: distribuïm pinzells-ploma de caligrafia i papers a3 per a tinta. comencem fent traços, escrivint i veïent quina mena de traç ens va més còmode, quina mena de traç li surt al pinzell, i com trobar un traç còmode per a nosaltres i pel pinzell. Després fem un dibuix ràpid d’algo que ens costi una mica, i després el mateix dibuix prenent mesures. La mercè ens explica un munt d’exercicis molt interessants que ella coneix que feia el Miró, mirarem de fer-los també. tenim molts dibuixos. els guardarem.

 

   

Les cantants

jesús:

Es fara un exercici-experiment de cançó: en comptes de cantar pel grup, una cantant mirara de ensenyar a la resta del grup la seva cançó, i organitzar-se per a cantar amb cors i percussió improvisades

           

marta:

Quan ens tornem a reunir comentem la nostra experiència i veiem el següent capítol de ciutat morta.

Jesús ens porta el seu dibuix setmanal. Comentem el significat d’una mà amb els dits creuats, tornem a la infància, quan creuavem els dits darrera l’esquena quan mentiem…

 

 

jesús:

Continuem, a poc a poc, recordant les anteriors sessions, què ha passat, quines preguntes ens genera tot plegat. Aquesta és la part fonamental aquests primers mesos,ubicar-nos en un lloc comú que té a veure amb l’art i la pròpia biografia com a espai polític.

marta: Jesús porta un dibuix relacionat amb el que vam parlar la setmana passada sobre la llengua de les nostres àvies

jesús:

Repetim les preguntes sobre les nostres tècniques, i aquesta vegada les apuntem en un paper

Llegim una contribució de gelen sobre el mateix tema que jo vaig portar el dibuix la semana passada, “conflictes lingüístics”. És un text ràpid escrit des de les entranyes i sense matissar (segons la pròpia gelen), però coincidim en que conté la seva “perla de veritat”:

06/10/2015 00:55

Gelen Jeleton

Siempre me ha molestado cuando recién abro la boca y dicen: qué graciosa!, porque tengo acento del sur de Murcia. Que si hablo deprisa y no se me entiende, que si pronuncio mal el inglés o el francés, que si cuando lo pronuncio bien ya da igual pues ya están pensando y adelantando que no me van a entender y que lo voy a pronunciar mal.

Una vez que estaba de muy mal humor en el bar de un amigo cuando fui a la barra a pedir una cerveza un chico me dijo eres de Murcia no?, y yo le dije es imposible que por decir “perdona”, (literal no dije nada más, era para llamar al camarero) hayas deducido de donde soy, y me dijo no lo siento, estaba al lado de vosotros y escuché que eras de Murcia. Y ya me quedé más tranquila y me ruboricé por lo antipática que había sido, pero no era el momento y me sentó mal.

Estaba harta de escuchar bromas de gente cercana imitando mi acento en plan gracioso y haciéndolo fatal además, o amigos de Barcelona que me decía que cuando escuchaban a Rosa de “Operación Triunfo” (vosotros sois muy jóvenes pero preguntarles a vuestros padres) se acordaban de mi (Rosa tenía un acento andaluz, que no murciano, para ellos todo acento del sur iba en el mismo saco) y yo nunca imitaba el suyo, nunca me ha parecido gracioso imitar acentos me pueden parecer más bonitos o más feos pero no motivos de burla.

Ahora con el paso del tiempo y haber hablado mucho en público, se me dice, hablas muy bien, no tienes nada de acento y esto también me molesta, no me molesta si se me entiende mejor que es el esfuerzo que hago pues al fin y al cabo quiero comunicar, pero el esfuerzo es de todos, quiero decir hay un estándar que es el que predomina y reconocemos como el bueno porque ya lo conocemos que es el que nos han dicho está bien, no estoy de acuerdo con esto creo que tienen que entrar más acentos y modos y expresiones para conocer e integrar más, estar abiertos e integrar y no dejar fuera lo que no reconocemos por standard por raro. Las cosas dejan de ser raras cuando pasan muchas veces. Y hay un poder de unos acentos sobre otros unidos a clase, raza, lo de fuera lo extraño, para hacerte callar o pensar que no estás con el suficiente poder para hablar pues habrá que gritar ver si así se nos entiende mejor, que es lo peor que se puede hacer, pero asusta y demuestra la molestia, así se dejara´n de bromas pesadas sobre como uno se expresa o no.

Veiem un altre capítol de ciutat morta, el número 2, intitulat “patri”. ens adonem que coneixem molt poc els nostres drets, per exemple si un policia ens demana el nostre telèfon mòvil no sabem si li hem de donar o tenim dret a no fer-ho sense una ordre expressa.

No conocemos la ley: la ley es para todos, pero esta escrita por y para especilistas.

Brenda: Me gustaría que un policía se sentará con nosotras mientras vemos la película.

També parlem de la importància dels signes corporals (roba, accent, pentinat, cos) a l’hora de ser considerades persones “perilloses” .

 
Sebastián: ¿Qué es normal? ¿Cuál sería entonces la vestimenta normal?

jesús:

Hem començat mirant de veure quin record teniem de la primera sessió, i només teniem un embolic gegant, no podíem fer preguntes perquè era una sola pregunta tan gran que ha costat formular-la: “¿De qué va todo esto?”

Llavors hem donat algunes explicacions sobre creadors en residència, l’ icub, la mirò, jeleton, llibreries, coses. I sobre tot, què farem jeleton a la seva classe i què els convidem a fer, fins i tot una mica de per a què podria servir. Però com sempre que jeleton comencem un projecte, ara no sabem on som ni què farem, i per tal causa elles tampoc no ho poden saber; això em fa pensar que ahir a la directa vaig veure que hi havia una entrevista amb marina garcés, encara no la he llegit però en destacaven una frase on deia alguna cosa sobre que “cal aprendre a relacionar-nos amb la incertesa, amb allò que no sabem com acabarà”.

He portat un dibuixet, un esbós d’un record de la meva sensació de conflicte lingüístic a l’aula quan era jove al país basc. He explicat el que diu la puri pinto que li va pregunar la seva filla: “mama, hi ha iaies que parlin català?” Hem pensat com podria ser un dia en llengües de iaies, potser sense català ni castellà.

Hem començat a veure “ciutat morta” per capítols, com si fos una sèrie. el primer capí tol ens ha deixat amb ganes de més, però hem pogut parlar sobre el què havíem vist.

marta:

Hem acabat la sessió amb la lectura d’un poema d’adolescència de Gelen

jesús:

No hem fet res i al mateix temps han passar tantes coses. He mirat d’explicar que volem fer un projecte de dibuix i d’art d’acció sobre la nostra joventut (15 anys), que encara no el tenim clar i que els hi proposaríem de fer el mateix, un projecte d’art entorn la seva joventut. Que partim de la base de que totes ja fan servir tècniques artístiques com ara dibuixar, escriure, cantar,ballar, fer fotos, maquillatges i altres. He preguntat què els  agradava fer d’aquestes coses a cadascuna, si voldrien fer una demostració al grup i en quines condicions voldrien fer-ho, què els caldria. He parlat molt,massa, per a evitar el vertigen que provoca el silenci, i a vegades hem parlat totes a l’hora, cosa que dona molt plaer però després una mica d’ensurt perquè fa pensar que la classe ja no ho és. Mentre tant han passat un munt de coses: ens hem presentat i hem definit de formes molt sorprenents d’on som.

He portat un dibuix i un disc de jeleton que han estat examinats amb atenció.

Hi ha hagut qui no tenia tan clar què li agradava fer però en canvi un munt de companyes seves tenien molt clar el que li agradava, o deia que li agradava una cosa i les companyes deien que una altra. ens hem pres el pel i ens hem mirat molt als ulls, potser mirant d’esbrinar fins a quin punt podem confiar unes en les altres en aquest projecte que no se sap de què va. hi ha qui s’ha posat a dibuixar, potser. una estudiant ha cantat una cançó molt bella amb molt de sentiment per a tot el grup, i després no sabíem ben bé què dir. ens ha quedat temps i hem fet temps lliure i tornat a parlar totes a l’hora de mil coses i res en particular