Tot i que el passat 5 d’octubre els alumnes de tercer i quart d’ESO de l’Institut Josep Comas i Solà ja van conèixer el Toni Mira, l’artista que els acompanyarà durant tot el curs, ha estat avui quan han començat a moure’s literalment amb ell.
La primera sessió amb el coreògraf ha començat a les 8: 30h del matí, quan les lleganyes encara no s’havien desenganxat dels nostres cossos.
“Caminem per l’espai a temps.” Toni Mira
Ens mirem als ulls, observem com camina l’altre i així, comencem a trencar les imaginàries limitacions de l’espai que hi ha entre la vintena de cossos que deambulen per la sala. Quan ja ens hem habituat a anar a ocupar els espais buits, a jugar amb les direccions i a captar l’atenció dels nostres companys, comencem a orbitar sobre qui ens trobem, encara sense entrar en contacte. Juguem amb les dinàmiques, amb el ritme i amb les alçades, però intentant no deixar el ritme que ens marca Ketama i que, el Toni, tracta que interioritzem.
Sembla que ens costa seguir el ritme, però només és qüestió de concentrar-se i recuperar la calma (sembla que l’energia del Toni s’encomana ràpid…). Anem a posar-hi remei! La classe dóna un gir de 180 graus quan el Toni ens fa quedar-nos quiets i prendre consciència de la nostra respiració i el nostre cos. De baix a dalt nomena els nostres ossos per a què, de manera molt simple, la nostra atenció interna es fixi sobre aquelles zones que escoltem. Ens imaginem com “un esquelet per on passa l’aire”. Un cop finalitzat el recorregut, tornem a obrir els ulls i a tornar a caminar. Wow! Això és una altra cosa…
Filem la nostra, ara, major consciència corporal amb una sèrie d’exercicis que ens proposa i comencem a moure’ns de manera lliure iniciant el moviment des d’aquelles zones que el Toni ens va assenyalant amb la veu. Un cop tot el nostre cos serpenteja sobre el parquet, el Toni ens dóna una pauta més: farem viatjar aquest moviment en una escala d’intensitat de l’1 al 10 i, així, prendrem, també, consciència de fins on som capaços d’arribar i aprendrem a contenir-nos per donar el just i necessari en cada ocasió.
Així, una classe que pretenia anar a l’uníson, al principi, es converteix en un marasme incontrolat de moviments: uns més tímids, altres més desinhibits, alguns absurds i altres més fluids. Tots vàlids.
Ha arribat l’hora d’entrar en contacte real amb l’altre. Cara a cara. I no hi ha una altra… anem a jugar al joc del mirall. Sembla que al principi tot va bé, però la cosa es comença a complicar quan el Toni ens diu que, ha arribat el moment de jugar amb simetries creuades imaginant que hi ha un eix al centre de l’espai que separa els membres de cada parella. Quan comencem a prendre consciència de la nostra lateralitat i de com d’aquesta manera és més fàcil aproximar-se a l’altre i entrar en contacte amb ell, ens proposa el kit de la sessió:
“Ara crearem, per parelles, una seqüència de 8 temps amb el tipus de simetria que vulgueu'”Toni Mira
Encara que portem ja més d’una hora en diàleg, és hora de cedir, de negociar, de prendre la decisió física de quina és la seqüència que voldrem mostrar, després, als nostres companys. El registre musical canvia per complet; més ràpid, més marcat.
Creem un semicercle i les parelles s’intenten moure, amb les seves seqüències, al ritme de la música. ‘Què ràpid!’ diu una veu femenina a la classe… Els que millor entenen la música i més segurs repeteixen la seva seqüència, intenten anar-la lligant fins a tres frases musicals seguides. Si el ritme no para … Per què ho hem de fer nosaltres?
“También es importante saber quedarse quieto” Marian Rivero (professora d’Expressió Corporal que guia els alumnes a la ‘tercera hora’ del projecte).
Ara que ja hem agafat més confiança amb el Toni, entre nosaltres, amb l’espai i, també, amb el llenguatge i el nostre cos, fem un últim exercici de pesos i contrapesos per compressió i per tracció. On està el nostre eix, el nostre punt d’equilibri? Quant pes puc i he de donar per aconseguir mantenir-me en peu i no fer caure a la meva parella? Els nostres cossos ja s’entenen millor i podem deixar-los sobre els dels altres, entrar en contacte total i generar un diàleg molt més compromès.
Per acabar ens posem en cercle, ens anem acostant progressivament i llencem tot allò del que ens volem desprendre amb el crit més fort que ens permet la nostra anatomia.
- Deures per al proper dia:
“Porteu cançons que us agradin molt” Toni Mira
Tant de bo tots els deures fossin així de divertits …
La tercera hora amb la Marian Rivero porta el lema ‘Vamos a movernos como queramos’. Al principi hem parlat sobre la sessió amb el Toni, hem explicat el què hem fet, allò que ens ha resultat més fàcil, més divertit o més pesat.
Quan es treballa amb un grup reduït i amb un nivell de confiança elevat, com és el cas, és molt més fàcil accedir a treballar aquest tipus de pautes i d’exercicis. Tots ens vam adonar que era més fàcil del que es preveia accedir a cossos, en principi, desconeguts.
“La verdad es que ha sido fàcil. Tenemos mucha confianza.” Asley Rosado (alumna de quart d‘ESO)
Com ja veniem desinhibits de matí, no hi ha res que ens aturi. Amb cèrcols, amb pals, en parella, en grup, sols, amb reggaetón, amb balades … És igual, ens movem amb l’únic objectiu de moure’ns i saber associar això que ballem a les emocions que ens desperten les cançons que la Marian proposa. Què ens proposa ella per a la propera sessió? Quina casualitat!
Ens demana que el pròxim dia portem cançons que ens agradin molt, que ens facin moure’ns, que ens activin i que no puguem evitar ballar al escoltar-les.
A buscar músiques, a ballar i…
Fins la setmana vinent!