Estem a punt d’arribar al dia 28 de maig! Quins nervis!!!!!! Estrenarem l’obra de Jordi Oriol i Indi Gest Tempestant Shakespeare, basada en La tempesta,  del dramaturg anglès. No us avancem res, encara, ens agradarà que hi pugueu venir i descobriu la meravella… Serà a l’Audiotori de Sant Martí, a dos quarts de nou del vespre. Us hi esperem! De moment, algunes imatges d’abans de l’assaig al mateix teatre. En Jorid, en Marc, la Sílvia i en Carles estan fent algunes proves d’escenografia i ens en donen algunes explicacions. Aquí les teniu,

Hem començat ja els assaigs de “La Tempesta”! Anem explorant i definint les propostes, però anem temptejant el terreny, les aigües ferotges d’un mar que després de fer-nos sentir perduts, ens acondueixen  cap a l’illa de la gran ficció.  Avui hem partit d’un aldarull provocat a la classe, per alçar les ones de plàstic d’un mar revoltat gràcies a l’efecte prodigiós d’un plàstic transparent que sembla que ens engoleixi i ens ofegui. Mireu, mireu… Sentiu el brogit de les ones?

Amb el Carles i amb la Sílvia, hem fet una activitat molt xula, molt i molt interessant! Primer hem anat resseguint els espais i els sons que hem trobat a l’obra i els hem anat escrivint a la pissarra. Hem arribat a la conclusió que La Tempesta és una obra molt sensorial…! A la segona part de la sessió,  asseguts a terra, hem anat reproduint, cadascú amb diferents objectes i instruments, els sons que abans havíem trobat: el so del vent, el so de les aus nocturnes, el so que es produeix a l’interior de la cova,  els llamps i els trons, el so de l’aigua. El so de la nit, el so del misteri… Ha estat espectacular! Us ensenyem els instruments que hem fet servir.

Hem estat unes quantes setmanes entrant dins de La Tempesta, de Shakespeare. L’hem comentada del dret i del revés, ens hem convertit en Pròspero i en Miranda, en Ferran i en Caliban… Què pensaven els personatges? Han estat encertades les seves conductes? Ha estat correcta la protecció de Pròspero envers Miranda? Què li hauríem dit, si hagués estat el nostre pare? I Caliban, l’home del lloc,  considerat una mena de monstre només perquè és diferent als altres…  Què en pensem d’ell? Descobrim que La Tempesta ens diu moltes coses de nosaltres i de la societat en què vivim i també ens ajuda a entendre el mateix fet teatral. Pròspero, amb el seu poder, pot ser també una mena de creador, pot ser Shakespeare mateix… Però de l’obra no ens acaba d’agradar el final… El trobem massa romàntic… Potser el canviarem… Potser li direm a Shakespeare que li farem una petita modificació a la seva obra; esperem que ni ell, ni Pròspero se’ns enfadin!

Anem donant forma a l’obra; al principi, no sabíem ben bé cap on anàvem, però ara ja sabem que per arribar a aconseguir l’obra d’art final, cal fer molts passos previs. I entre tots aquests passejos per entre l’illa de Pròspero,  se’ns està apareixent cada cop amb més insistència Ariel, aquest esperit de l’aire, amb qui potser finalment treballarem plegats… Volem fer de La Tempesta shakespeareana la NOSTRA Tempesta! Per això estem treballant molt les possibilitats de l’actuació en grup, com aquestes que us mostrem.

No us perdeu aquest video de la representació de La Caiguda d’Amlet, que Jordi Oriol i Carles Pedragosa ens van fer al nostre auditori.  El vídeo està realitzat, com les fotos de la pagina anterior, per Lluís Crous.  És extraordinari!!!! Escolteu les PARAULES, totes, i la MÚSICA, a poc a poc…  I no us perdeu cap moviment, ni un… Després, aneu-ho assaborint tot junt, ben lentament…

Per què representació-assaig-experiment? Què és això????? Això és, més o menys, el que Jordi Oriol va fer per a nosaltres a l’anterior sessió en el nostre auditori. Ho expliquem. En Jordi havia escrit i representat fa un cert temps l’obra La caiguda d’Amlet, basada en el Hamlet de Shakespeare.  La seva obra, però, es basa únicament en el personatge de Hamlet/Amlet, i en el seu monòleg; un monòleg molt particular on veiem el personatge en una mena d’abisme, d’espiral que el va xuclant, on la paraula té el poder de sostenir-lo.  Fins aquí la representació. Però, hem dit que també es tractava d’un assaig i experiment a la vegada… Doncs sí, perquè en aquesta ocasió el Jordi ha introduït a la seva obra un ingredient nou: la música. El Carles l’ha acompanyat amb el teclat i ha composat la música per aquesta ocasió. No ho havien assajat mai abans. Per això va ser una mena de representació-assaig-experiment com els mateixos membres de la Cia.Indi-Gest ens van dir. Us deixem unes esplèndides imatges fetes per Lluís Crous.

Les imatges que us deixem són ja una mostra de per on pot anar la crítica que algunes alumnes han fet de l’obra. Aquí teniu la Lucía, la Violeta, la Judith i l’Ana amb alguns dels actors de l’obra…

Què han dit les alumnes:

Judit S.:”Espectacular”

Judith M.: “Magnífica”

Karen Navarro: Molt bona! M’ha agradat molt!

Ana: Si hagués estat una pel·lícula, la tornaria a veure molts cops.

Lucía: Molt entretinguda. El final que té fa pensar i això la fa més interessant.

Violeta: Divertida i interessant. A vegades, fins i tot, vols entrar-hi a participar.

Rosario: Original, molt ben treballada, la recomano!

Shirley: L’efecte perfecte és una obra entretinguda que et fa pensar en si algú ens controla.

Joselyn: M’ha semblat una obra divertida, ho he passat molt bé!

El divendres passat vam anar a la Sala Beckett, a la sessió de les vuit del vespre, a veure L’Efecte Perfecte, de Carla Torres. Va ser una obra que va agradar molt a les nostres i als nostres alumnes de Quart B, sobretot perquè estava protagonitzada per joves com ells i elles i, també, perquè la lectura de La Tempesta, els ha permès trobar molts punts de contacte entre les dues obres. De fet, L’efecte perfecte planteja el control que el món adult exerceix sobre els infants i adolescents, com els pot arribar a dirigir en determinats aspectes de la seva vida sense que en siguin del tot conscients. No és això, el que pretén fer Próspero amb la seva filla Miranda i el jove Ferran? I la màgia que plana en aquesta obra de Shakespeare, no la podríem traslladar al camp de la tecnologia i al món virtual, com passa a L’efecte perfecte?…

Aquí teniu algunes fotos dels actors i de l’escenografia:

Hem començat a llegir La Tempestat, de W. Shakespeare. Una obra, segons ens explica el Jordi, metateatral. I ens ho aclareix, potser per la cara que li posem: és una obra que, en realitat, ens presenta com funciona el teatre mateix. És el teatre dins del teatre. La llegim en la traducció al català que ha fet Miquel Desclot.

Ara comencem “la tempesta” de debò… Es comença a gestar alguna cosa, però encara no sabem ben bé què… Això ja forma part del procés creatiu… Què en pensem del que diuen els personatges, què senten…? De moment, us deixem amb l’Anna en plena lectura…

Anem a veure la Sala Beckett per dins. El Víctor Muñoz ens explica com va néixer aquest teatre i com funciona la seva gestió. Així, ens assabentem que la Sala Beckett,  situada al carrer Alegre de Dalt, 55, havia estat un garatge. Un dia, el dramaturg Sanchis Sinisterra, en passar-hi per davant, va veure que el local es llogava, i aleshores va pensar que ja tenia l’espai adequat per a la seva companyia de teatre. I el nom?  Admirador com era de l’autor de teatre Samuel Beckett, va demanar-li per carta si li faria res que la sala portés el seu nom i ell va respondre-li que seria tot un honor.

Passem pels diferents espais del teatre: els tallers, els camerinos… Ara estan representant l’obra de Harold Pinter Vells temps. 

Al camerino hi veiem el vestuari i el maquillatge d’actors i actrius. És un espai molt important de relaxació i concentració abans de començar l’obra. S’aixeca el teló!