Les imatges que us deixem són ja una mostra de per on pot anar la crítica que algunes alumnes han fet de l’obra. Aquí teniu la Lucía, la Violeta, la Judith i l’Ana amb alguns dels actors de l’obra…

Què han dit les alumnes:

Judit S.:”Espectacular”

Judith M.: “Magnífica”

Karen Navarro: Molt bona! M’ha agradat molt!

Ana: Si hagués estat una pel·lícula, la tornaria a veure molts cops.

Lucía: Molt entretinguda. El final que té fa pensar i això la fa més interessant.

Violeta: Divertida i interessant. A vegades, fins i tot, vols entrar-hi a participar.

Rosario: Original, molt ben treballada, la recomano!

Shirley: L’efecte perfecte és una obra entretinguda que et fa pensar en si algú ens controla.

Joselyn: M’ha semblat una obra divertida, ho he passat molt bé!

El divendres passat vam anar a la Sala Beckett, a la sessió de les vuit del vespre, a veure L’Efecte Perfecte, de Carla Torres. Va ser una obra que va agradar molt a les nostres i als nostres alumnes de Quart B, sobretot perquè estava protagonitzada per joves com ells i elles i, també, perquè la lectura de La Tempesta, els ha permès trobar molts punts de contacte entre les dues obres. De fet, L’efecte perfecte planteja el control que el món adult exerceix sobre els infants i adolescents, com els pot arribar a dirigir en determinats aspectes de la seva vida sense que en siguin del tot conscients. No és això, el que pretén fer Próspero amb la seva filla Miranda i el jove Ferran? I la màgia que plana en aquesta obra de Shakespeare, no la podríem traslladar al camp de la tecnologia i al món virtual, com passa a L’efecte perfecte?…

Aquí teniu algunes fotos dels actors i de l’escenografia:

Hem començat a llegir La Tempestat, de W. Shakespeare. Una obra, segons ens explica el Jordi, metateatral. I ens ho aclareix, potser per la cara que li posem: és una obra que, en realitat, ens presenta com funciona el teatre mateix. És el teatre dins del teatre. La llegim en la traducció al català que ha fet Miquel Desclot.

Ara comencem “la tempesta” de debò… Es comença a gestar alguna cosa, però encara no sabem ben bé què… Això ja forma part del procés creatiu… Què en pensem del que diuen els personatges, què senten…? De moment, us deixem amb l’Anna en plena lectura…

Anem a veure la Sala Beckett per dins. El Víctor Muñoz ens explica com va néixer aquest teatre i com funciona la seva gestió. Així, ens assabentem que la Sala Beckett,  situada al carrer Alegre de Dalt, 55, havia estat un garatge. Un dia, el dramaturg Sanchis Sinisterra, en passar-hi per davant, va veure que el local es llogava, i aleshores va pensar que ja tenia l’espai adequat per a la seva companyia de teatre. I el nom?  Admirador com era de l’autor de teatre Samuel Beckett, va demanar-li per carta si li faria res que la sala portés el seu nom i ell va respondre-li que seria tot un honor.

Passem pels diferents espais del teatre: els tallers, els camerinos… Ara estan representant l’obra de Harold Pinter Vells temps. 

Al camerino hi veiem el vestuari i el maquillatge d’actors i actrius. És un espai molt important de relaxació i concentració abans de començar l’obra. S’aixeca el teló!

En una de les darreres sessions, el Marc ens va parlar de la importància dels audiovisuals a l’escena, ell n’és especialista.  La informàtica i, sobretot la programació, permeten una extraordinària trobada entre la ciència, la tècnica i l’art. Tot un món meravellós per aprendre, experimentar i descobrir.

També hem fet proves amb dos cables connectats a un sensor que, tocant-lo, iniciava un so amb imatge projectat a la pantalla de la classe. 

Com que en Jordi no va poder assistir a classe, el Carles i el Marc, que formen part de la companya Indi Gest, van estar amb nosaltres. Bé, de fet, en Marc ha estat un incondicional, ha vingut a gairebé totes les sessions. Ells dos, doncs, però sobretot en Carles, que és músic, ens han parlat de la importància del so que ens envolta a la vida i del fet que, sovint, ni ens n’adonem. Semblem sords a les diferents “bandes sonores” que ens acompanyen al llarg del dia…

 El so explica coses que no veiem en imatges, ens proporciona informació. I, és clar, pot representar les emocions o sentiments d’una persona; pot traslladar-nos a diferents llocs i situacions. En una pel.lícula, per exemple, els sons i la música poden ser el preludi de situacions ben diverses; fem la prova: “escoltem” una pel.li de Tarantino i una de Jeunet, el director d’Amélie; ja veureu quina diferència…

Vam fer l’exercici d’escoltar dotze sons i escriure el primer que ens passés pel cap. Van sortir coses ben divertides!

A l’iniciar la classe, vam fer un repàs del que en la sessió anterior vam veure al TNC:  tots els racons del teatre i els diferents oficis que podem trobar dins de la professió. En Marc ho va escriure a la pissarra per recordar-ho. Aquí us en deixo una imatge:

Després, en Jordi ens va parlar dels nostres moviments corporals. Sabíeu que tenir les mans ocultes significa per a la resta de persones  que estem amagant alguna cosa? O que tenim inseguretat i por? O que parlar amb el cap alt és dolent per a la nostra columna vertebral? Vam aprendre moltes coses interessants i, realment, va ser molt divertit veure els “mestres” gesticulant i fent uns moviments com si fessin “el burro”, perquè per a nosaltres no és gens comú.

A sota us deixo l’escala de tensió corporal de Jacques Lecoq, un actor i mestre d’actuació francès, amb una petita descripció del que impliquen els seus moviments.

• Catatònic: Bàsicament el nostre cos no ha de representar cap tensió al cos, es podria dir que estem tots al terra, que és el que vam fer nosaltres.
• Califòrnia: Els moviments realitzats són ondulats, com si estiguéssim fumats.
• Neutre: La tensió corporal neutre és no tenir cap expressió facial, si algú se us apropés amb aquesta expressió no us semblaria una mica… misteriós?
• Clown: La tensió que es reflexa amb els nostres moviments és divertida.
• Comèdia de l’art: Els moviments tenen més expressió corporal de la normal i molta tensió, cosa que crida l’atenció de les persones del seu voltant.
• Melodrama: Són els típics moviments de les telenovel·les.
• Tragèdia: Aquest últim moviment s’assembla molt al d’una escultura grega, dóna la impressió de no tenir moviment per l’excés de tensió acumulada al cos.

Ha estat una sessió molt divertida! Crec que parlo per tota la classe a l’hora de dir que ens ho em passat molt bé. Sempre ens ve de gust fer coses noves, oi?