Com ja hem explicat en l’anterior article el passat 14 de febrer vam anar a visitar el Macba. En aquesta sortida abans de visitar el museu, el Jaume ens va proposar de camí al metro recollir objectes que ens semblessin rellevants i que es troben al carrer. Ens vam posar uns guants bleus i vam recollir tot allò que sovint sembla indiferent però que aquest cop ens semblava curiós de recollir: fulles, branques, pals, papers de caramels, una revista. També ens vam aturar a les escombraries. Tot ho anavem introduint en una bossa negra d’escombraries.

A mida que avançavam pel correr vam fotografiar moltes coses, volume del tronc dels arbres, el paviment… i també vam intervenir seguint les formes que ens suggerien el que anavem trobant.

En arribar al Macba i per començar la visita, en Jaume Pitarch va guardar la bossa d’escombraries on hi guardavem tot el recollit pel carrer, en un armariet, el número 5. En finalitzar la visita vam marxar tots a casa i ningú va recordar la bossa. Dos dies després, en Jaume es va adonar de que portava a sobre la clau de l’armariet número 5.

On és la nostra bossa d’escombraries?

Que devia passar al Macba quan la van trobar?

Dimecres a l’arribar a classe el Jaume ens va explicar tot el que havia succeït i entre tots vam idear diferents propostes i diferents plans per retornar la clau. Després de varies classes de debat, decidim escriure un relat tècnic sobre el succeït, i un relat de ficció on aparegui la clau número 5. I també un trumpet de classe decideix gravar un vídeo on es representi una història d’ una noia que havia estat segrestada només pel fet de saber on era la clau nº5.

Un cop fets els relats, els legym a classe i finalment decidim introduïr totes les cartes, el vídeo i la clau dintre d’una bossa d’ escombraries, i deixar-ho al Macba a l’armariet nº 5.

 

 

Jennifer Bardella i Samira Dialhoum

 

El cub de condensació de Hans Haacke

“Aquesta obra consisteix en cub de metacrilat que conté aigua. A causa de la temperatura interior-exterior l’aigua es condensa i crea vapor, unes gotes d’aigua es desplacen per tot el cub formant formes diferents. A mi va ser una de les obres que més em va agradar, veure com les gotes es desplacen a causa del movimient i ocupació de les persones a la Sala em va semblar molt sorprenent”. Beimar Nina

“Condensation cube”, és una obra basada en els bàsics processos de l’evaporació i la condensació de l’aigua. És simplemant un cub transparent de metacrilat amb aigua dins, a causa de la diferència de temperatura entre l’interior i l’exterior cub, l’aigua es condensa i forma gotes de vapor al sostre del cub que cauen per les parets dibuixant diferents recorreguts cada cop que baixen, i així creant un cicle infinit.

Hans Haacke compara aquesta obra amb un organisme viu quan a new York l’octubre de l’any 1965 diu: Les condicions són comparables a un organisme viu que reacciona de manera flexible al seu entorn. La imatge de la condensació no es pot preveure amb precisió. Canvia lliurement, determinada tan sols per límits estadístics. M’agrada aquesta llibertat.

D’aquesta manera, Hans Haacke, crea una obra on l’espectador té un gran paper en el seu desenvolupament, ja que és la mateixa presencia del públic la que crea canvis en l’entorn. per tant, per tant les ersones que pasegen pel MACBA són les culpables de modificar l’obra sense voler-ho”. Sara Puig i Laia Martin

Situación del tiempo de David Lamelas

“Situació de temps, és una obra que consisteix en 17 monitors de televisió  col·locats en tres parets d’una sala enfosquida. Sintonitzats a un canal que no transmet imatge, emeten una brillant llum que s’apodera de la sala. Lamelas priva els televisors de la seva funció de produir imatges i informació. Lamelas els redueix a un punt zero,” una relíquia generadora d’un tipus de soroll blanc, un «estàtic» de pura mediatització en el temps”. Aquesta obra em va semblar impactant perquè et produeix una sensació estrvnya  no saps ben bé què vol dir l’artista. Després de llegir coses sobre l’obra, Lamelas diu que en aquesta època estava interessat a crear  crear un espai on la presència de l’objecte tecnològic predominés  i ressalta la seva capacitat de modifcar un ambient, la seva condició temporal”.  Jasmina Condal i Camila Bernal

“Els seus projectes mostren un tractament molt particular respecte al temps i l’espai. La seva obra analitza el context de les exposicions en una crítica institucional que qüestiona l’estatus i el mercat de l’art. Rebutja el paper passiu del públic imposat pels mitjans de comunicació de masses. En aquesta obra va reunir 17 televisions en tres parets d’una galeria enfosquida. Sintonitzats a un canal que no transmetia imatge, emetien una brillant llum que s’apoderava de la sala. En privar els televisors de la seva funció de proveïdors d’imatges i informació, Lamelas els va reduir a un punt zero, una relíquia generadora d’un tipus de soroll blanc, un “estàtic” de pura mediatització en el temps. Un espai on la presència de l’objecte tecnològic predominava, ressaltava la seva capacitat de modificar un ambient, la seva condició temporal, els monitors només projectaven llum, la condició bàsica de la imatge cinematogràfica”. Bea López i Juan Antonio Zaldívar

100 Jahre de Hans-Peter Feldmann

“Hans-Peter Feldmann és un dels artistes més representatius de l’escena artística alemanya de les darreres dècades. Precursor del movimiento anomenat apropiacionisme (apropiació es refereix sovint a l’ús d’elements utilitzats per a la creació d’una nova obra). Aquesta peça consisteix en una sèrie que es compon de 101 retrats de persones que tenen des de vuit setmanes fins a 100 anys d’edat. Totes les persones dels retrats pertanyen a l’entorn de Feldmann. Són fotos en blanc i negre, nítides, molt contrastades i plenes de matisos.

Cada persona representa una edat, i per tant un moment de la vida. Cal destacar que tothom quan veu les fotos té la necesitas de buscar la seva edad, per veure quina impressió li fa”. Abril Ripoll, Eva Recolons i Aina Oriol

“L’obra que més em va agradar , va ser la de 100 anys. Era una sala molt gran quadrada . Les parets tenien una fila de quadres amb una foto en blanc i negre, d’ una persona en un ambient familiar, a sota hi havia el nom i l’edat del individu . Aquests marcs cobrien les 4 parets. Estaven ordenades per edat, dels 0 anys fins als 100. Cap edat es repetia .Al mig de la sala hi havia un ram de margarites amb aigua.

Quan vaig entrar a la sala , em va sorprendre, no semblava res especial, una fila de fotos amb diferents edats, però tenia curiositat per veure-les totes. Per veure-les amb més claretat, com  creixia el ser humà i envellia, quin futur em podia esperar a mi o als meus coneguts. Les primeres fotografies em recordaven als meus germans petits , i com els havia pogut veure crèixer. De la meva edat cap endavant vaig veure lo que m’esperava i a quina velocitat , a més de fixar-me en les edats dels meus pares i avis. Les flors del centre resumien tot en poques paraules: el temps la vida i el futur inevitable, la mort. Ara escrivint , m’he fixat amb un petit detall , totes les fotos semblaven mirar al centre de la sala, les margarides. Som conscients d’aquest fet, però només podem pensar en ell deixant passar els anys. Era com una línia cronològica de la vida. També es reflexava molt bé que no és igual per tots. Hi havia fotografies molt juntes amb gent que havia envellit de formes molt diferents”. Laura Fornet

“Personalment penso que la fotografia és una gran eina artística. La càmera actua com una fórmula per a retenir imatges de les vides, i Hans – Peter Feldmann justament immortalitza imatges quotidianes senzilles i en aquest cas un recull d’una mena de pervivència de 100 anys de vida a través de la imatge de 100 persones.

Per a mi és una gran idea ja que recull una possible cronologia de vida o una mena de vida llarga a través d’una fotografia d’un any concret de cada una de les persones que si representen i alhora entrecreua aquestes imatges de 100 persones 100 vides en una mateixa obra. Aquestes dues idees interrelacionades són realment molt interessants si ens preguntem què ha viscut cada una de les persones que configuren l’obra i si ens plantegem que el nen recent nascut li falta molt per viure i la dona de 100 anys ja ha viscut 100 anys d’experiències. Així si ho visualitzem seria com una mena d’ “encreuat” on cada persona en un any concret forma part de l’obra”. Lia Jaumejoan

“100 Jahre és una obra on a través de fotos es mostren les diferents etapes de la vida des de les vuit setmanes fins als 100 anys d’edat. Les imatges són seqüències que marquen el temps: un anys, dos, tres, etc., fins a cent. Cada fotografia es el retrat d’una persona diferent, cadascú té una historia. Hi ha un retrat per edat. Els 101 retrats s’organitzen seguint l’estil narratiu d’un llibre de família que el propi artista ha escrit. Les imatges estan en blanc i negre emmarcades totes igual, a sota trobem l’edat i el nom, les persones que hi apareixen no tenen res més que viure a Alemanya en comú.

L’artista ha ordenat en una seqüència de temps lineal les imatges d’una xarxa de relacions de parentiu i amistat.

Els espectadors que visualitzen l’obra acostumen a imaginar la història de cadascú. El més freqüent es apropar-se a mirar la imatge que representa l’edat que tens”. Samira Dialhoum i Jennifer Bardella

 

Encentem una nova línia d’exploració.

El passat 25 de gener vam sortir al carrer a explorar el que ens envolta. Un trajecte pensat per observar, circular i deambular pel carrer amb una altra mirada. Ens vam posar guants i amb una bossa d’ escombraries vam anar recollint tot allò que trobavem i també vam anar fixant-nos en detalls que normalment ens passen desapercebuts. Formes, paviments, irregularitats dels arbres i de les pareds. La idea de la sortida era aprofundir en la mirada, en tot allò que ens envolta i que sovint no veiem.

  

  

També vam intervenir l’espai urbà aprofitant les irregularitats i les formes que anavem trobant.

Després teníem una visita programada al Macba, el Jaume ens volia ensenyar algunes obres de la col·leció del museu, entre elles el Club de condensació de Hans Hacke. Vam aprofitar la visita per veure d’altres obres i després vam reprendre el comentari d’aquestes peces a l’aula.