Julia Spínola EN RESIDÈNCIA

“El  passat dijous, dia 10 de juny, per fi vàrem exposar -sota el nom “Batec”- i a la sala “halfhouse” de Barcelona, l’obra que hem estat treballant amb l’artista Julia Spínola” (Ares Comas).

Tots esperàvem amb impaciència que arribés el camió que transportava el nostre gran “Tub”de 7 metros. Un cop allà, juntament amb les transportistes, vam intentar pujar l’obra fins al segon pis on es trobava l’espai d’exposició. No va ser fàcil fer-lo passar per una finestra i per un moment vam pensar que no ho aconseguiríem  “ els transportistes estaven a dalt estirat d’una corda i nosaltres amb les ulls fora d’òrbites, ho miràvem des de baix. El tub brillant i imponent ens feia conscients de la seva gravetat i del seu cos, i s’emportaven les nostres paraules que s’entredeien amb sospirs tallats” (Martina Almiron).

Finalment va entrar i tots vam aplaudir molt fort! “Quan ja érem dins vam fer una rotllana per decidir on i com penjar el tub, si el volíem molt alt, a l’alçada del pit.. finalment  vam decidir a l’alçada del cor ja que el nom és “Batec” (Mei Barberan).

Vam organitzar l’espai i introduir elements com projeccions d’imatges escanejades del nostre taller, també vam incorporar pòsters, distribuïts pel terra que la gent podia agafar, participant també així del procés creatiu. “El muntatge també ha format part de la nostra creació. Vam contar amb l’Alberto i la Violeta que ens van ajudar amb la ubicació de l’obra i el reportatge fotogràfic” (Laura Delgado).

Ep! I després d’anar a comprar plegats i preparar el dinar, vam menjar una bona paella feta per l’amfitrió, l’Alberto.

“A la tarda l’exposició va ser inaugurada, pares, mares, artistes i companys van venir a veure la nostra obra. “recordo sentir una emoció que em venia des de dir i que em feia sentit que formava part d’un art col·lectiu que interpel·lava i produïa un impacte” (Martina Almiron).

També hi va haver una mica de nervis “Em sentia estressat, li vaig haver d’explicar el mateix  a moltes persones que, encuriosides pel tub, em venien a preguntar. Suposo que és una experiència per la que tot artista també ha de passar” (Guillem Cadafalch).

Al acabar ens queden un munt de sensacions:  “Crec que va ser tot un èxit” ( Ares Comas). “La llum, l’aire, la gent, les ganes…una experiència extraordinària mai millor viscuda” (Martina Almiron). “Ha sigut una experiència que recordaré” (Núria Muys). “M’ha agradat molt perquè és el tancament d’un cicle artístic i va ser molt maco” (Daniel Puig).

Dies més tard reflexionem sobre el camí fet: “He pogut compartir el procés de creació d’una obra i també a expressar sentiments (Aran Bori). “M’he preguntat si em tornaria a trobar amb la Julia Spínola per fer alguna altra obra” (Kyle Benter). “Al final de tot em queda un sentiment molt estrany, entre nostàlgia i felicitat, em fa pena acabar aquest projecte perquè tot i no estar sempre d’acord, hem creat un grup molt especial” (Maia Giannakos). “El més important no ha estat el final sinó el camí” (Laura Delgado).

El 22 d’abril vam anar al MACBA! Estàvem molt contents perquè alguns no hi havíem anat mai. Vam anar a veure una retrospectiva de l’obra de l’artista americà Felix Gonzalez-Torres, “Política de la relació”. La mostra s’estructurava en quatre sales, en cadascuna s’exposaven obres sobre una problemàtica específica tractada per l’artista.

Els espais eren diàfans i les obres es distribuïen de forma molt oxigenada. Vam coincidir en veure que la falta d’imatges ens facilitava molt la reflexió.

El primer que ens va sobtar és que, al contrari que la majoria d’exposicions, l’espectador forma part del procés creatiu “m’ha encant el fet que es pugui interactuar amb l’exposició” (Ares). “Pots, tocar, agafar i fins i tot emportar-te coses com caramels o papers, elements que formen part de l’obra” (Nuria)

Ens va interessar molt com explora las idees de la parella, la relació física, la similitud o identitat, però també la llibertat i l’eternitat.

“M’ha interessat especialment l’obra que fa referencia al seu amant “Ross Laycock” que va morir pel Sida. Consistia en una piràmide de caramels que pesava el mateix que en Ross. Quan la gent agafava un caramel de la piràmide estava restant quilos a Ross. Com la malaltia havia fet amb ell” (Mei)
“Cada cop que tu agafaves un caramel sabies que després el reposarien en un intent simbòlic de lluitar contra la malaltia” (Aran).

També vam aprofitar per gaudir de l’exposició permanent del MACBA. Una immersió visual a l’art contemporani.

Crec que sortides com aquestes ens ajuden a entendre i valorar cada cop més l’art contemporani.

Un gran dia!

Per fi ha arribat el dia!. Avui hem pogut compartir amb l’equip docent el nostre projecte artístic. Estàvem una mica nerviosos, però amb ganes de donar a conèixer la nostra experiència i les situacions viscudes al llarg d’aquest procés.

Fa setmanes que treballem en la nostra obra, un tub, el nostre tub. Aquest tub de set metros de llargada que ha servit de coartada per relacionar-nos, perquè passin coses entorn d’ell. Mentre -entre converses- revestíem aquella estructura amb paper, cola i blanc d’Espanya, veiem com anava creixent un vincle entre nosaltres i alhora, també amb l’objecte. Dia a dia hem vist com el tub prenia forma i potser també, anàvem canviant nosaltres amb ell.

A mesura que arribava el professorat al pati que hi ha davant del nostre taller, i sense més preàmbuls, els convidàvem a entrar i a recórrer -un a un-  amb les mans aquesta llarga peça, tancant el ulls i restant amatents a les senyals del tub (relleus, textures, formes…).

Seguidament, altres alumnes els han acompanyat a un espai del pati on es trobaven exposades fotografies del procés viscut durant aquest curs. També en un altre racó, voletejaven unes cortines de paper amb frases i reflexions recollides d’uns i d’altres.

Quan han acabat de recórrer els diferents espais i de llegir alguns articles del nostre bloc, ens hem anat seient en un gran cercle. La Julia Spínola, l’artista que ens acompanya, ha presentat breument el projecte i la Martina ha llegit una reflexió -que crec tots compartíem- sobre l’experiència d’aquests mesos.

“Per mi la classe d’art, és una pausa en el temps, on totes les meves capes protectores es desprenen de mi, i queda només l’interior a flor de pell….Respecte al tub sento com ressona repetides vegades. El seu so és ple, rítmic, present. Al posar-hi més capes es fa vulnerable a la nostra mà, però al deixar-lo dies i dies sol, la capa exterior s’endureix i el seu so creix. I creix…….Sentim el ritme, i treballem i parlem… i ja no som més que una capa més del tub, que quan hem passat dies sols, ens endurim i formem noves amistats, noves mirades, nous somriures. Som els encarregats d’una fàbrica que mai para de funcionar: la de voler crear”.  (Martina) 

Llavors hem convidat als professors i professores a explicar la seva experiència amb el tub. “L’he sentit com a alguna cosa orgànica..com si fos viu”, “era com entrar en un estat de calma, de desconnexió”, “era com recórrer la vida mateixa” … Junts hem conversat …d’una forma diferent que a l’aula, des d’una especial proximitat, marcada potser… per la força del tub.

Després d’uns primers mesos d’aproximació al procés artístic, de canviar mirades, d’observació i experimentació compartida i de fer-nos un munt de preguntes, iniciem –amb molta expectació- un nou repte, la creació d’una obra col·lectiva. I per fer-ho hem trobat un nou espai de treball al soterrani només per a nosaltres.

“No semblava que estiguéssim al institut” (Marta Domingo)

“Hi havia una llum tènue que sortia de les finestres del sostre.” (Martina Almiron)

Comencem sense un objectiu concret, només amb una estructura en forma de tub. El tub serà l’excusa, el suport damunt el qual s’iniciarà el nostre procés creatiu.

“El tubo es una coartada para relacionarnos, para que ocurran coses… ese tubo es el río, el animal que tenemos en medio, hay que tocarlo por el vientre, ver como cede a nuestar mano y como vuelve a recuperar su forma… ” (Julia Espínola)

“Vam començar tallant una malla metàl·lica per fer uns tubs i després enllaçar-los . Vam crear un tub gegant d’uns 6 metros de llargada” (Soukayna Laghrissi)

“ La idea és que després hi posem cartró pedra” (Maia Giannakos)

En la segona sessió hem estant revestint el tub amb paper, cola i blanc d’espanya. Caldrà moltes capes per obtenir un suport resistent.

Mentre  treballem restem amatents a les senyals, als signes de la nostra ma damunt l’objecte, gestos que es dipositen damunt el tub, formes irregulars que s’insinuen i desperten la nostra atenció.

“Em pregunto que passarà quan posem la resta de materials…” (Kyle Benter)

Durant les sessions han anat passant coses… també jocs i rialles al voltant del tub.

“Coses que ens van ajudant a tenir una relació amb l’objecte” (Marta Domingo)

I tot sorgeix del fet d’estar junts i treballar plegats.

“Crec que si ens esforcem quedarà una obra molt xula” (Laura Delgado)

“No puc esperar a veure com quedarà al final” (Guillem Cadafalch)

Fa un temps que estem treballant amb la Julia, intentant crear un projecte col·lectiu  en el marc de l’art contemporani. Sovint ens consta saber on som… però mica en mica ens anem trobant. Veiem que per aprendre sovint cal desaprendre primer, alliberant així una miqueta la nostra ment i obrir-nos a nous plantejaments.

 “L’art contemporani és un nou concepte per a nosaltres però l’estem intentant entendre amb el nostre treball a classe. Creiem que estem evolucionant com artistes” (Núria, Martina, Laia, i Mei).

A partir d’unes idees o enunciats marcats per a Julia  treballem en un projecte col·lectiu. Ens vam dividir en grups i cadascun va haver de dissenyar un d’aquests objectes:

Un objecte que semblés tou però fors dur “ al principi ens va costar entendre i trobar un objecte que complís aquelles condicions, vam fer diferents propostes però al final ens vam quedar amb una, l’aigua”. Va ser així com van aparèixer marques d’aigua serrades en grans blocs de forespan. (Kayle, Nayara i Joan Joel )

Un objecte/escultura per deixar vora del mar. “Vam realitzar diferents objectes i ens vam adonar que treballant plegats podríem fer una composició entre tots ells força interessant, però estem trobant dificultats a l’hora de fer més grans les peces i buscar aquesta composició” ( Soukayna, Brittany i Daniel)

Un objecte que fos dur i tou al mateix temps  “Hem treballat amb estructures de  ceràmica i cotofluix, fent servir el filferro com element d’unió. Però encara estem en procés de crear la nostra obra” (Núria, Martina, Laia, i Mei).

Un fragment d’un objecte d’un passat llunyà.  “Ens va venir al cap una venus que vam veure al museu arqueològic  i vam començar a imaginar com seria una deessa del mar a la prehistòria, on l’hauríem trobat, quin fragment hauríem trobat. I així vam començar a fer diferents esbossos” ( Marta, Laura i Maia)

I un objecte d’un futur remot “Al principi ens costava….si era del futur l’objecte no havia estat creat…havíem d’imaginar com seria la societat del futur, ens venia al cap la imatge de ciutats molt controlades i contaminades. Després de moltes idees vam acabar optant per una mascara on camuflar.se “

Estem a mig camí d’alguna cosa que desconeixem però  intuïm engrescadora.

Des de l’inici de curs -i abans de conèixer a la Julia- hem estat escalfant motors:

Ens hem aproximat a la paraula “creativitat” i plegats hem anat omplint la pissarra de les característiques que creiem té: innovació, esperit crític, sensibilitat, observació…

També hem estat treballant la “mirada” . Hem volgut dibuixar dos objectes una cadira i un paper arrugat . 

 “M’ha estat molt més difícil dibuixar un paper arrugat que una cadira, no sabia per on començar, suposo que perquè  la cadira ja la coneixia com objecte. Això m’ha fet veure que dibuixem  més allò que sabem dels objectes que no pas allò que veiem d’ells. He après que per dibuixar primer hem de saber mirar amb els nostres propis ulls”

I finalment, i amb moltes ganes, vam estar mirant una entrevista a l’artista que ens acompanyarà, la Julia Spínola. Vam intentar aproximar-nos al llenguatge de les seves obres:  L’ambigüitat, la relació entre gest i el moviment. Ens vam adonar que ens resultava difícil entendre el que planteja en el seu treball i amb la finalitat de conèixer-la millor vam decidir preparar entre tots i totes algunes preguntes per fer-li la propera sessió: Les teves obres sempre segueixen un recorregut? I sí és així tenen un final? Per què no treballes amb colors? Segueixes algun patró a l’hora de treballar?

I per fi, el dia 5 d’octubre vam conèixer la Julia i li vam poder fer totes les preguntes que havíem treballat. Ella ens va anar responent. 

“Ens va explicar la seva manera d’enfocar l’art.. i nosaltres anàvem dient també la nostra. Al final de la sessió ens va demanar que el proper dia portéssim un fragment d’una cançó que ens identifiqués. A la següent sessió les vam estar comentant i ella ho va aprofitar  per introduir temes clau  de l’art contemporani. Recordo que va dir que les ments obertes fan canviar i evolucionar l’art així com també l’art canvia les persones”.