Per fi ha arribat el dia!. Avui hem pogut compartir amb l’equip docent el nostre projecte artístic. Estàvem una mica nerviosos, però amb ganes de donar a conèixer la nostra experiència i les situacions viscudes al llarg d’aquest procés.
Fa setmanes que treballem en la nostra obra, un tub, el nostre tub. Aquest tub de set metros de llargada que ha servit de coartada per relacionar-nos, perquè passin coses entorn d’ell. Mentre -entre converses- revestíem aquella estructura amb paper, cola i blanc d’Espanya, veiem com anava creixent un vincle entre nosaltres i alhora, també amb l’objecte. Dia a dia hem vist com el tub prenia forma i potser també, anàvem canviant nosaltres amb ell.
A mesura que arribava el professorat al pati que hi ha davant del nostre taller, i sense més preàmbuls, els convidàvem a entrar i a recórrer -un a un- amb les mans aquesta llarga peça, tancant el ulls i restant amatents a les senyals del tub (relleus, textures, formes…).
Seguidament, altres alumnes els han acompanyat a un espai del pati on es trobaven exposades fotografies del procés viscut durant aquest curs. També en un altre racó, voletejaven unes cortines de paper amb frases i reflexions recollides d’uns i d’altres.
Quan han acabat de recórrer els diferents espais i de llegir alguns articles del nostre bloc, ens hem anat seient en un gran cercle. La Julia Spínola, l’artista que ens acompanya, ha presentat breument el projecte i la Martina ha llegit una reflexió -que crec tots compartíem- sobre l’experiència d’aquests mesos.
“Per mi la classe d’art, és una pausa en el temps, on totes les meves capes protectores es desprenen de mi, i queda només l’interior a flor de pell….Respecte al tub sento com ressona repetides vegades. El seu so és ple, rítmic, present. Al posar-hi més capes es fa vulnerable a la nostra mà, però al deixar-lo dies i dies sol, la capa exterior s’endureix i el seu so creix. I creix…….Sentim el ritme, i treballem i parlem… i ja no som més que una capa més del tub, que quan hem passat dies sols, ens endurim i formem noves amistats, noves mirades, nous somriures. Som els encarregats d’una fàbrica que mai para de funcionar: la de voler crear”. (Martina)
Llavors hem convidat als professors i professores a explicar la seva experiència amb el tub. “L’he sentit com a alguna cosa orgànica..com si fos viu”, “era com entrar en un estat de calma, de desconnexió”, “era com recórrer la vida mateixa” … Junts hem conversat …d’una forma diferent que a l’aula, des d’una especial proximitat, marcada potser… per la força del tub.