John William Coltrane (23 de setembre de 1926 – 17 de juliol de 1967) va ser un saxofonista i un compositor nord-americà de jazz.

Encara que va estar en actiu ja abans de 1955, els seus millors anys van ser els que van de 1955 a 1967, període en el qual va donar una nova forma al jazz modern i va influir en generacions de músics. La quantitat d’enregistraments de Coltrane és sorprenent. En aquells dotze anys Coltrane va llançar unes cinquanta gravacions com a líder i en va aparéixer a dotzenes més dirigides per altres músics. Va morir de càncer de fetge a l’Hospital Huntington, Long Island (Nova York).

Generalment és tingut com un dels músics de jazz més importants i influents, i a més com un dels pocs innovadors de veritat del saxo tenor, junt amb Coleman Hawkins, Lester Young o Sonny Rollins, que van canviar completament les perspectives de l’instrument. Des d’un punt de vista més ample, Coltrane ha estat considerat un dels més grans músics del segle XX.

Aquesta setmana passarem l’enquesta per obtenir les dades que utilitzarem per fer l’arbre de la música. La passarem a tots els cursos de l’institut, des de primer d’ESO fins a 2n de BAT. Quina feinada ens espera!! Perquè després haurem de classificar totes les cançons i estils que en sortiran!

A poc a poc anem avaçant. El Rodrigo ens ensenya noves tècniques literàries per forçar la nostra inspiració i intenta treure el millor de nosaltres. D’altra banda ja hem enregistra una base sobre la qual començarem a rapejar ben aviat. Farem el que podrem.

La llibertat és la presó més gran de totes les presons!

En les dues darreres classes ens hem dedicat a enregistrar els sons que vam recollir a l’aula. Sota la direcció del Rodrigo vam anar experimentant amb diferents objectes, a la recerca de sons greus i aguts. Amb tot aquest material el Patxi, un productor musical genial, ha creat una base de dades sonores sobre la qual ara estem treballant. De la mateixa manera que els místics medievals volien convertir la matèria vil en or, nosaltres volem convertir el soroll en música “celestial”.

Tot s’acaba fent malbé, menys l’eternitat!