Publicat a

11a SESSIÓ 19-Des 2017

El dia 19 de desembre vam anar a la Pedrera per veure l’exposició de Joan Ponç. Vam descobrir moltes coses interessants sobre l’artista, com per exemple que va tenir una infància molt dura perquè ningú de la seva família l’estimava, només la seva àvia. També, que algunes de les coses que pintava eren un pèl premonitòries i li acabaven succeint i, finalment, que la diabetis que patia li va fer perdre la visió, però això no el frenà per fer quadres.

L’activitat va estar molt bé perquè vam aprendre moltes coses inspiradores. Ara ens toca escriure sobre tot plegat. Quines històries sortiran?


María López

Publicat a

10a SESSIÓ 12-Des 2017

El Martí ens va plantejar un nou repte: havíem de portar escrits uns poemes. No importava si eren curts o llargs, el que importava era que els féssim nosaltres mateixos. Encara que tots creiem que no podíem escriure’n de bons i interessants, al final de llegir-los tots ens vam adonar que, si ens esforcem en fer alguna cosa, la podem fer bastant bé.

Aquí, una petita mostra:

En tu vientre

Abrí los ojos y todo era agua.
Mis manos jugaban delante de ellos
sintiendo pasar el líquido entre mis dedos,
cálido y sereno.

Entonces ya te conocía, madre amada,
tantas veces antes me habías mecido
y dormitava al ritmo de tu latido
dulce y eterno.

Arropado por tu amor y por tu alma
mi hogar y refugio es hoy tu vientre
y sea, madre querida, para siempre
paz y cielo.

Sara Elías

Després de això, vam recitar un poema titulat Huir del Marçal Font, però d’una manera diferent: cada vegada que apareixia la paraula huir la dèiem tos junts i canviàvem de lector. Fer-ho de forma col·lectiva ha estat una experiència molt interessant i ens ha agradat molt. Aquí teniu la mostra de l’experiment:

També us deixo el link del poema recitat pel propi autor. Com veureu té molt de ritme i es pot interpretar de diverses maneres:

Laiba Zulfiqar

Publicat a

9a SESSIÓ 5-Des 2017

En aquesta sessió hem tingut la sort de tenir un convidat molt especial: el Guim Valls, un jove poeta que no ens ha deixat indiferents. Ens ha parlat de la consciència literària, d’històries que barregen realitat i ficció, de percepcions, d’intensitat i hem gaudit sentint-lo recitar un dels seus poemes:

Vertigen

Com a segona sang, vertigen.

Com a superació del jo en el miratge de l’aigua, vertigen.

Com regalèssia espiritual, mastega el vertigen.

Penjats d’un sostre que s’allunya, vertigen.

Avorrit ja, sempre encara a mitja caiguda, l’àngel que badalla fent esfèric el vertigen.

Com a entrada al món, vertigen.

Com a estada en el món, un empedreït vertigen.

Com a sortida del món, una fresca incorporació en el vertigen.

Nit i dia, trencats o riallers aprenent molt a l’aula polivalent del vertigen.

Fent-nos petons amb llengua d’acer tocant-nos només amb una mà perquè l’altra em sembla que estava acariciant el vertigen.

El meu ventre acull una nova necessitat que no sé com s’apaivaga i li he posat de nom vertigen.

Podant l’arbre genealògic miro avall un momentet o miro amunt i m’omplo d’un gastat vertigen.

La sang no vol genets que se li adormin a la gropa, vol vertigen.

Què pesa més, la mà tallada d’un infant o un estel i el seu cordill? —Jo diria que el vertigen.

Publicat a

8a SESSIÓ 28 Nov-2017

Després de l’emocionant excursió a Torre Baró van sorgir moltes idees per als nostres relats. En aquesta sessió els hem llegit i ens hem adonat que es poden explicar històries des de molts punts de vista i que és fantàstic. Amb tot, hem de continuar treballant per millorar la nostra escriptura.

A continuació, hem descobert un poeta molt curiós: en Jesús Lizano. El Martí ens ha fet recitar un poema d’aquest autor que es titula Poemo. La particularitat és que totes les paraules estan canviades de gènere. La intenció d’aquest joc és treure dramatisme a aquella visió tràgica de la vida que tenen algunes persones. Ens ha costat molt dir les paraules al revés, però ha estat curiós i divertit.

Us el compartim a continuació:

Me asomé a la balcona
y contemplé la ciela
poblada por los estrellos.
Sentí fría en mi caro,
me froté los monos
y me puse la abriga
y pensé: qué ideo,
qué ideo tan negro.
Diosa mía, exclamé:
qué oscuro es el nocho
y que sólo mi almo
y perdido entre las vientas
y entre las fuegas,
entre los rejos.
El vido nos traiciona,
mi cabezo se pierde,
qué triste el aventuro
de vivir. Y estuvo a punto
de tirarme a la vacía…
Qué poemo.
Y con lágrimas en las ojas
me metí en el camo.
A ver, pensé, si las sueñas
o los fantasmos
me centran la pensamienta
y olvido que la munda
no es como la vemos
y que todo es un farso
y que el vido es el muerto,
un tragedio.
Tras toda, nado.
Vivir. Morir:
qué mierdo.

Publicat a

7a SESSIÓ 21-Nov 2017

En esta excursión, los alumnos eran los guías. El objetivo era llegar al castillo de Torre Baró cogiendo las rutas más interesantes. Hicimos tres grupos y cada uno se encargaba de un tramo.

El primer grupo nos envió del instituto hasta el Laberinto de Horta. Para llegar pasamos por el campus de Mundet y encontramos una estatua con una curiosa reflexión sobre la educación.

El segundo nos hizo cruzar por el barrio de la Font del Gos. Parecía un pueblo con casas bastante antiguas. Allí nos encontramos con un señor con dos perros: Megas y Wi-Fi. Nos contó que había que hablar flojito porque por la orografía de la zona se producía un fenómeno acústico especial que hacía que se escuchara todo lo que decíamos desde la otra punta del barrio. Más adelante encontramos una puerta grande enrejada. Nos quisimos asomar para ver qué había, pero al tocarla empezó a sonar una estridente alarma. Lo poco que pudimos ver fue una bajada muy empinada dentro de un túnel. ¿Hacia dónde conduciría?

El tercer grupo nos llevó a un mirador y oímos a dos hombres tocar el saxofón. Estuvimos hablando con ellos un rato y nos contaron muchas historias interesantes del barrio, como que, a finales de los años 60, el alcalde de Barcelona de la época construyó, contra la voluntad de los vecinos, unas bombonas de gas que popularmente se conocían como los huevos de Porcioles. Esas bombonas formaron parte del paisaje de Can Papanaps hasta 2002 cuando fueron derribadas.

Reprendimos nuestro camino intentando continuar por la parte de arriba de la montaña, pero no fue viable, así que tuvimos que descender para seguir la ruta. Llevábamos bastante retraso e intentamos acortar por un camino, pero resultó ser un callejón sin salida y tuvimos que volver.

Por fin encontramos la Carretera Alta de les Roquetes que llevaba derecho a Torre Baró. Por el camino vimos un globo rojo atado a una farola que nos recordó a la película “IT”. Al llegar al castillo, Natalia, una compañera de clase, nos contó la leyenda del castillo. Trataba sobre un Duque que tenía una hija que estaba enferma. Los médicos le recomendaron mudarse allí ya que con el clima de las montañas se curaría. Así que el Duque mandó construir la torre, pero la hija murió antes de que se pudiera terminar. Ahí acabó la historia y la excursión. Hice unos cálculos e hicimos 8,6km.

A continuación os dejamos el reportaje completo de la expedición:

Marco Cebrià

Publicat a

6a SESSIÓ 14-Nov 2017

Per a aquesta sessió havíem d’escriure una història, reflexió o qualsevol cosa sobre alguna cosa que passés en un institut o bé sobre la pel·lícula que vam veure la setmana anterior.Per tant, vam llegir els nostres textos en veu alta i, una vegada que tothom va acabar, vam fer una reflexió sobre com eren les nostres redaccions. Aquí us deixem alguns del consells que ens va donar el Martí:

1.    Evitar repeticions de paraules; es pot aconseguir rellegint l’escrit.
2.    No utilitzar expressions com “típic i “tòpic”, o paraules com “indescriptible”, perquè són imprecises.
3.    No avançar esdeveniments amb frases premonitories.
4.    Intentar empastissar amb el personatge, descriure el que sent i fer que les seves actuacions s’adeqüin al moment del relat.
5.    No abusar del recurs dels somnis per acabar una història. (3 alumnes ho han fet)
6.    Projecció de la veu y entonació adequats per acompanyar el text.

Per acabar, vam llegir un poema de l’Enric Casasses que es deia Cançó (8 persones el van llegir). Ens vam adonar que ens falta molt per poder llegir bé, però el Martí ens va dir que aquell era un dels objectius del projecte i que ho podríem fer.

Aquí us deixem el link del poema:

Cançó

L’amor ho cura tot i no et fas vell,
és perfecte contra els grans,
la sífilis del cervell
i la tristor de les mans.
L’amor, que juga a daus amb la fortuna,
cura de tot, menys de mirar la lluna.
L’amor, la pedra, l’esguard de l’esfinx,
l’estrella que guia el foll,
els yangs amagats als yins,
l’orgull que plega el genoll
i som iguals, que val tant l’un com l’una
i no ens manem, prô ens pot manar la lluna.
L’amor, la cara oculta de la mort,
fa moure veles i vents,
és tan fluix que és el més fort,
és tan fort que no n’hi ha gens,
qui sap si en té, d’amor, o si en dejuna?
L’amor és déu… o l’únic déu és la lluna?!

Laiba Zulfiqar, Uliana Chersak i Victoria Calvo

Publicat a

5a SESSIÓ 7-Nov 2017

La sesión del día 7 de noviembre la dedicamos a ver una película titulada Elephant. El nombre de la película hace referencia a que normalmente no se ve lo evidente, algo muy apropiado ya que es lo que nos está enseñando Martí. Por lo tanto, una vez más, lo importante de ver esta película era que nos fijásemos en los detalles, como por ejemplo, cómo se grabó, cómo se hizo, qué sensaciones nos producía, etc. En ese sentido, pudimos observar que las escenas lentas nos causaban desasosiego y que la luz utilizada era natural y que eso contribuía a darnos una visión realista de la historia.

Otros detalles que nos llamaron la atención fueron:

1. La pulsera en forma de tenedor que llevaba Elías
2. El uso de elementos simbólicos:
     -La tormenta, antes de la matanza
     -La luz roja, alertando de peligro
     -El uso de la música
3. La cámara siempre acompaña a los personajes

También nos llamó la atención la manera de actuar de los personajes, ya que algunos ni se inmutaban ante la matanza y era un poco preocupante. Reflexionando nos dimos cuenta de que en realidad eran personajes estereotipados, reflejo de la sociedad estadounidense.

Otra cosa curiosa es que hay una escena que se repite tres veces y muchos de nosotros no nos fijamos en que la persona que pasaba corriendo por un lateral del pasillo era otro de los personajes, Michelle. Algunos, sin embargo, sí que se fijaron, però les pareció cambiaban algunos detalles de una escena a la otra, como por ejemplo el color de su sudadera. Esta cuestión nos ha quedado por resolver, deberíamos volver a visionar la película para descubrirlo.

La sesión en sí estuvo bien. Muchos, por no decir todos, estuvimos concentrados en hacer la actividad propuesta y lo conseguimos.

María López

Publicat a

4a SESSIÓ 31-OCT 2017

En aquesta sessió vam valorar l’excursió de la setmana anterior i ens vam adonar que cada dia passem per molts llocs on hi ha moltes coses interessants, però no ens hi fixem. Partint d’això, havíem d’escriure uns textos per posar-los en comú, però només la meitat de la classe havia escrit alguna cosa, potser perquè encara ens falta una mica de motivació. El Marti, als que no ho portaven preparat, els ha donat la oportunitat de fer-ho i, finalment, tothom ha pogut llegir alguna cosa. Sorprenentment, alguns relats estaven prou bé i és que la mandra és el pitjor enemic de l’artista. Us compartim el que més ens va agradar, el de la Laiba Zulfiqar:

Va sortir de la casa de la seva amiga, era tard i el cel era fosc, així que per poder arribar més ràpidament a casa seva, va passar per un carreró. Era un carreró obscur, el terra estava recobert per un tipus de goma negra i als costats hi havien dos edificis antics: un semblava ser una església abandonada i l’altra una residencia d’alumnes. Quan va acabar el carreró, i quasi sortia, una mà li va tapar la boca i, de sobte, tot es va tornar negre i es va desmaiar. Després d’unes hores es va llevar, estava en un lloc fosc, on no es sentia res, no hi havia soroll dels cotxes, les sirenes, etc. i tampoc es veia res. Es va intentar aixecar i ho va aconseguir, però tenia les mans lligades amb una corda i, tot i que ho va intentar, no va poder alliberar-les. Sense pensar-s’ho, va començar a donar cops a la paret o a la porta, el que fos. Desprès d’estar així uns minuts, va parar i, de sobte, es va obrir una porta darrera seu, i una altra vegada, li van tapar la cara amb una tela negra que l’impedia veure res. La van fer aixecar-se i la van treure de l’habitació. Van començar a pujar el carrer, van estar pujant uns 20 minuts, fins que les persones que l’havien segrestat es van aturar, i li van dir a la noia que comencés a enfilar-se lentament per la muntanya. La noia, espantada, va fer el que li van dir, i va començar a escalar; com que li van deixar les mans lliures, les utilitzava per no caure. Al cap d’una estona, va arribar a la part de dalt de la muntanya i va sentir que algú s’apropava. L’individu que se li havia acostat li va baixar la roba dels ulls. Llavors ella es va adonar que era la seva parella. Ell es va posar de genolls i li va demanar matrimoni, però ella, encara sorpresa per tota l’escena que havia creat ell per demanar-li que es casés amb ella, el va rebutjar i va baixar corrents la muntanya. Després d’haver baixat, es va adonar que estava en la Muntanya Pelada, va agafar el metro del Carmel i se’n va anar a casa. I des de llavors mai no ha volgut tornar a veure al noi, encara que estimava, perquè ell va ser el causant dels seus malsons.

D’altra banda, a la segona part de la sessió, vam treballar la memòria. El Martí ens va demanar que recitéssim algun poema. També va acceptar fragments de cançons i ens vam adonar que sabem moltes més cançons que poemes. Amb tot va sortir alguna mostra, com per exemple:

Tinc un avi amb la barba blanca
i una pipa encesa que tan sols fa fum,
que m’explica contes de naus perdudes en mig de les ones.

A continuació, el Kike, el Ciro y la Noemí van recitar un poema titulat “Esto no es un poema de amor”. Al principi no trobàvem el significat del poema, però gràcies al que vam reflexionar, i amb l’ajut de l’artista, vam comprendre que era un joc de retrets. Us compartim el poema i un enllaç on el podreu escoltar en veu dels propis autors: Accidents Polipoètics.

Esto no es un poema de amor

Las letras del televisor, el recibo de la luz,
los pantalones de pana, el colegio de los niños,
doce cajas de condones, el sofá y los dos sillones,
la contribución urbana, empapelar el pasillo,
reparar la pianola, doce tiestos de geranios,
el recibo de la luz, la factura del teléfono.
No me digas que me quieres,
¿Quién puso esa conferencia a Australia?
El regalo de tu madre, pasar por el tinte,
doce quilos de patatas, unos zapatos de cuero,
la declaración de la renta, el gato de porcelana,
llamar al fontanero, reparar las goteras,
el ingreso de la nómina, cambiar la tapicería,
pedir hora al odontólogo, hoy no se ha hecho la cama.
No me digas que me quieres,
Hoy no se ha hecho la cama.
Todos esos papeles, no hay ni un libro en su sitio,
hay una mancha en mi traje, no me cosiste la manga,
no encuentro las zapatillas, dile a tu hijo que calle,
hoy no me siento con fuerzas, no queda papel de water,
no queda papel de water.
No me digas que me quieres,
no queda papel de water.

E         Esto es un poema
S         de amor masticable.
T         Esto es un poema
R         de amor bailable.
I         Esto es un poema
B         de amor recambiable.
I         Esto es un poema
L         de amor intercambiable.
L         Esto es un poema
O         de amor retornable

Finalment, vam tornar-ho a intentar, aquest cop posicionant-nos des d’aquesta interpretació. Va ser molt interessant.

Victoria Calvo, Angie Còrdova, Kike Pérez

Publicat a

3a SESSIÓ 24-Oct 2017

El dimarts 24 d’octubre vam anar caminant des de l’Institut fins a la Muntanya Pelada, al Carmel. L’objectiu de la sortida era veure l’entorn que ens envolta dia a dia, sobre tot fixant-nos en aquelles coses que se’ns passen per alt normalment.

Primer vam passar pel pont de Vall d’Hebron i vam veure roba al terra i altres objectes, com ara una clau amb el número 555. Què obriria aquella clau? De qui era tot allò?

Vam seguir caminant per unes escales encaragolades i vam veure una nena oriental que portava un globus de la Patrulla Canina a la mà. El globus estava desinflat i l’anava arrossegant pel terra.

Vam passar pel carrer Joan de Mena. A alguns els sonava que era un autor que s’havia estudiat a 3r, però no vam saber de quina època era fins que vam veure el monument: 1411-1456.

Allà vam veure que, a la porta d’un negoci, hi havia una planta. Què feia allà fora? A la nit la ficarien dintre?

Després, per baixar fins a la Residència Salesiana Martí-Codolar, vam passar per un carreró que estava fet amb llosetes de cautxú, cosa molt curiosa, perquè aquest tipus de terra tou es pot trobar a parcs infantils, però mai havíem vist que s’hagués fet servir en un carrer.

Des d’allà vam continuar explorant La Clota fins a l’Escola de la Teixonera. Aquest barri és molt curiós, sembla un poble, fins i tot té Horts. Ens va sobtar molt una placeta on hi havia un bar. Tota ella estava engarlandada com si fos festa major. Un home d’allà ens va dir que eren decoracions residuals d’una festa que havien fet feia uns mesos. La veritat és que feia goig aquella placeta!

Ara tocava el pitjor: pujar les escales de la Floresta. En vam contar 122. I pujant, pujant, vam arribar fins al Col·legi Coves d’en Cimany. Un cop allà vam descobrir la Muntanya Pelada, un lloc preciós, amb vistes meravelloses. Havia valgut la pena que ens sués fins i tot parts del cos que ni sabíem que suaven.

A continuació, us deixem unes fotos de l’activitat:

Eugeni Casadó i Natalia Romero

Publicat a

2a SESSIÓ 17-Oct 2017

A la sessió anterior, el Martí ens va demanar que ens féssim amb una llibreta. Així que avui hem començat fent una ronda explicant d’on les havíem tret. La majoria eren reciclades d’assignatures d’altres anys. També ens havia posat de deures escriure alguna cosa relacionada amb els somnis i divendres, dia tretze, vam aprofitar fer-ho; avui els hem llegit. Això ha donat pas a un debat molt interessant sobre els diferents tipus de somnis: sobre les diferents interpretacions que hi podem fer, sobre les nostres experiències al món dels somnis i sobre algunes tècniques molt curioses, com mirar-te les mans durant una estona al dia i un altre cop a la nit, per poder tindre un somni lúcid. Després, hem escollit el que més havia agradat a cadascú. El més votat ha estat el del Marc Cebrià. Us el compartim aquí:

Me encontraba en otro instituto, hasta que, de repente, aparezco en mi casa y veo a dos personas comiéndose a otra. Las mato con un cuchillo que aparece en mi mano. Al girarme estaba conduciendo un coche de Mario kart. Seguí por una carretera recta hasta que me estrellé. Mágicamente, todo se puso negro, y tuve un sueño erótico. Luego me desperté, aunque aún dormía, y estaba flotando en mi casa. Empecé a ir a toda prisa por todas las habitaciones, hasta que caí de cabeza en un pozo negro.

Per finalitzar el debat dels somnis, el Martí, ens ha llegit un petit fragment del llibre La cosa elemental de Eliot Winberger. Hem estat molt atents i hem rigut amb algunes coses que deia el text.

El Martí Sales també ha portat un poema de Vicent A. Estellés titulat No he desitjat mai cap cos com el teu. Ho hem llegit més d’un cop, però sempre canviant la persona per, així, adonar-nos de les diferents maneres de llegir i d’entendre un poema. Vam concloure la sessió amb un vídeo de la Maria Arnal i el Mercèl Argès en que el cantaven:

Tanit Callado, Enric Gómez i Georgina Requena