6a SESSIÓ 14-Nov 2017

Per a aquesta sessió havíem d’escriure una història, reflexió o qualsevol cosa sobre alguna cosa que passés en un institut o bé sobre la pel·lícula que vam veure la setmana anterior.Per tant, vam llegir els nostres textos en veu alta i, una vegada que tothom va acabar, vam fer una reflexió sobre com eren les nostres redaccions. Aquí us deixem alguns del consells que ens va donar el Martí:

1.    Evitar repeticions de paraules; es pot aconseguir rellegint l’escrit.
2.    No utilitzar expressions com “típic i “tòpic”, o paraules com “indescriptible”, perquè són imprecises.
3.    No avançar esdeveniments amb frases premonitories.
4.    Intentar empastissar amb el personatge, descriure el que sent i fer que les seves actuacions s’adeqüin al moment del relat.
5.    No abusar del recurs dels somnis per acabar una història. (3 alumnes ho han fet)
6.    Projecció de la veu y entonació adequats per acompanyar el text.

Per acabar, vam llegir un poema de l’Enric Casasses que es deia Cançó (8 persones el van llegir). Ens vam adonar que ens falta molt per poder llegir bé, però el Martí ens va dir que aquell era un dels objectius del projecte i que ho podríem fer.

Aquí us deixem el link del poema:

Cançó

L’amor ho cura tot i no et fas vell,
és perfecte contra els grans,
la sífilis del cervell
i la tristor de les mans.
L’amor, que juga a daus amb la fortuna,
cura de tot, menys de mirar la lluna.
L’amor, la pedra, l’esguard de l’esfinx,
l’estrella que guia el foll,
els yangs amagats als yins,
l’orgull que plega el genoll
i som iguals, que val tant l’un com l’una
i no ens manem, prô ens pot manar la lluna.
L’amor, la cara oculta de la mort,
fa moure veles i vents,
és tan fluix que és el més fort,
és tan fort que no n’hi ha gens,
qui sap si en té, d’amor, o si en dejuna?
L’amor és déu… o l’únic déu és la lluna?!

Laiba Zulfiqar, Uliana Chersak i Victoria Calvo

5a SESSIÓ 7-Nov 2017

La sesión del día 7 de noviembre la dedicamos a ver una película titulada Elephant. El nombre de la película hace referencia a que normalmente no se ve lo evidente, algo muy apropiado ya que es lo que nos está enseñando Martí. Por lo tanto, una vez más, lo importante de ver esta película era que nos fijásemos en los detalles, como por ejemplo, cómo se grabó, cómo se hizo, qué sensaciones nos producía, etc. En ese sentido, pudimos observar que las escenas lentas nos causaban desasosiego y que la luz utilizada era natural y que eso contribuía a darnos una visión realista de la historia.

Otros detalles que nos llamaron la atención fueron:

1. La pulsera en forma de tenedor que llevaba Elías
2. El uso de elementos simbólicos:
     -La tormenta, antes de la matanza
     -La luz roja, alertando de peligro
     -El uso de la música
3. La cámara siempre acompaña a los personajes

También nos llamó la atención la manera de actuar de los personajes, ya que algunos ni se inmutaban ante la matanza y era un poco preocupante. Reflexionando nos dimos cuenta de que en realidad eran personajes estereotipados, reflejo de la sociedad estadounidense.

Otra cosa curiosa es que hay una escena que se repite tres veces y muchos de nosotros no nos fijamos en que la persona que pasaba corriendo por un lateral del pasillo era otro de los personajes, Michelle. Algunos, sin embargo, sí que se fijaron, però les pareció cambiaban algunos detalles de una escena a la otra, como por ejemplo el color de su sudadera. Esta cuestión nos ha quedado por resolver, deberíamos volver a visionar la película para descubrirlo.

La sesión en sí estuvo bien. Muchos, por no decir todos, estuvimos concentrados en hacer la actividad propuesta y lo conseguimos.

María López

4a SESSIÓ 31-OCT 2017

En aquesta sessió vam valorar l’excursió de la setmana anterior i ens vam adonar que cada dia passem per molts llocs on hi ha moltes coses interessants, però no ens hi fixem. Partint d’això, havíem d’escriure uns textos per posar-los en comú, però només la meitat de la classe havia escrit alguna cosa, potser perquè encara ens falta una mica de motivació. El Marti, als que no ho portaven preparat, els ha donat la oportunitat de fer-ho i, finalment, tothom ha pogut llegir alguna cosa. Sorprenentment, alguns relats estaven prou bé i és que la mandra és el pitjor enemic de l’artista. Us compartim el que més ens va agradar, el de la Laiba Zulfiqar:

Va sortir de la casa de la seva amiga, era tard i el cel era fosc, així que per poder arribar més ràpidament a casa seva, va passar per un carreró. Era un carreró obscur, el terra estava recobert per un tipus de goma negra i als costats hi havien dos edificis antics: un semblava ser una església abandonada i l’altra una residencia d’alumnes. Quan va acabar el carreró, i quasi sortia, una mà li va tapar la boca i, de sobte, tot es va tornar negre i es va desmaiar. Després d’unes hores es va llevar, estava en un lloc fosc, on no es sentia res, no hi havia soroll dels cotxes, les sirenes, etc. i tampoc es veia res. Es va intentar aixecar i ho va aconseguir, però tenia les mans lligades amb una corda i, tot i que ho va intentar, no va poder alliberar-les. Sense pensar-s’ho, va començar a donar cops a la paret o a la porta, el que fos. Desprès d’estar així uns minuts, va parar i, de sobte, es va obrir una porta darrera seu, i una altra vegada, li van tapar la cara amb una tela negra que l’impedia veure res. La van fer aixecar-se i la van treure de l’habitació. Van començar a pujar el carrer, van estar pujant uns 20 minuts, fins que les persones que l’havien segrestat es van aturar, i li van dir a la noia que comencés a enfilar-se lentament per la muntanya. La noia, espantada, va fer el que li van dir, i va començar a escalar; com que li van deixar les mans lliures, les utilitzava per no caure. Al cap d’una estona, va arribar a la part de dalt de la muntanya i va sentir que algú s’apropava. L’individu que se li havia acostat li va baixar la roba dels ulls. Llavors ella es va adonar que era la seva parella. Ell es va posar de genolls i li va demanar matrimoni, però ella, encara sorpresa per tota l’escena que havia creat ell per demanar-li que es casés amb ella, el va rebutjar i va baixar corrents la muntanya. Després d’haver baixat, es va adonar que estava en la Muntanya Pelada, va agafar el metro del Carmel i se’n va anar a casa. I des de llavors mai no ha volgut tornar a veure al noi, encara que estimava, perquè ell va ser el causant dels seus malsons.

D’altra banda, a la segona part de la sessió, vam treballar la memòria. El Martí ens va demanar que recitéssim algun poema. També va acceptar fragments de cançons i ens vam adonar que sabem moltes més cançons que poemes. Amb tot va sortir alguna mostra, com per exemple:

Tinc un avi amb la barba blanca
i una pipa encesa que tan sols fa fum,
que m’explica contes de naus perdudes en mig de les ones.

A continuació, el Kike, el Ciro y la Noemí van recitar un poema titulat “Esto no es un poema de amor”. Al principi no trobàvem el significat del poema, però gràcies al que vam reflexionar, i amb l’ajut de l’artista, vam comprendre que era un joc de retrets. Us compartim el poema i un enllaç on el podreu escoltar en veu dels propis autors: Accidents Polipoètics.

Esto no es un poema de amor

Las letras del televisor, el recibo de la luz,
los pantalones de pana, el colegio de los niños,
doce cajas de condones, el sofá y los dos sillones,
la contribución urbana, empapelar el pasillo,
reparar la pianola, doce tiestos de geranios,
el recibo de la luz, la factura del teléfono.
No me digas que me quieres,
¿Quién puso esa conferencia a Australia?
El regalo de tu madre, pasar por el tinte,
doce quilos de patatas, unos zapatos de cuero,
la declaración de la renta, el gato de porcelana,
llamar al fontanero, reparar las goteras,
el ingreso de la nómina, cambiar la tapicería,
pedir hora al odontólogo, hoy no se ha hecho la cama.
No me digas que me quieres,
Hoy no se ha hecho la cama.
Todos esos papeles, no hay ni un libro en su sitio,
hay una mancha en mi traje, no me cosiste la manga,
no encuentro las zapatillas, dile a tu hijo que calle,
hoy no me siento con fuerzas, no queda papel de water,
no queda papel de water.
No me digas que me quieres,
no queda papel de water.

E         Esto es un poema
S         de amor masticable.
T         Esto es un poema
R         de amor bailable.
I         Esto es un poema
B         de amor recambiable.
I         Esto es un poema
L         de amor intercambiable.
L         Esto es un poema
O         de amor retornable

Finalment, vam tornar-ho a intentar, aquest cop posicionant-nos des d’aquesta interpretació. Va ser molt interessant.

Victoria Calvo, Angie Còrdova, Kike Pérez