Després d’una molt bona organització d’impressió per part de la Marta, la mindundi-gutenberg-súperconserge, tenim quasi tot l’interior del llibre imprès. 
I, un cop organitzats la resta de materials, ens disposem a enquadernar!
I a fer les primeres proves del grapat…
I aquest és l’escrit que va al darrere de la nostra publicació.
El penjo aquí mentres ens acabem de preparar per l’acció de dissabte i actualitzem el nostre blog!!
Al llarg del curs he sentit sovint que ser un creador estudiant (dels de la comissió de després de l’hora del pati) i poder comptar amb una artista és ser un privilegiat o una privilegiada.
Per la meva part haig de dir que haver estat una creadora resident i haver muntat un equip amb 12 altres creadors —i estudiants— de primer i segon d’ESO ha significat una situació excepcional pel fet d’haver pogut establir —en la mida del possible— una relació d’igualtat. Sabem que la igualtat no és ni conseqüència de les relacions socials ni el resultat d’una acció justa, sinó més aviat una decisió, una relació de reciprocitat que un estableix voluntàriament i conscientment amb l’altre, tot i l’esforç que això pugui comportar.
Així ens hem relacionat des de les nostres subjectivitats, generant un context de confiança molt proper. I hem fet de l’aprenentatge quelcom comú entre tots, amb les derives i periples que ha comportat. Però a la vegada amb les simpaties i afinitats que s’han generat més enllà de les dues hores dels divendres al matí.
La residència va ser plantejada entenent el procés (d’aprenentatge) com a forma de creació, sense una meta fixa, per tal de decidir entre tots sobre què aniria el nostre projecte i com el formalitzaríem. Tan sols coneixíem un marc de treball: el de l’anàlisi de la institució museística i els rituals que aquesta institució fa representar al seu públic. Era bastant lògic continuar treballant en aquesta direcció després dels darrers projectes realitzats. I es plantejava interessant poder desafiar la ideologia de les necessitats culturals i l’artificiosa obertura dels centres d’art per descodificar-ne el seu funcionament des d’un espai en què també sovint es renderitzen els cossos i els comportaments. Des de l’exercici de mirar el museu, doncs, ningú de nosaltres podia preveure que acabaríem fent una performance sobre les pautes de comportament que un centre d’art exigeix als seus visitants. Inclús durant unes setmanes vaig pensar que faríem una acció poètica…
Però haver volgut dirigir el nostre projecte cap a aquesta direcció hagués significat forçar un procés de raonament davant la realitat amb què ens vam trobar; destruir la confiança, la pròpia intel·ligència i capacitats dels estudiants.
El curs se’ns ha fet molt curt i dubto si hem pogut fer un bon exercici d’anàlisi i registre de les nostres posicions. Però si més no, espero que aquesta publicació conjuntament amb els quaderns i el bloc serveixin de cartografia per a una forma de pensar incansable, autocrítica i imaginativa davant la reducció de les opcions. Potser, encara que el procés sigui molt difícil i caòtic, cal sortir del món convencional i intentar ser, en general i en els aspectes concrets, creadors…
Aquesta és el nostra llibreta, aquí, tal com ens va dir la Mireia, anotem totes les sensacions que experimentem en el MUSEU i amb els seus artistes i visitants.
–
Estimada llibreta, avui és dia 8 de març del 2013.
En aquest visita al MUSEU, hi ha sensacions que he experimentat, durant la gimcana, que són úniques en un espai tant estricte amb les normes com és un MUSEU. Una barreja màgica de LLIBERTAT, pel fet del gran trencament total de les normes del MUSEU. Aquesta sensació crec que es deu a que un MUSEU normal i en circumstàncies normals, no ens deixaria entrar fora de l’horari habitual i molt menys deixar-nos córrer per tot arreu sense que els guàrdies de seguretat ens alertin del nostre comportament. Però sobretot, la JOVIALITAT, el MISTERI i la DIVERSIÓ que segur (certament, per a no repetr segur?) que tots plegats vam experimentar segur que va ser infinita.
Correm pèls passadissos del MACBA en busca de elements per completar el missatge del MUSEU
L’objectiu de la gimcana era explorar pels racons més recondits del MUSEU i descobrir quin és el seu missatge, que ens dóna ell mateix, per conèixer-lo millor i saber la seva història i la seva situació. El missatge final, que hem ordenat conjuntament, ha sigut:
–
Hola. Em van acabar el 1995. Sóc fill del Museu Temple i cosí del Museu Espectacle. El meu cognom és Cub Blanc perquè sóc germà d’altres museus i espais amb parets blanques. Pel nostre color han arribat a dir que som neutrals però no és així. Jo congelo el temps com si dintre meu, i a l’igual que dins una tomba, aquest no passés. I també atorgo valor i defineixo què es art i què no ho es. A vegades em sento una mica com una escultura enmig de la plaça, tot i que l’arquitecte Richard Meier va voler que tinguéssim el mateix terra. Però sento com si em faltés alguna cosa. Em podríeu ajudar? Sé que això voldrà un temps, així que mentrestant mireu on sou. I somieu.
Estem construint el missatge del MUSEU amb les pàgines i les lletres que hem trobat arreu del MACBA.
Per sorpresa nostra, ens trobem a l’artista de l’exposició estrella d’aquest moment al MACBA, en Lawrence Weiner. Aquest artista crec que és una persona que et fa pensar sobre el món. I és un home que reflecteix amb les seves paraules, saviesa, tranquil·litat i sobretot, per la seva expressió de total serenitat, es nota que és una persona que s’ha plantejat moltes preguntes al llarg de la seva vida i que vol transmetre tots els seus coneixements i vivències a la gent.
Dibuix del Lawrence a una paret del MACBA.
Igual que ell, els seus dibuixos et fan pensar sobre el perquè de la seva creació i el perquè de les coses. Com el de, per exemple, un petit far vermell i blanc amb una llum molt potent de color groguenc que desprèn de a dalt de tot de la torre, que hi ha en alguns dibuixos. Personalment, crec que el dibuixa pel fet que, com un far guia els vaixells en les nits de tempesta o boira per portar-los a bon port, ell representa el seu guia, aquell que el protegeix del perill. I el dibuixa petit perquè, encara que no el veiem, sempre hi ha algú que el pot ajudar.
Un dels dibuixos del Lawrence amb un far.
–
Aquesta sortida m’ha agradat molt i espero de tot cor, tornar-la a fer algun dia no molt llunyà.
Preparats? Llestos? Jaa!!
Comencem a córrer, a buscar coses que ens cridin l’atenció, paraules i frases que ens ajudin a descriure el museu.
Sota un banc trobem una informació essencial, l’edat en que van acabar el museu, l’any 1995.
Dos papers grocs que ens queden desordenats, no hi ha connexió entre ells. Això vol dir que hem de seguir buscant per acabar la frase.
Ordenem les lletres de pa, que formen:”museu espectacle”. També hi ha un paper que ens diu: cosí del …
Finalment, vam juntar totes les lletres i paraules, ens va quedar així:
Les sensacions? Genials, per nosaltres la millor visita, i la més divertida
Emma i Clàudia 😀
“Em van acabar el 1995. Després de molts anys d’esforços.
Sóc fill del Museu temple i cosí del Museu espectacle.
El meu cognom és Cub blanc perquè sóc germà d’altres museus i espais amb parets blanques. Pel nostre color han arribat a dir que som neutrals,però no és així. Jo congelo el temps com si dintre meu, i a l’igual que dins una tomba, aquest no passés .
I també atorgo valor i defineixo què és art i què no ho és. A vegades em sento una mica com una escultura enmig d’una plaça, tot i que l’arquitecte Richard Meier va voler que tinguéssim el mateix terra. Però sento com si em faltés alguna cosa. Em podríeu ajudar?
Sé que això voldrà un temps, així que mentrestant mireu on sou. I somieu”
En aquesta sortida al MACBA vam fer una gimcana. La gimcana consistia en trobar paraules que construïen un text que explica, que anava de la historia del museu.