Avui comencem la sessió rebent un missatge per WhatsApp. No tothom té dades, així que compartim mòbils i auriculars.
Desi i Patri ens diuen que hem de seguir-les mentre escoltem l’àudio. No sabem on anem ni de què ens parlarà el que escoltarem.
Sortim de l’institut, escoltant això:
Poc a poc, canvia la manera de caminar. Ja ningú parla i estem tots i totes concentrades en la teva història, Sonia. No et coneixíem, no sabíem de tu, de la teva vida, del teu assassinat per persones que odien tot allò que es surt de la norma. Per cert, la seva norma, la que separa el que és normal, del que és rar, anormal, estrany.
“He passat moltes vegades per aquí, perquè està molt a prop del cole, i sempre veia una cosa rara, un monument estrany, no tenia ni idea del què era, ni del què havia passat”.
A partir de la teva història, Sonia, parlem de LGTBIQ+ i de quina relació tenen amb nosaltres aquestes sigles. Parlem de masculinitat i feminitat, de sexualitat, de cossos, d’identitats…i veiem que cap de nosaltres encaixa 100% en la norma. Entenem que aquests discursos de l’odi, la transfòbia que et va assassinar, ens afecta a totes, de forma desigual, però a totes.
Ara ja et coneixem, Sonia, ja sabem la teva història, que forma part de la memòria del col·lectiu LGTBIQ+, però també de la memòria de la ciutat, de tots i totes nosaltres.
Missatge des de la memòria futura
Encara no ho sabeu, però la teva memòria Sonia, la d’una persona rara que va ser assassinada per algú que es creia normal, una glorieta estranya al mig d’un parc i un sistema sexe-gènere que ens fa sentir, de tant en tant, fora de lloc, seran la llavor del nostre projecte. Memòries d’allò estrany.
