Els nostres alumnes saben que existeix aquest blog. Els he projectat un parell de cops aquesta pàgina on tots els i les creadores “Residents” compartiu experiències, reflexions, microrrelats, enregistraments, fets artístics,…Entenem que és un espai per compartir Però costa molt aconseguir que escriguin i comparteixin les seves experiències en aquest espai públic. Parlem sovint sobre la importància de compartir, contaminar, expandir-se …en aquest blog. Ells prefereixen “l’Insta”. Per això hem obert un perfil d’instagram que es diu #enresidenciaverdaguer. Però tampoc acaba de funcionar.
Hem reflexionat sobre el tema: el fet que de vegades es troben incòmodes si es publiquen fotos o vídeos a diferents xarxes socials on hi surten ells . Respectem aquesta situació, per això vam decidir crear el perfil d’instagram. Veurem com anem compartint les sessions o moments més rellevants.
Gràcies a aquestes reflexions, però, vam acordar que a cada sessió un alumne es faria càrreg d’enregistrar fotos i vídeos i d’escriure una petita reflexió per penjar a “l’Insta” etiquetant el nostre hashtag.
Si! Han passat molts dies desde la última entrada. Els alumnes de l’Institut Verdaguer estan molt contents amb les nostres artistes “Lo Relacional”.
És defícil resumir tot el que hem anat fent.
Després del Nadal hem començat a treballar al voltant del que és o no NORMAL. I entre mig vam anar al CCCB els nostres alumnes de En Residència van poder veure diferents performances a càrreg de Judit Vidiella i Assumpta Bassas #alabalala. Aquestes performances van estar realitzades per alumnes de Belles Arts i de Cicles Superiors d’Arts Escèniques responent als feminismes. Van estar totes molt potents i els alumnes van entendre molt bé què és una performance.
Varem proposar al grup visitar una mostra de performance al CCCN. Va ser de 11:00 a 13:00 h. al Pati de les dones i al vestíbul del CCCB. Es va fer una mostra d’accions de l’alumnatde les assignatures Pràctiques del cos: Estudis de Performance del Grau de Belles Arts (UB), a cura d’Assumpta Bassas i Expressions de la cultura contemporània del Grau en Arts Escèniques (Escola Universitària ERAM), a cura de Judit Vidiella. Tot el treball era al voltat de la mostra de Feminismes, i es feien accions noves i celebracions de performances antigues com la reactivació de la peça “Make a salad” d’Alison Knowles amb un dinar col·lectiu . Les performances també van servir per donar idees al grup de coses a poder fer i fins i tot repensar la contaminació que han de preparar entre totes !
El dia 10 de Gener, varem fer una sessió d avaluació per partir dels imagianris i les expectatives que tenia el grup sobre la famosa “Residència” , ara que ja sabem que no era anar a una residencia de gent gran i tampoc fer coses “raras” d’art ( bueno un poco sí). L’activitat ens va servir també per avaluar el moment del grup, que objectius tenim compartits i sobre que parlem quan parlem de processo creatius
La activitat va consistir en pensar una metàfora que pugui explicar què pensaves d’En Residència quan vas escollir el projecte, fen un dibuix, a mode de collage o representació gràfica. Les preguntes que varem plantejar són:
Per què vas escollir aquest projecte?
Què esperaves del projecte?
Què pensaves del col·lectiu d’artistes que vindria a l’institut?
Fa un munt que no ens veiem. Ens expliquem com han anat les vacances de Nadal, ens posem al dia i… posem al dia el calendari del projecte. Amb l’arribada del nou any, comença una nova etapa d’En Residència. Sembla mentida, però estem quasi, quasi a l’equador del projecte i hem de tenir més o menys clar un horitzó. Cap a on anem? Repassem el que hem fet, com ho hem fet, quines temàtiques han sortit. I sobretot ens fem una pregunta, què volem fer amb tot plegat?
Rar, estrany, diferent…
Hi ha una paraula que s’ha anat repetint al llarg de les sessions, raro. “Pensava que el projecte seria algo raro”, “investigar sobre coses rares”, “sempre passava per aquí i veia una cosa rara (la glorieta de la transessual Sonia), però no sabia que era ni que havia passat”, “l’art contemporani és raro”… Així que fem una dinàmica per parlar d’allò raro i del seu contrari, allò normal.
Ens analitzem en funció de la norma: forma i color de cabell, color de la pell, forma de vestir, menjar, alçada, música, religió, diners… I veiem que cap de nosaltres és normal, o almenys no en tots els aspectes de la seva identitat. Entenem que no hi ha persones normals o anormals, sinó que és la societat la que estableix una norma, una línia de normalització, que estableix qui està dins i per tant és normal, i qui està fora, i per tant és anormal, rar, estrany, diferent…
Mentre ens analitzem en funció de la norma… Kate atrapa l’essència del moment amb el seu llapis
Pensem que volem aprofitar el projecte per parlar d’aquestes coses: qüestionar la norma i reivindicar allò estrany, alhora que generar estranyesa sobre aquelles coses in/visibles que dicten la norma que separa, jerarquitza, exclou i classifica a les persones. Parlarem sobre feminismes, racismes i si ens dóna temps sobre canvi climàtic.
Fem una dinàmica per pensar com es concreta tot això. Volem fer tantes coses! Com les ajuntem? Patri i Desi (Lo Relacional) proposen un disc expandit. Amb un disc expandit? Però… és raro! Què és un disc expandit? I ens imaginem un disc amb contingut ampliat amb performances, fanzines, postals, flyers i una super festa per presentar-lo, indoors, al Born.
Memòries d’allò estrany
El disc tindrà per títol Memòries d’allò estrany. Ja podrem fer-ho tot? Se’ns gira feina!
