Memòries estranyes del confinament

Confinades pel primer virus trans de la Història, el coronavirus-la Covid-19. Ens travessen multituds d’emocions simultànies i contradictòries: la incertesa, la ràbia, la por, l’avorriment, la solidaritat, les cures, els afectes, les ganes de no fer res, d’omplir compulsivament el temps, un impuls creatiu que construeix un munt de coneixement individual i col·lectiu…

El dia 13 de març ens vas enviar cap a casa. Mentre els carrers s’anaven buidant, anàvem pensant noves formes de relacionar-nos, per no aturar el procés creatiu que tenim entre mans, per mantenir una normalitat.

A través de Míriam,  vam demanar a les famílies tenir accés temporal als vostres telèfons per comunicar-nos directament entre nosaltres, totes, per WhatsApp. Les famílies, ràpidament, van donar la seva conformitat. També s’havien proposat que tot fos el més normal possible i que el procés educatiu del seus fills i filles no es veiés aturat per la quarantena.

Ens adonem que funcionem molt bé com a grup. Ens anem passant els contactes, atents i atentes per a que no falti ningú. Però si falten. Salma té el mòbil trencat i es comunicarà pel de la seva mare. A Chaima i Dikra no els hi funciona el WhatsApp…

Decidim tenir dues formes de comunicació: el WhastApp per enviar-nos missatges ràpids i el correu electrònic per enviar les instruccions a seguir per continuar amb les Memòries d’allò estrany.

Proposem que tothom estigui connectat el dijous, a les 10.30h, l’horari habitual d’En Residència. Enviem una proposta. Algunes persones contesten, altres encara dormen, altres no sempre tenen accés al Wifi quan volen…

Rebem missatges de bon dia a les 10.30h, alguns treballs fets a les 11h, i a les 16h, a les 17h, “no he pogut connectar-me”, “m’acabo d’aixecar”, “m’ha sonat el despertador però, disculpen, he continuat dormint, no m’he assabentat”. A les 23h “No tinc wifi”. “No es descarrega l’arxiu”… “No importa”, us anem contestant. “Allò realment important, és saber que esteu bé, que estem aquí, que ens escoltem, llegim… la resta ja la anirem fent, que temps, ara en tenim de sobra”. Però poc a poc van arribant els escrits i els dibuixos sobre La sexualitat que vull. Ens commou el compromís que teniu amb el projecte, amb nosaltres.

Però un virus ens va rondant el cap, i en aquest cas, no és la Covid-19.  És el virus de norma-litat, de la norma-lització.

És curiós, que un procés que es desplega sota el nom “Memòries d’allò estrany”, no veiés que, en aquesta situació estranya, res, més que mai, podia ser normal. El sistema es trontolla, s’esquerda. I nosaltres que qüestionàvem la seva norma/litat, de sobte, en posem a funcionar per mantenir-la.

Contribuint a reforçar les desigualtats educatives entre el grup de joves (no tothom té accés a Internet, no tothom té un dispositiu electrònic des del que llegir i enviar els exercicis, no sabem les situacions familiars de cada jove, no sabem com estan vivint aquesta situació de la que no tenim memòria).  

Contribuint a situar els nostres cossos i el de Míriam en un sistema de producció constant, una jornada laboral sense horaris, que fem amb molt de gust, perquè ens importen lxs joves, lxs posem al centre. Però, ens salten les alarmes. Estem immerses en una forma de fer que està descentrada de les preguntes que realment importen?

Quin tipus d’educació volem? Quin tipus de relacions entre professorat i alumant? Què aporta l’art a un moment vital com aquest? Com podem pensar l’educació com un acte creatiu i afectiu? Com no reproduïm i reforcem les desigualtats d’un sistema educatiu classista, sexista, racista, capacitista? Com reconfigurem un sistema educatiu i cultural més preocupat per trobar vies de comunicació que garanteixin el consum de continguts (curriculars i culturals), que per obrir vies alternatives per escoltar-nos, mirar-nos, tocar-nos, pensar-nos, aprendre i crear en comunitat. No ara, sempre.

No volem continuar com si res estigués passant. No volem contribuir a mantenir la ficció d’una normalitat que genera exclusions i desigualtats.

Ens agrada saber-nos connectats, escoltar-nos. Ens emociona saber que cadascú i cadascuna de nosaltres, en algun moment de la seva intimitat domèstica, treu uns llapis de colors, una fulla mal tallada d’una llibreta, el mòbil o un ordinador i obre un parèntesis al seu confinament, per pensar en el projecte, pensar-nos com a grup, pensar-se com a persona i per què no?, pensar-nos com a societat. Els vostres escrits, els vostres dibuixos sobre la sexualitat que voleu, són una oportunitat per pensar quin sistema social, sexual, corporal, de gènere, del desig, del plaer, de parentiu, de salut… volem.

De moment són reflexions individuals. Parteixen d’un procés col·lectiu que ha travessat la frontera que separa l’institut de la vostra casa. En Residència s’ha colat a la vostra intimitat, i ha perdut una mica la força de la creació col·lectiva. Malgrat el grup de WhatsApp i de correu electrònic, ens esteu enviant a nosaltres les vostres creacions. De casa vostra a casa nostra, sense passar per les cases de tothom.

Nino diu: “mai havia viscut una situació així”. Ni tu, ni cap de nosaltres. No tenim memòria d’aquesta situació estranya. Però volem aprendre. Volem viure, sentir, explorar aquestes noves formes de relació i de creació que el confinament ens està obligant a inventar. Són dies de memòries estranyes.

Continuarà…