I aquest és l’escrit que va al darrere de la nostra publicació.

El penjo aquí  mentres ens acabem de preparar per l’acció de dissabte i actualitzem el nostre blog!!

Al llarg del curs he sentit sovint que ser un creador estudiant (dels de la comissió de després de l’hora del pati) i poder comptar amb una artista és ser un privilegiat o una privilegiada.

Per la meva part haig de dir que haver estat una creadora resident i haver muntat un equip amb 12 altres creadors —i estudiants— de primer i segon d’ESO ha significat una situació excepcional pel fet d’haver pogut establir —en la mida del possible— una relació d’igualtat. Sabem que la igualtat no és ni conseqüència de les relacions socials ni el resultat d’una acció justa, sinó més aviat una decisió, una relació de reciprocitat que un estableix voluntàriament i conscientment amb l’altre, tot i l’esforç que això pugui comportar.

Així ens hem relacionat des de les nostres subjectivitats, generant un context de confiança molt proper. I hem fet de l’aprenentatge quelcom comú entre tots, amb les derives i periples que ha comportat. Però a la vegada amb les simpaties i afinitats que s’han generat més enllà de les dues hores dels divendres al matí.

La residència va ser plantejada entenent el procés (d’aprenentatge) com a forma de creació, sense una meta fixa, per tal de decidir entre tots sobre què aniria el nostre projecte i com el formalitzaríem. Tan sols coneixíem un marc de treball: el de l’anàlisi de la institució museística i els rituals que aquesta institució fa representar al seu públic. Era bastant lògic continuar treballant en aquesta direcció després dels darrers projectes realitzats. I es plantejava interessant poder desafiar la ideologia de les necessitats culturals i l’artificiosa obertura dels centres d’art per descodificar-ne el seu funcionament des d’un espai en què també sovint es renderitzen els cossos i els comportaments. Des de l’exercici de mirar el museu, doncs, ningú de nosaltres podia preveure que acabaríem fent una performance sobre les pautes de comportament que un centre d’art exigeix als seus visitants. Inclús durant unes setmanes vaig pensar que faríem una acció poètica…

Però haver volgut dirigir el nostre projecte cap a aquesta direcció hagués significat forçar un procés de raonament davant la realitat amb què ens vam trobar; destruir la confiança, la pròpia intel·ligència i capacitats dels estudiants.

El curs se’ns ha fet molt curt i dubto si hem pogut fer un bon exercici d’anàlisi i registre de les nostres posicions. Però si més no, espero que aquesta publicació conjuntament amb els quaderns i el bloc serveixin de cartografia per a una forma de pensar incansable, autocrítica i imaginativa davant la reducció de les opcions. Potser, encara que el procés sigui molt difícil i caòtic, cal sortir del món convencional i intentar ser, en general i en els aspectes concrets, creadors…