Totes les entrades de Josep A. Garcia

16_01_22_CaixaForum_56

Parlo sabent que no es tracta d’això

El passat divendres 5 de Febrer  l’optativa de Creadors en residència vam anar al Caixa   Fòrum per veure una exposició d’art contemporani: Parlo sabent que no es tracta d’això.

Aquí teniu algunes fotos d’aquest dia:

Van fer un concurs de comissaris i el guanyador va ser Juan Canela el qual va fer aquesta exposició al Caixa Fòrum, el comissari era qui decidia quins artistes posaven obres d’arts a la seva exposició, la col·lecció era de del Caixa Fòrum i el MACBA.

Una de les peces que més ens va impactar tant per la seva originalitat com perquè estava molt treballada va ser l’obra anomenada autoretrat de l’artista Abrahan Cruz Villegas que era unes fotos seves pintades de color lila fluix.

Una obra era del Pep Vidal, aquesta era la Tesi Doctoral del propi autor en el qual al principi de la tesi hi havia apuntat molts “me acuerdo de…” i ell va tenir l’idea de continuar posant en totes les pàgines de la tesi aquesta mateixa frase.

Una altre obra era una d’una farmàcia, es deia Numerosis, era aquell rellotge que hi ha sempre amb el símbol de la farmàcia, allà el rellotge estava del rebés, i el temps anava passant molt ràpid, i de tant en tant s’anava aturant, en aquell moment sortia una paraula que costava trobar, si t’hi fixes els números al revés semblen lletres.

Al final, després d’observar amb deteniment totes les obres de l’exposició, vam anar a una cambra de plom, que de fet era una instal·lació artística anomenada “Espai de dolor”, de l’artista Joseph Beuys.  Allí normalment no s’hi pot entrar però ens van deixar entrar-hi.  Un cop dins d’aquesta cambra, i asseguts al terra,  ens van repartir un paper per a cada un i el Pep ens va explicar que a la seva tesi els darrers dies havia anat allà a escriure amb un boli verd a la nit a escriure “me acuerdo de…” en aquesta mateixa cambra.  La seva proposta va ser que féssim el mateix, o sigui, que escrivísim en un full totes aquelles coses que recordavem mentres érem allí dins, en un silenci absolut i totalment concentrats.  Hem preguntat a tots els nostres companye com es van sentir fent aquesta activitat en instal·lació artística anomenada “Espai de dolor”. Les paraules que han dit són les següents:

Atrapat, fred, segur, pensatiu, tancat, depressió, inestable, inseguretat, refugiada, mal rotllo i tristesa.

Ens ha agradat molt anar aquesta exposició perquè em pogut descobrir coses noves i moltes maneres més creatives de crear una obra d’art.

La mirada

IMG_20160119_154814-1 IMG_20160119_155058 IMG_20160119_155148 IMG_20160119_155240

Al principi de tot, nosaltres no anàvem a fer el projecte juntes. Però, com les dos ens vam inspirar en el mateix, ens vam ajuntar per  fer un projecte molt divertit.  Consistia en projectar una fulla a unes escales i pintar-la. Així si no miraves per un lloc concret que ja havíem pensat, no es podia veure la fulla i les lletres perfectes. Però havíem de projectar la fulla perquè ens quedés bé.

Vam buscar unes bones escales i vam dissenyar la fulla. Només hi havia un inconvenient.  Per culpa de la llum solar la imatge projectada no es veia prou. Així que vam decidir fer un tendal amb cartró.

El següent  dia, vam anar a buscar les capses que havíem demanat a secretaria. I ens van donar només una capsa. La nostre sorpresa va ser quan el Pep ens va dir que aquella capsa era molt “bonica”. I ens va fer el repte que quan algú veiés la capsa per dins es sorprengues. Així que vam agafar la caixa de l’Abacus normal i corrent i vam fer  com s’hi s’hagués trencat la tapa. En realitat volíem fer amb tisores, però, com ens vam estressar perquè no podíem tallar el cartró, li vam començar a donar cops i la tapa es va trencar. I, com quedava bé, ho vam deixar com estava. Ha dins s’hi pot veure un edifici molt conegut anomenat Taj Mahal que vam fer nosaltres calcant des de l’ordinador de l’aula. Després el vam pintar amb els colors or, plata, blanc i negre.

Ara és una capsa amb un forat que permet veure un espectacular palau.

El procés ha sigut molt frustrant i cansat, ja que res del que volíem fer no s’ha complert i la feina feta no s’ha fet servir. En part ha estat divertit ja que estàvem juntes i això és millor que fer-ho soles.

Vam tardar molt. Primer es volia fer això, després els obstacles… Però al final ha valgut la pena el procés.