Reflexión sobre la segunda clase con Pau Miró

Des de Pau Miró EN RESiDÈNCiA http://blocsenresidencia.bcn.cat/moisesbroggi1819/index.php/2018/10/31/reflexion-sobre-la-segunda-clase-con-pau-miro/

El pasado viernes 26 de octubre los alumnos del proyecto de teatro de segundo de la ESO hicimos la segunda sesión con Pau Miró, el dramaturgo que nos hace clase dos horas cada viernes.

Una de las primeras actividades que hicimos consistió en saber observar a la gente y ver cómo actúa. Para ello comenzamos a hacer un corrillo y Pau Miró empezó a dar vueltas por fuera del círculo mientras todos teníamos los ojos cerrados. Cuando los abrimos, Pau Miró había tocado a uno de sus alumnos. Ese alumno, cuando Pau Miró dijese ya, tenía que levantarse y correr por la sala; los otros teníamos que intentar perseguir a nuestro compañero. La dificultad de este ejercicio es que nosotros no sabíamos quién era la persona que Pau Miró había tocado. Para poder acertar tuvimos que poner en marcha nuestro sentido de reacción y estar atentos a todos los movimientos de nuestros compañeros para ver si alguno se levantaba.

Otro de los ejercicios que realizamos el pasado 26 de octubre consistió en aprendernos unas sílabas difíciles de pronunciar e ir expresando sentimientos recitando las palabras. Podíamos expresar cualquier sentimiento: ira, alegría, tristeza, sorpresa…

Las actividades que hicimos el viernes pasado nos ayudaron mucho para aprender a no pasar vergüenza, prestar más atención, escuchar, respetar los turnos de palabras y a no comportarnos como niños de primaria.

Todos los ejercicios que hemos realizado nos han servido para estar atentos a cualquier sonido, fijarnos en cómo se comporta la gente (cómo disimula o mirar sus movimientos para ver si hace algo distinto de los demás o que no sea propio de él) y deducir qué traman según su actitud. También  hemos aprendido a expresar nuestros sentimientos a través de palabras sin sentido y a no tener vergüenza a equivocarnos, hablar en público…

Todo lo que hemos aprendido en esta sesión nos puede ayudar más adelante, en la vida. Cuando tengamos nuestra primera reunión de trabajo sabremos enseñar nuestras mejores cualidades, o para cuando tengamos que estrenar nuestra obra de aquí a unos meses, vamos a saber expresar todas las cualidades del personaje. Todas las actividades nos habrán ayudado a controlar nuestra timidez y a expresar lo que somos y lo que sentimos.

Laura Delgado

Coses

Des de Mercè Soler EN RESiDÈNCiA http://blocsenresidencia.bcn.cat/menendezypelayo1819/index.php/2018/10/31/coses/

Avui, la Mercè ens ha portat dues obres seves. Una es un llibre anomenat “Cosas que nunca te dije”. És de tapa dura de color vermell, i el que el caracteritza es que està tancat pels dos costats. És a dir, si volguessim llegir el llibre, hauríem de trencar una de les dues tapes. D’aquest llibre només hi ha cinc volums, d’aquests cinc, quatre els ha enviat als seus quatre amors i un se l’ha quedat ella. Ella no sabrà mai si l’han obert o no.

L’altre obra es un llibre anomenat “Cosa”. Aquest, és de tapa i pàgines daurades. Hem buscat alguna cosa en comú amb aquestes dues obres, i tots hem arribat a la conclusió de que les dues, miris com ho miris, son coses, objectes. La diferència és que una és més sentimental que l’altre.

També hem portat un llibre que ens hagués cridat l’atenció des del primer moment. Avui, erem pocs alumnes perquè la majoría estaven d’escurció i  no teniem molts llibres, però hem pogut realitzar bé aquesta activita. Hem d’explicar, qué va ser el que ens va cridar l’atenció del llibre, ja sigui la lletra, la portada, el tamany, colors, dibuixos, tema…

 

Valeria Ramos i Alexandra García

Ja hem començat el nostre bloc!!!!!

Des de Adrian Schindler EN RESiDÈNCiA http://blocsenresidencia.bcn.cat/verdaguer1819/index.php/2018/10/30/ja-hem-comencat-el-nostre-bloc/

Després de la presentació del primer dia i de parlar una mica de quina idea tenen els nostres nois i nòies sobre “què és per a ells l’art i si saben què és l’art contemporani”, hem començat a explorar el nostre institut que per cert està carregat d’història!!!! Els nois i nòies han fet una fotografia amb la càmera analògica que el nostre artista Adrià Schindler els ha deixat. Aqui teniu les fotografies dels racons que els alumnes van escollir:

El nostre camí queda

Des de Fito Conesa EN RESiDÈNCiA http://blocsenresidencia.bcn.cat/princepdegirona1819/index.php/2018/10/30/el-nostre-cami-queda-4/

Estava tancat en un món místic on no més existia la pau ,jo i la meva respiració ,no volia marxar,
em donava una sensació de tranquil·litat i de seguretat increïble ,aquella música es posava en el teu cap completament fent que arribis al tranç durant el temps que hi estaves dins . Una obra espectacular que fa que el nostre sentit  de l’oïda ens emboliquin en aquest mon del qual no volem sortir és gaire bé màgic.No és una obra normal, com un quadre que el veus i et pot agradar més o menys o com una escultura que pot representar alguna cosa que t’agradi o no, aquesta obra  et regala un viatge a un altre mon, molta gent pagaria per tin-dren una a casa a l’escola o a la feina, és espectacular el que et fa sentir aquesta màquina de sentiments.
M’ha encantat la exposició d’impressions.

El nostre camí queda

Des de Fito Conesa EN RESiDÈNCiA http://blocsenresidencia.bcn.cat/princepdegirona1819/index.php/2018/10/30/el-nostre-cami-queda-3/

Al dijous vam anar a l’exposició del nostre amic, Fito al museu Joan Miró. Vam entrar el museu, estàvem baixant les escales, de sobte escolto una música, i vaig pensar que eren sons que se’m pesaven pel cap o m’estava imaginant, i una vegada vam arribar, davant meu vaig veure, una cosa gegant negra, i se’m va quedar una cara de *que cojones es esto,a ver donde nos ha traído el señorito este* . Ens vam quedar observant la cosa gegant i del fons s’escoltava una simfonia, jo estava flipant, i en Fito ens va dir que podíem entrar dintre. Dons clar, jo vaig anar corrent i una vegada dintre tenia la mateixa reacció que quan vam entrar. Em vaig estirar super còmode vaig t’encar els ulls i de tant en tant m’entrava son. Era tan relaxant estar dintre,tot negre, estirats, amb la música (encara que la música més be… bo dona igual). S’estava super a gust d’entre i no volia sortir. Em va encantar el treball que va fer, m’ha semblat molt relaxant i molt bonic, encara que la música no tant. XD.
Resultado de imagen de imagenes de wtf

La meva experiència… Fito Conesa

Des de Fito Conesa EN RESiDÈNCiA http://blocsenresidencia.bcn.cat/princepdegirona1819/index.php/2018/10/30/la-meva-experiencia-fito-conesa/

El que hem va suggerir l’obra d’en Fito era com una tranquil·litat però amb un toc de nerviosisme perquè hi havia moments de la cançó que sinó va de fons tenia com uns sorolls estranys que incitaven a que estiguessis nerviós uns altres que hem recordaven a la banda sonora d’un vídeo joc que es diu God Of War 4, la caço em recordava una mica a les caçons cantades en Nòrdic antic però l’obra del Fito és una cançó però no hi ha paraules, només hi fan sorolls amb un ritme específic per causar tranquil·litat i una mica de nerviosisme en un cert punt de la cançó que sonava en el “cub de ressonància” aquell.

Una Experiencia en el nostre camí queda, Fito Conesa

Des de Fito Conesa EN RESiDÈNCiA http://blocsenresidencia.bcn.cat/princepdegirona1819/index.php/2018/10/30/una-experiencia-en-el-nostre-cami-queda-fito-conesa/

El primer vaig sentir al primer va ser incomoditat però un cop vaig seure, el meu cos es va relaxar, vaig sentir molt bé semblava com que si egües introduït a una mena d’església o un lloc que es faci meditació, la meva sensació al principi va ser, incomode pel que podia passar però amb vaig tombar en el pis, vaig, estar supero còmode, poques vegades havia sentit tanta relaxació en aquell lloc, que em volia quedar tota l’estona, és com que si aquell lloc tingués alguna cosa especial que agradaria torna-hi un altre cop, el recomanaria a molta gent que estigui estressada per poder desconnectar del món en el qual vivim.

Resultado de imagen de meditación y nerviosismo

Relaxacio

comoditat

inseguritat

segur