4a SESSIÓ 31-OCT 2017

En aquesta sessió vam valorar l’excursió de la setmana anterior i ens vam adonar que cada dia passem per molts llocs on hi ha moltes coses interessants, però no ens hi fixem. Partint d’això, havíem d’escriure uns textos per posar-los en comú, però només la meitat de la classe havia escrit alguna cosa, potser perquè encara ens falta una mica de motivació. El Marti, als que no ho portaven preparat, els ha donat la oportunitat de fer-ho i, finalment, tothom ha pogut llegir alguna cosa. Sorprenentment, alguns relats estaven prou bé i és que la mandra és el pitjor enemic de l’artista. Us compartim el que més ens va agradar, el de la Laiba Zulfiqar:

Va sortir de la casa de la seva amiga, era tard i el cel era fosc, així que per poder arribar més ràpidament a casa seva, va passar per un carreró. Era un carreró obscur, el terra estava recobert per un tipus de goma negra i als costats hi havien dos edificis antics: un semblava ser una església abandonada i l’altra una residencia d’alumnes. Quan va acabar el carreró, i quasi sortia, una mà li va tapar la boca i, de sobte, tot es va tornar negre i es va desmaiar. Després d’unes hores es va llevar, estava en un lloc fosc, on no es sentia res, no hi havia soroll dels cotxes, les sirenes, etc. i tampoc es veia res. Es va intentar aixecar i ho va aconseguir, però tenia les mans lligades amb una corda i, tot i que ho va intentar, no va poder alliberar-les. Sense pensar-s’ho, va començar a donar cops a la paret o a la porta, el que fos. Desprès d’estar així uns minuts, va parar i, de sobte, es va obrir una porta darrera seu, i una altra vegada, li van tapar la cara amb una tela negra que l’impedia veure res. La van fer aixecar-se i la van treure de l’habitació. Van començar a pujar el carrer, van estar pujant uns 20 minuts, fins que les persones que l’havien segrestat es van aturar, i li van dir a la noia que comencés a enfilar-se lentament per la muntanya. La noia, espantada, va fer el que li van dir, i va començar a escalar; com que li van deixar les mans lliures, les utilitzava per no caure. Al cap d’una estona, va arribar a la part de dalt de la muntanya i va sentir que algú s’apropava. L’individu que se li havia acostat li va baixar la roba dels ulls. Llavors ella es va adonar que era la seva parella. Ell es va posar de genolls i li va demanar matrimoni, però ella, encara sorpresa per tota l’escena que havia creat ell per demanar-li que es casés amb ella, el va rebutjar i va baixar corrents la muntanya. Després d’haver baixat, es va adonar que estava en la Muntanya Pelada, va agafar el metro del Carmel i se’n va anar a casa. I des de llavors mai no ha volgut tornar a veure al noi, encara que estimava, perquè ell va ser el causant dels seus malsons.

D’altra banda, a la segona part de la sessió, vam treballar la memòria. El Martí ens va demanar que recitéssim algun poema. També va acceptar fragments de cançons i ens vam adonar que sabem moltes més cançons que poemes. Amb tot va sortir alguna mostra, com per exemple:

Tinc un avi amb la barba blanca
i una pipa encesa que tan sols fa fum,
que m’explica contes de naus perdudes en mig de les ones.

A continuació, el Kike, el Ciro y la Noemí van recitar un poema titulat “Esto no es un poema de amor”. Al principi no trobàvem el significat del poema, però gràcies al que vam reflexionar, i amb l’ajut de l’artista, vam comprendre que era un joc de retrets. Us compartim el poema i un enllaç on el podreu escoltar en veu dels propis autors: Accidents Polipoètics.

Esto no es un poema de amor

Las letras del televisor, el recibo de la luz,
los pantalones de pana, el colegio de los niños,
doce cajas de condones, el sofá y los dos sillones,
la contribución urbana, empapelar el pasillo,
reparar la pianola, doce tiestos de geranios,
el recibo de la luz, la factura del teléfono.
No me digas que me quieres,
¿Quién puso esa conferencia a Australia?
El regalo de tu madre, pasar por el tinte,
doce quilos de patatas, unos zapatos de cuero,
la declaración de la renta, el gato de porcelana,
llamar al fontanero, reparar las goteras,
el ingreso de la nómina, cambiar la tapicería,
pedir hora al odontólogo, hoy no se ha hecho la cama.
No me digas que me quieres,
Hoy no se ha hecho la cama.
Todos esos papeles, no hay ni un libro en su sitio,
hay una mancha en mi traje, no me cosiste la manga,
no encuentro las zapatillas, dile a tu hijo que calle,
hoy no me siento con fuerzas, no queda papel de water,
no queda papel de water.
No me digas que me quieres,
no queda papel de water.

E         Esto es un poema
S         de amor masticable.
T         Esto es un poema
R         de amor bailable.
I         Esto es un poema
B         de amor recambiable.
I         Esto es un poema
L         de amor intercambiable.
L         Esto es un poema
O         de amor retornable

Finalment, vam tornar-ho a intentar, aquest cop posicionant-nos des d’aquesta interpretació. Va ser molt interessant.

Victoria Calvo, Angie Còrdova, Kike Pérez

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *