Vertigen
Com a segona sang, vertigen.
Com a superació del jo en el miratge de l’aigua, vertigen.
Com regalèssia espiritual, mastega el vertigen.
Penjats d’un sostre que s’allunya, vertigen.
Avorrit ja, sempre encara a mitja caiguda, l’àngel que badalla fent esfèric el vertigen.
Com a entrada al món, vertigen.
Com a estada en el món, un empedreït vertigen.
Com a sortida del món, una fresca incorporació en el vertigen.
Nit i dia, trencats o riallers aprenent molt a l’aula polivalent del vertigen.
Fent-nos petons amb llengua d’acer tocant-nos només amb una mà perquè l’altra em sembla que estava acariciant el vertigen.
El meu ventre acull una nova necessitat que no sé com s’apaivaga i li he posat de nom vertigen.
Podant l’arbre genealògic miro avall un momentet o miro amunt i m’omplo d’un gastat vertigen.
La sang no vol genets que se li adormin a la gropa, vol vertigen.
Què pesa més, la mà tallada d’un infant o un estel i el seu cordill? —Jo diria que el vertigen.