Visita a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona

19/01/19

El grup del projecte creadors en residència, hem anat d’excursió en a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, on ens esperaven per explicar-nos la història de la fotografía en general. Vam debatre la època del naixement d’aquest art, i seguidament per grups vam anar a visitar l’arxiu, i el lloc on es treballa.

En el departament de conservació, ens van ensenyar una foto del nostre magnífic institut, a l’època en la qual ocupaven els bombers, va ser el primer parc de bombers a Barcelona ciutat.

A banda d’això vam penetrar als espais a on es conserven les fotografies més antigues, estan classificades de manera alfabètica, amb un mètode que permet trobar les fotos en diferents mides…

Al final de la sortida ens van ensenyar diferents fotografies relacionades amb els textos que havíem realitzat prèviament. Les vam observar i vam descriure la fotografia.

A la següent sessió a l’institut, havíem de fer un dibuix d’algun detall de la fotografia o bé dibuixar directament a la fotografia algun element relacionat amb la nostra narració.

Ens vam divertir molt, i pensem que s’hauria de fer més habitualment!

Lola y Anita

Aquí l’article sobre la nostre visita en la web de l’AFB:

http://ajuntament.barcelona.cat/arxiumunicipal/arxiufotografic/ca/activitats/alumnes-de-lies-verdaguer-visiten-larxiu-dins-el-marc-del-projecte-en-residencia

Una mirada enrere sobre els últims mesos

Reflexió sobre el trimestre

Lola Valiente Gámez

Durant els tres mesos passats en el projecte, hem après mitjançant activitats tant corporals com plàstiques, a treballar en equip, conèixer gent nova, descobrir i interessar-nos pel món de l’art contemporani, i d’altres manifestacions artístiques. Com ara les performance, obres en les que intentem representar el que sentim a través d’ accions, sons, transformacions de l’espai etc.

Deixant de banda l’art i l’escenografia, hem investigat racons del nostre centre, i del parc en el que es troba, deixant anar la nostra imaginació en un paper.

En general hem obert les portes a un altre món.

Dibuix d’un mapa i d’un lloc del Parc de la Ciutadella que ens interpel•la (17/10/18)
Lucia Guzman Mula
Anita Schiappa
Cristhian Pullupaxi Parada
Mateo Pérez Gamboa
Óscar Jiménez de Cisneros
Passeig pel Parc de la Ciutadella i els llocs escollits (24/10/18)

Escriure una historia que passa en eL lloc escollit fa 100 anys (o mes)

Lucía Guzmán y Lua Cáceres

Cada medianoche en el parque de la Ciudadela, las estatuas cobran vida, los árboles caminan, los animales del zoo se petrifican pero hay un árbol que es inmune a la extraña magia que sucede en el parque… Pero eso no era problema para la gente de la ciudad, pues ni los veían ni ellos se hacían notar, ya que ellos eran invisibles.Pero eso no podía durar para siempre, ya que un dia una niña venida del extranjero hizo que todo cambiara.

Esa niña era especial, veía el mundo con ojos diferentes, era una preciosa niña de ojos verdes como dos esmeraldas y el pelo del color del fuego. Era dulce y cariñosa, amable pero sobretodo alegre… El día que llegó a Barcelona des de Nueva Zelanda fue unos de los pocos momentos en que era la niña más triste de este planeta, ya que tuvo que mudarse a casa de sus abuelos tras perder a sus padres en un incendio.

Ella no se podía ni imaginar lo que era capaz de hacer, la primera vez que fue al parque con su abuelo se quedó impresionada, habían cientos de árboles, una fuente gigante de donde caían chorros de agua a montones y una alegría inundaba las caras de la gente.

Ella y su abuelo paseaban tranquilamente por delante de la fuente, de repente su abuelo le dijo que se tenía que irse 10 minutos y que volvería enseguida. La niña alegre como de costumbre no le importó en absoluto ya que así tendría más tiempo para observar aquel parque magnífico. En cuanto hubo dicho aquello su abuelo se dirigió hacia la puerta del parque al igual que todas las demás personas, en tan solo unos segundos no había ni una sola alma, solo ella… Las puertas de la Ciudadela se cerraron de golpe.

Los minutos fueron pasando y su abuelo no regresaba pues estaba junto a las otras personas en el invernadero encerrados sin poder salir. Llegó la medianoche y todo parecía igual hasta que Nicky vió como un árbol se movía, sin entender lo que pasaba se estremeció y se acercó a la estatua del mamut ya que era tan alto que parecía que la podía proteger de los peligros. De repente el mamut también empezó a moverse y junto con el, todo lo que era antes inmóvil ahora se estaba moviendo hacia el invernadero. Pero como he dicho al principio, había un árbol que esa extraña magia no le afectaba pues permanecía inmóvil en su lugar al lado de la niña como si moviéndose la pudiera molestar. La niña asustada escaló al árbol. Pero no solo era eso sino que los animales del zoo se quedaron petrificados sin poderse mover. Era como si el mundo cada medianoche fuera al revés. Lo peor de todo era que los seres que se movían se dirigían al invernadero, donde estaban encerradas las personas del parque junto el abuelo de Nicky. Muerta de miedo la niña no sabía que hacer, cada vez se acercaban más al invernadero y había que pararles de algún modo.. Saltó del árbol y se plantó delante de la fila barrándoles el paso, el problema vino después, cuando se dió cuenta de que las estatuas eran enormes al igual que el mamut y los árboles. No le hicieron ni caso y siguieron a su ritmo.. La niña frustrada sin querer extendió la mano y de repente le salió como una luz que iluminó todo el parque dejando que todos se petrificaran y que volvieran a ser como eran antes… Ese día fue el día en que una niña llamada Nicky salvó a muchas personas sin que nadie lo supiera.. Pues una vez salieron del invernadero se les borró de la mente lo sucedido en las últimas horas. Y sabeis como se yo esto? Pues lo se porque esa niña era mi abuela y me explica cada vez que nos vemos lo que sucedió esa noche en el extraño parque.. También dijo que nadie la creyó cuando lo contó al dia siguiente y aunque a mi me parezca un poco surreal se que si mi abuela dice que pasó, es que pasó…

Lina Marsi Rghioui — L’arbre encantat

Fa 9.999.999.999 d’anys hi havia un arbre que cada vegada que algú feia una cosa mal feta se’l li queien les fulles i quan feien coses ben fetes li creixien més i es convertia més bonic, sempre creixia o quasi sempre fins que va arribar la guerra entre dos països.

Li quedava una fulla per morir, si no fos per un home que va arribar i va intentar fer entrar en pau als dos països, però, ningú volia entendre-ho, després de intentar-ho moltes vegades li va venir una idea, que cada país anés a visitar al país de l’altre i veies que està destrossant.

Van respondre…sí, d’acord, perquè no?

Quan van fer-ho van veure que eren uns països molt preciosos, quan va venir el de l’altre país al parc de la Ciutadella i va veure l’arbre, va decidir no fer guerra perquè l’arbre li recordava una cosa que ja s’estava esborrant de la seva memòria, la seva mare morta en una guerra.

L’arbre va llegir els pensaments de l’home seguidament li va caure una llàgrima que va crear un gran riu que encara es pot veure a l’any 2018.

La guerra va acabar, les dues persones de cada país van decidir anar sempre al país de l’altre i passar-hi les vacances allà.

L’arbre segueix allà i tothom el recorda com l’arbre de la pau!!!

Òscar Jiménez

Una tarda a casa, estàvem amb els avis, vaig decidir que no podia seguir la tarda així, i tots vam començar a pensar que podiem fer, ells pensaven per la seva part, jo per la meva.

De cop i volta se’ls va acudir anar a la ciutadella dient-me que sabien un lloc secret, jo, emocionat li vaig dir – Vale, però si no m’agrada em compreu un gelat, jeje xd saludos -.

Vam arribar a base d’un taxi, mai m’han agradat tenen els cavalls esclavitzats.

Tanta naturalesa, tanta vida, tanta gent. M’encantava el parc de la Ciutadella.

Em van tapar el ulls amb un drap, abans de treureme-la vaig escoltar els avis xiuxiuegant sobre alguna cosa que no anava bé.

Hem van treure el drap, i em van dir – No es el que ens esperavem – era com un petit escenari amb petits bancs fets de rajoles, el pitjor e que estava recobert amb cinta policial, havia passat alguna cosa.

Al cap de pocs minuts hem vaig donar compte del que havia passat van matar a una senyora transexual perquè segons els assasins no tenia dret a ser-ho, jo era un nen no vaig entendre molt del que hem deien els avis però vaig entendre que era una injusticia, els meus avis m’ho van deixar ben clar.

De tornada els meus avis em van comprar el gelat perquè es van pensar que no em va agradar, però el següent cap de setmana els vaig demanar anar…

Lola Valiente Gámez — L’Umbracle

Una brisa gelida em golpejava la cara encenent les meves galtes, la tardo feia temps que havia envait la ciutat. Per els carrers grisos i melancolics es podien veure els ultims obrers amb la cara tacadai bruta per la pols que desprenien les fabriques, jo em trobava quieta i rigida a una de les multiples cantonades del parc qmb la mirada perduda i enfonsada en els meus pensaments gaireve no escoltava el soroll de les obres. Els meus peus jugaven amb la sorra, inconscientment, a les mans teniaa trosets de pedres els cuals feia bolar consecutivament , com una automata.

El so d’na campanada em va fer enrrecordar on era i en quin mon em trobava, s’em van obrir els ulls i la voca desmesuradament, fent una manioobra desesperada per agafar les meves cosses, vaig començar a correr, cualsevol que m’agues vist en aquell estat hi hauria pensat que la mort em perseguia.

Els peus em relliscaven per les pedres dl carrer i la faldilla em feia entrebancar.

Conforme m’anava deixant els abres i els camins enrrere, vaig començar a disminuir el ritme fins arribar a les construccions de l’humbracle. Un edifici de fusta i pedra amb formes abombades al sostre i parets, al començar a donar la bolta a l’edifici , un soroll estrepitos probinent de l’altra banda am va sobresaltar. A l’arribar al lloc, vaig contempar com un home de mitgana edat palit, contemplava amb la cara desencaixada un enorme tros de fusta que llucia al terre envoltat de un nubol de pols…

Qui ha escrit aquest text? — Hace unos 100 años

Un día como todos pasó algo inesperado en el parque de la ciudadela… Una chica, que estaba caminando tranquilamente por allí, vió algo que le parecía conocido. Era algo muy grande, de un color marrón muy fuerte. Era la estatua de un mamut, ¡era el mamut de la ciudadela! El mamut estaba caminando por un lugar llamado el “desconsol”.

Un lugar precioso, lleno de plantas y otros tipos de flores, un sitio en el que puedes admirar muchos colores y diferentes tipos de plantas. A lo lejos, la chica veía como el mamut destruía con sus patas el desconsol, se le veía muy enfadado. Ella no sabia que hacer, estaba confundida y nerviosa con lo que sucedía. Amanda, ese era su nombre, era una chica muy curiosa y por la misma razón fué hacia él…

El mamut cada vez estaba más violento; arrancaba paredes y destrozaba las plantas más sofisticadas. Amanda siguió allí, hasta que el mamut no paró para ver lo que había hecho. El mamut estaba cansado, se le veían las pequeñas (para nosotros muy grandes) gotas de sudor…la sensación de cansancio, dolor. El mamut después de desprender todo el dolor en algunos pequeños árboles se fué hacia su sitio. La chica lo siguió, el mamut iba demasiado ràpido…

Quando Amanda llegó se encontró con pequeñas luces en el suelo… Eran pequeñas pistas del lugar en el que se estaba dirigiendo, hacia el lugar donde como siempre se inmoviliza el mamut…

Amanda, comenzó a mirar-se a su alrededor… La gente estaba paralizada, nadie se movía, solo el mamut y ella. La chica se dió cuenta de que ya habían llegado a su destinación ya que los rastros resplendecintes ya no eran visibles. Amanda se giró un solo instante y a su mirada atras solo vió mucha luz, demasiada luz para la vista humana, pero ella quería saber lo que sucedía y por eso entró en ese círculo de luz.

Una vez dentro la luz cesó, había un estrecho pasadizo negro, todo negro, la chica corrió hacia el final, pero este no había acabado, era infinito…

Cuando Amanda no pudo más se sentó en medio de él: tenía que haber una salida seguro, no se podía quedar allí para siempre. Pero ella solo se sentó, comenzó a oír voces…se apoyó en la pared deslizante de ese pequeño túnel y se cayó, era un pozo, otro sin fin…En el cual Amanda no paraba de caer, pero igual cada vez oía voces más y más fuertes.

Al fin llegó a tocar tierra, veía las personas hablar, los niños jugar y el mamut allí en su sitio, pero cuando intento ir hacia su família… No pudo: tenía una plataforma a su alrededor, transparente obvio…pero eso hacía que nadie la pudiera ver, ni ayudar a escapar.

Visionat de vídeos de performances (31/10/18)
Lucinda Childs, Carnation (1964)
Bas Jan Ader, I’m Too Sad to Tell You (1970)
Fischli & Weiss, The Way Things Go (1987)
Kurt Schwitters, Ursonate, 1923-32 (Michael Schmid, 2011)

I altres de Gilbert & Georges, Nam June Paik & Charlotte Moorman, Goat Island, Olivier de Sagazan, Erwin Wurm etc. seguit d’una conversa sobre les seves impressions i opinions.

Explica amb les teves paraules què és una performance

Òscar Jiménez

És una representació d’art que intenta fer reflexionar el públic sobre la vida, cadascú te la seva teoria, si que no totes tenen l’objectiu que sobre entenc.

Ximena

Es una muestra escénica que a veces lo que las hace muy entretenidas es la improvisación. Y siento que el asombro y la estética juegan el mejor papel.

?

Una performance es com una petita representació dels teus sentiments… Es art, expressat amb el cos.

Taller de performance (7/11/18)

“En grup de dos, escolliu un objecte quotidià i imagineu-vos que el descubriu d’aquí cent anys i que ja no sabeu quina funció té. Busqueu junt.e.s noves funcions per l’objecte, sense comunicar-vos verbalment.”

Arles Aguilar Cerrate i Cristhian Pullupaxi Parada (tisores)
Óscar Jiménez de Cisneros i Mateo Pérez Gamboa (rellotge)
Jiayi Xu i Lina Marsi Rghioui (guant)
Lucia Guzman Mula i Lua Cáceres Miyai (auriculars)
Anita Schiappa i Lola Valiente Gámez (tamboret)
Joel Bercedo Gascón i Arnau Vivas Cabré (cubell de les escombraries)
Daniil Ivanov i Pablo Penedo Araujo
Petit feedback

Anita Schiappa

M’agrada molt com, de manera diferent ens hem expressat.
La Lola i jo hem escollit un objecte (cadira); el qual hem anat convertint en diferents maneres.
Hem fet com un petit ball (crec).
El nostre no m’ha agradar gens, però alguns estaven millor fers…
Ho tornaria a fer, perquè ha estat una experiència molt divertida i amb grup.

Mateo Pérez

-Com em vaig sentir al fer la performance…
Quan vaig fer la performance vaig sentir una mica de vergonya ja que ens estaven grabant i ens veien tots els companys en directe, i a mi no m’agrada gens fer coses en públic.
-Vas entendre bé el que havies de fer o et va costar una mica?
Jo ho vaig entendre a la primera, només haviem d’inventar una història en la que trobàvem un objecte que no sabiem com funcionava o per a que servia i ho haviem de descobrir sense parlar.
-Ho vas saber transmetre als teus companys?
Suposo que si, ells van entendre que ens trobàvem un rellotge i no sabíem que era. Tothom ho va entendre perfectament jaja es clar.
-Et va agradar inventar la performance? Per què?
No em va agradar molt fer la performance ja que aquell dia no tenia ganes de actuar, ni aquell dia ni ningun, perquè no m’agrada mai actuar en públic.
-Com et vas sentir quan féieu l’asaig?
Vaig pensar:- Això em donarà més vergonya…- I sí, em va donar molta vergonya fer allò…
-Et va agradar veure les performances dels altres grups?
Si, perquè les seves perforances donaven encara més vergonya jeje…

Sortida al Caixa Forum (28/11/18)

Visita-taller “Distància curta” entorn a l’exposició “Una certa foscor” comissariada per Alexandra Laudo.

Lectures de les histÒries EN EL LLOCs ON ES DESPLEGUEN (5/12/18)
Traçat d’un itinerari
Cristhian i el Desconsol
Pablo i el Parlament
Daniil i el Llac
Joel i el Llac
Arles i el Llac
Mateo i la Font Monumental
Óscar i la Glorieta
Lua & Lucia (reemplaçada aquest dia per Lola) i l’Hivernacle
Lola i l’Umbracle

Lina i Jiayi sota l’arbre

Ja hem començat el nostre bloc!!!!!

Després de la presentació del primer dia i de parlar una mica de quina idea tenen els nostres nois i nòies sobre “què és per a ells l’art i si saben què és l’art contemporani”, hem començat a explorar el nostre institut que per cert està carregat d’història!!!! Els nois i nòies han fet una fotografia amb la càmera analògica que el nostre artista Adrian Schindler els ha deixat.