Des de Antònia del Río EN RESIDÈNCIA a l’Institut Infanta Isabel d’Aragó https://ift.tt/1bJiqf6
El dia 15 de novembre a les hores de Visual i plàstica, acompanyats per l’Antonia del Río –l’artista amb qui estem creant la nostra obra-, vam veure les fotos que ella mateixa havia pres divendres passat, després de la vista al Museu d’Art Contemporani de Barcelona. Vam estar repassant els autors, el significat de les obres que havíem vist allà i vam reflexionar sobre la manera d’ordenar.
La primera fotografia que va projectar a la pissarra corresponia a la primera obra que vam veure. Sortíem molts de nosaltres d’esquena, asseguts aterra, contemplant les postals que hi havia exposades una al costat de l’altra.
Es tractava d’una creació d’Oriol Vilanova, on hi havia un munt de postals de monuments: noves, velles, a color, en blanc i negre, etc. En un primer moment no vam poder deduir com estaven ordenades, la noia que ens va acompanyar durant la visita – una universitària d’art – ens va aclarir que estaven ordenades per tonalitats, com si es tractessin de taques de color. Hi havia parts on es veia més blanc, un altra part on es veia més blau, una altra on predominava el taronja, etc. Era una obra que no estava acabada, perquè l’artista contínuament venia amb postals noves i tornava a re- col·locar-ho tot.
La segona fotografia que va mostrar a la pissarra era una en la que sortia el projecte inacabat de Christo i Jeanne-Claude –ja difunta-, una parella d’artistes que es dedicaven a embolicar amb tela grans edificis, escultures i monuments històrics i importants, o simplement objectes grans, de les ciutats, provocant així que l’atenció dels ciutadans recaigués sobre ells. El que pretenien amb això era que la gent mostrés interès pel hi havia dintre de l’embolcall, ja que moltes persones coneixien el nom de l’edifici, escultura o monument però no sabien el seu significat.
L’obra que posseeix el MACBA era un esbós emmarcat i penjat a la paret, del projecte d’embolicar el monument Cristòbal Colom de la ciutat de Barcelona. És inacabat perquè l’any que ho van voler dur a terme, la ciutat no ho va permetre perquè en aquella època era mal vist.
La següent imatge mostrava la sèrie fotogràfica d’Antoni Muntadas. Era composta per simples fotografies en color de llocs a l’actualitat i al costat en una mida molt més reduïda i en blanc i negre, una fotografia vella d’un moment de la història que havia succeït al mateix lloc, i havia estat publicada per la premsa, amb la qual cosa era reconeguda per molta gent. Volia expressar el seu descontent davant que després de les manifestacions, protestes, revoltes, catàstrofes, etc., la gent s’oblida del que ha passat.
Després vam mirar l’obra de Bleda i Rosa, anomenada “Camps de batalla”. Consistia en la imatge de paisatges dividits en dues fotografies i sota d’aquestes hi havia una frase que era el que li donava el significat perquè explicava el fet històric que havia passat allà (era el detall important de l’obra).
A continuació, l’obra de Nomeda & Gediminas Urbonas, anomenada Ruta Remake, és un arxiu format per veus provinents de gravacions de programes de ràdio, pel · lícules de cinema i anuncis publicitaris. Aquests enregistraments s’analitzen a través de diverses entrevistes a dones lituanes que treballen en àmbits relatius a l’oralitat: escriptores, lingüistes, musicóloguess, cantants i activistes que estudien la veu com a territori situat entre el social i la metafísica. Ruta és el nom d’una planta (la ruda) molt popular, tant com a símbol de feminitat i virginitat com per la seva coneguda eficàcia per provocar l’avortament. En el projecte, el dibuix de la planta és el motiu per desenvolupar la partitura / matriu d’un instrument interactiu que s’anomena Theramidi. Aquest sintetitzador funciona amb una interfície incorporada una taula que s’activa a partir de les ombres produïdes per les mans dels espectadors quan es mouen per damunt d’uns sensors.
En acabar de refrescar la memòria vam passar a retallar les fotografies que nosaltres mateixos havíem fet a la primera sessió, o que havíem pujat al Dropbox pel nostre compte.
Hi havia una gran quantitat: de la biblioteca, de llibres, cartells, de l’institut, del pati, l’escala de l’entrada, la sala d’alumnes, els passadissos, el gimnàs, programes de televisió, la porta d’una l’habitació… Havíem d’arxivar-les, així que entre tots les vam agrupar amb les següents classificacions:
-Quanitat de gent que apareixia a la imatge.
– La mateixa foto plena o buida de gent.
-Repetició del mateix element.
-Les que no es podien classificar enlloc.
-Televisió.
-Construcció d’un recorregut imaginari (Ens vam imaginar el recorregut que feia un noi de casa a l’escola a partir d’ imatges de paisatges que hi havia, com la carretera, un pont, edificis, una entrada de metro, la rambla…
-El mateix espai.
-Objectes.
-Informació relacionada amb la mort.
-Objecte que es repeteix.
-Cartells o publicitat.
La intenció era ficar els grups dins de diferent sobres i posar-hi el títol davant, però l’Antònia va canviar d’idea i va proposar deixar-los sense nom, perquè quan la gent l’obris endevinessin quin era el nom que corresponia.
Ana Moya
Rongrong Li
Edgar Peñalver
Laura Molina
Aina Torralba
