Marc Larré EN RESiDÈNCiA al Joan Boscà

Seguim amb els contactes. Aquesta vegada l’Agnès acompanya el petit grup que surt amb en Marc a fer contactes: amb la Mebi, el Francisco, el Xarli, l’Ariadna i la Nerea i la Blanca de professora.

Comencem per la font de Canaletes. Volem deixar l’empremta de l’aigua d’un lloc tan significatiu de la nostra ciutat a la primera peça.

Fem més contactes a la paret de la muralla, per copsar els diferents materials, el pas del temps. L’Ariadna i el Marc fan la peça.

També repetim el contacte de les “males herbes” i la muralla.

Recordeu la botiga de bicicletes de la que vam prendre contactes entre una roda de bici i la muralla? Demanem de fer el mateix en un altre local proper amb una escultura de plata.
Aquest és un local dedicat a la gestió de restauració. Molt amablement ens deixen fer el contacte i ens expliquen que aquella escultura està allà des dels inicis del negoci. Regal d’un familiar, li tenen molta apreciació.

Repetim el petó…
Aquesta vegada en un altre finestra molt similar i pròxima. Hem necessitat una escala que ens han deixat al Museu Marès.

La gent, turistes i vianants ens pregunten què fem

Per acabar fem els edificis viatgers…
La porta d’accés al pati del Museu Marès estava situada a la Plaça del Rei. Aquestes pedres, com molt d’altres , van ser desmantellades i re-situades per a la creació del Barri Gòtic tal i com avui el coneixem i vam comentar en una anterior entrada al bloc, en el nostre primer recorregut pel Gòtic.

Anem a veure l’exposició “Silencis” a l’AcVic, Centre d’Arts Contemporànies és un equipament cultural públic per a la promoció de la creació, la investigació, la producció i la difusió de propostes vinculades a les pràctiques artístiques contemporànies. És un centre compromès amb el seu entorn immediat que treballa amb el context nacional i internacional, per difondre la seva pròpia activitat, per acollir i interactuar amb experiències, artistes i actors culturals externs, en una lògica de coparticipació en l’esdevenir global de les pràctiques artístiques contemporànies.
ACVic Centre d’Arts Contemporànies es posiciona amb una línia d’acció centrada en la relació entre l’activitat educativa, el territori i la interacció social. L’art creuat amb l’educació faciliten espais de producció que s’obren a l’experimentació. S’entén la pràctica artística com una pràctica que incideix, interactua i transforma l’espai social. Des d’aquest plantejament es persegueix generar una àmbit de confluència entre la producció artística i l’acció educativa, de manera que el fet educatiu esdevé una activitat emprenedora que incorpora elements de recerca, dinamitza aspectes de producció, incentiva la participació i necessita desplegar mecanismes de visibilitat i comunicació.

ACVic Centre d’Arts Contemporànies, és resultat de la cooperació entre l’Ajuntament de Vic, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i H. Associació per a les Arts Contemporànies.

https://www.acvic.org/ca/

Ricard Aymar – Albert Bayona – Ferran Blancafort – Félix Blume – Carme Garolera – Pep Mata – Ignasi Villares
Exposició a cura de Jordi Tolosa
26.01.2018 – 07.04.2018 Actualment a Arts Santa Mònica de Barcelona
Silenci/s Exposició 08.05-08.07.2018

L’exposició que visitem te a veure amb la nostra obra. El silenci, en totes les seves vessants. També en els nostres contactes. El silenci de l’emprempta, del pas del temps, del fang…

Una aproximació al concepte de silenci des de les personals perspectives de diferents artistes.
Espais físics. El silenci com a buit.
El silenci des d’un vessant físic i corpori.
Parlar del “decibel” aquesta unitat de so. Parlar d’aquest “tall” entre el so i el no so. Entre el so i el silenci.
Aquesta imatge que ens ve al cap com atomització de la mínima audició sonora, com a concepte mínim i també com imatge poètica.

Observatoris de paisatges. El silenci de la natura.
L’espai – territori- versus l’individu. La mirada a l’exterior i la contemplació del paisatge sense la presència de l’ésser humà. La potència del buit com a generador. Notar l’absència és una manera d’analitzar-la.

Congelar el temps. Silenci.
La fotografia, que en un principi “capta” l’instant. “Retrats” d’arquitectures
sordes o de pedres flotants en el temps.

La cultura.
El llenguatge i el silenci com a elements vertebradors del pensament, la cultura i l’art.

El silenci com a mort.
El buit, l’absència i la pèrdua. El final de la vida i la relació amb el que queda. El silenci com a element d’inici i final.

Per acabar fem un taller que completa l’activitat. Sortim fora, i amb els ulls tancats escoltem..
En un paper dibixem el silenci que hem experimentat.

Enganxem els papers al vidre i expliquem la nostra experiència i el que hem escrit i dibuixat

No podem acabar sense parlar d’un altre artista que ens ha acompanyat, en Rubén Verdú.
Coneix en Joan Furriols de l’exposició col.lectiva la lliçó de Diògenes. Ens explica la seva peça:
Swallow (detalle performance diferido). 2008. Vídeo monocanal. 1 hora 30 minutos.

http://www.peepingmonster.com/

Interludi: [del b. ll. interludium íd.]

m 1 MÚS Peça musical breu que hom interpreta entre dues parts més extenses d’una composició instrumental, orquestral o escènica.
2 Farsa, entreteniment, peça musical, etc., executats entre els actes d’un misteri, d’un drama, etc.

No hem volgut deixar de banda la nostra visita a Vic, com a interludi entre la nostra creació de contactes de fang i les peces finals i la presentació de la nostra Residència al Museu Marès.

Hem tingut el privilegi de visitar la casa taller de l’artista Joan Furriols. També hem fet una taller i visita guiada a l’AcVic a l’exposició “silencis”.

Sortim en tren cap a vIc, a primera hora. Ens espera un dia radiant i fred, però intens a la capital d’Osona.
En Joan Furriols ens rep a la seva casa taller. Ens te preparades unes peces i ens explica com treballa. Mirem catàlegs i fem preguntes sobre la seva obra.

Paraules com silenci, buit, fragilitat, intimitat, transcendència, delicada, discreta com potent i torbadora són paraules que defineixen l’obra de Joan Furriols.

L’Estudi
Ens fascina el seu estudi, que comunica amb la casa a través d’un pati. Una breu escala metàl·lica dóna accés a l’altell.

Silenci i sobrietat de la seva obra i a l’hora un amuntegament de materials, peces, eines, suports..
Elements habituals a la seva obra en tots els racons, que sembla que hagin escapat d’alguna composició i que tinguin vida pròpia.
Veure les peces de la seva obra pel taller evoca el plaer de la troballa…

Abans de marxar, en Joan ens obsequia amb alguns dels seus catàlegs. Els signa ala alumnes. Algú comenta que el desarà a un lloc privilegiat de la seva habitació d’adolescent…

Per acabar fem una foto de grup

“Furriols és una figura singular en el context de l’art contemporani català; la seva obra no és habitual, ni quotidiana, ni cridanera, ni fàcil”
“la fragilitat i la intimitat que acompanyen una iconografia personal, sovint tràgica, de vegades irònica, que convida a fer un parèntesi de meditació”, comenta Àlex Mitrani, comissari de diverses mostres de l’artista

El sentit del buit
Joan Furriols (Vic, 1937) és una figura singular en el context de l’art contemporani
català. Va endinsar-se en l’avantguarda amb gran precocitat i
en temps difícils. Molt jove, a la meitat dels anys cinquanta, va ser un dels
pioners de l’abstracció informalista, i va entrar en contacte amb figures
com Tàpies i artistes de vàlua i empenta com Tharrats i Vilacasas, o amb
Joan Brossa, amb qui va mantenir una amistat fecunda. Va ser un dels impulsors
de la moderna revista vigatana Inquietud. Però aviat les circumstàncies
el van obligar a retirar-se a un segon pla. Alimentat, però, per la
soledat i la reflexió, enlloc d’apagar-se, va ressorgir de nou al cap d’uns
anys amb una obra diferent i personal, interessat primerament per la geometria
i després per l’objecte, amb un mateix fonament essencial: la reflexió
sobre l’espai.
Furriols parteix sempre d’una reducció deliberada dels seus mitjans materials,
que amaga una elaboració molt treballada, refinada i subtil, atenta al
detall i cromàticament exquisida. El rigor, l’exigència i la contenció esdevenen
un mètode i una ètica. Com a la recerca de la dimensió interior, a les
seves peces els forats, les distàncies i els buits dialoguen amb els recipients,
amb la densitat del negre i de la matèria. Furriols supera la divisió
convencional entre pintura i escultura. Les seves obres bidimensionals evoquen,
paradoxalment gràcies al límit, l’amplitud i l’infinit. Les seves natures
mortes no responen a cap categoria tradicional. Reposen sobre la seva base
com una maqueta sobre una taula. Les hem de mirar com un paisatge o
com un conjunt de fragments arqueològics que cal desxifrar i reconstruir.
Fragilitat i intimitat acompanyen la iconografia molt personal de Furriols,
sovint tràgica, de vegades irònica, que ens convida a fer un parèntesi de
meditació. Hi ha jocs i contrasts d’escala que de vegades són monumentals
i subtils i, d’altres, còmics. L’estatisme dels objectes abstractes contrasta
amb elements figuratius, animals o mitjans de transport que
evoquen el moviment. Ens recorden també les natures mortes de Zurbarán,
realistes i silencioses, estàtiques i vibrants. L’espai i l’ordre són fonamentals
per a Furriols, el lloc on es manifesta la seva reflexió sobre la vida
i la finitud, la bellesa i el temps.
Àlex Mitrani,

Trajectòria
1937 Neix a Vic el 16 d’octubre.
1952-1955 Aconsellat pel seu amic Josep Maria Selva, pioner de l’art
modern a Vic, entra en el grup Els Vuit, que tracta d’introduir la modernitat
artística a la capital d’Osona.
1955-1957 Contribueix a la fundació i edició de la revista Inquietud,
que introdueix i promou la cultura d’avantguarda. S’instal•la a Barcelona.
El 1957 munta el seu estudi al Poblenou. Entra en contacte amb
artistes d’avantguarda com Joan Vilacasas, Joan-Josep Tharrats, Joan
Brossa i Antoni Tàpies. Els anys següents, assistirà regularment al
Cercle Maillol de l’Institut Francès de Barcelona i a les activitats del
Club 49. Participa als Salons d’Octubre i al Saló Revista. Participa al
VIII Saló d’Octubre, dins la III Biennal Hispanoamericana de 1955, a
Barcelona, que significa un punt d’inflexió en la consolidació de l’avantguarda.
Assaja amb diversos materials i evoluciona ràpidament
cap a l’abstracció informalista.
c. 1960 Obres amb planxes de ferro retallades i foradades.
1965 Torna definitivament a Vic. Redueix sensiblement la seva presència
en el món de l’art. Tanmateix, al llarg dels anys setanta fa col•col·laboracions
teatrals d’avantguarda amb Lluís Solà. Progressivament,
experimenta i madura una obra personal que fructifica en la sèrie de
les fustes.
1979-1988 Torna a treballar regularment i participa en diverses exposicions
col•lectives. Cap a 1985 treballa amb paper tractat i plegat.
1988 Fa la seva primera exposició individual amb caràcter retrospectiu
al Temple Romà de Vic. A partir d’aquest moment, exposarà individualment
la seva obra de manera periòdica.
1992 Exposició col•lectiva Tres per tres. Mostra d’Art Contemporani. L’obra
de Furriols desperta l’interès i la complicitat de les generacions
més joves de creadors de Vic, que encapçala el grup lligat a les H. Associació
per a les Arts Contemporànies de Vic. Als anys noranta, Furriols
s’interessa per l’objecte i compon les seves peculiars natures mortes.
1996 Realitza una escultura monumental, única en la seva producció,
en Homenatge a l’Assemblea de Catalunya.
1997 Exposició retrospectiva La franja blanca, Espai Vau, Centre d’Art
Santa Mònica, Barcelona.
c. 2002 Comença a treballar amb les escumes pintades en negre.
2007-2013 El seu reconeixement es consolida. El 2007 fa una gran
exposició antològica a Vic: Joan Furriols. Pensar amb l’espai, que es
completa a Joan Furriols. El lloc del temps, a Tecla Sala, L’Hospitalet de
Llobregat, el 2010. L’any següent exposa a la Galeria Joan Prats Artgràfic
de Barcelona.
2011 E la forma és pura acció, e la matèria és pura passió, Ramon Llull,
Galeria Joan Prats-Artgràfic, Barcelona
2016 17 obres sense títol, el quadern robat, Barcelona
2016 Constel·lacions, Casino de Vic, Vic
2013 El sentit del buit, Sala Pere Daura del Museu de Montserrat
Col.lectiva “La lliçó de Diògenes”: Tecla Sala 2016. Comissariada per Àlex Mitrani
Segueix la seva trajectòria i acollit per una nova generació d’artistes de Vic exposa amb Jordi Lafon i Pep Montoya al Museu de l’Art de la Pell de Vic. 2016

Obres en col·leccions:
MACBA, Museu d’Art Contemporani de Barcelona
Museu de Montserrat
Fundació Vila Casas, Barcelona
Col.lecció Ernesto Ventós, Barcelona
Fons d’Art de l’Ajuntament de Vic
Universitat de Vic
Col.legi d’Aparelladors de Vic

Després d’una meticulosa preparació i organització i de fer proves aprop de la muralla i la catedral, comencem les primeres peces definitives!
En Marc dibuixa a la pissarra les peces de les idees que els nostres recorreguts de la sessió anterior van generar: parlem i debatem sobre quines són més interessants i possibles, també les que més ens agraden:

El pom de la porta del pis d’una persona que no ha volgut marxar de casa seva i la de l’hotel que ocupa la resta de l’edifici-Desnonaments i gentifricació a ciutat vella i altres barris de Barcelona- aquí en tenim un exemple.

El nostre recorregut per les Rambles ens va generar més idees. Els souvenirs kitch podrien formar part d’un contacte.

Però una troballa molt interessant ens suggereix una altra peça. Es tracta del paviment de marbre de l’antiga entrada d’un prostíbul. Allà, la petjada del temps, la petjada dels tacons i el temps d’espera han marcat un sot que volem recuperar amb un contacte. Aquest marbre es troba actualment al bar Amaya de les Rambles. El cambrer del local ens explica la curiosa història…

Fem el contacte i protegim la peça amb un film de plàstic:

Pel revers fem la petjada del colze d’un treballador…
La prostitució pot tenir molts significats, el treball no satisfactori pot ser un d’ells.

La cadira i la muralla…

La textura de la muralla

Una roda de bicicleta i més proves…

Per fer una escultura grecoromana cerquem un grec-grega i un romà o romana
Hem fet unes pancartes a classe. No els trobem!

Un altre dia serà!

Anem al barri gòtic preparats amb el fang, el carretó, la fusta per portar les peces, i… molta il·lusió. Som un petit grup avui, La Mebi, Francisco, Pedro, Aurora, Marc i Àngels. Fa un dia rúfol i plovisqueja.

La vella catedral de Barcelona estava envoltada de quatre esglesioles o Caselles: la del Sant Sepulcre, la de Santa Caterina, la de Sant Miquel i la de Santa Llúcia. Les capelles havien de desaparèixer quan es construeix l’actual catedral gòtica, de major dimensió que la seva antecessora. En va quedar la de Santa Llúcia, ja que el seu emplaçament era perfectament aprofitable en la nova construcció i així la veiem adossada a la catedral.
A la cantonada de la capella amb el carrer del Bisbe trobem la cana, mesura medieval que els mercaders utilitzaven.

Comencem per fer un contacte d’aquesta peça.

La cana destra barcelonina
El Consell de Cent va decidir
col·locar simbòlicament en forma
d’escultura la unitat de mesura de
la cana, per tal que el comprador i
venedor en qualsevol moment poguessin
comprovar i ajustar les
seves mesures. La cana destra
equivalia a 12 pams; el pam se
subdividia en 12 minuts i cada minut
en 12 línies. Aquestes subdivisions
havien estat marcades en la
pedra, però l’acció del temps les ha
esborrades. El procediment per
donar i agafar mesures consistia a
tallar una canya de manera que
encaixés perfectament en la mesura
gravada, i això ho repetien les
parts en conflicte per tal d’unificar
els criteris durant les disputes i
desavinences constants de les
vendes.

La peça és complicada, pensem com la farem perque quedi millor. Anem cap a la muralla…

Fem un contacte de la muralla i el refugi efímer que trobem recolzat a la paret:

Per acabar fem diverses peces tocant els diferents materials i textures de la muralla, toquem. d’alguna manera, el pas del temps…



Aquest és el resultat:

Fem un recorregut pel Barri Gòtic per conèixer l’arquitectura i l’urbanisme de la mà de Pol Fontboté, el nostre guia, gran coneixedor de la història de Barcelona.

Veiem que tot no és el que sembla i que la construcció del barri gòtic com a tal és una invenció del S.XIX. Amb l’obertura de la Via Laietana es va fer un projecte per fer la ciutat i el patrimoni més atractiu. Alguns dels edificis es van modificar, altres es van canviar de lloc amb la pedra original.

Comencem a Barcino, la Barcelona romana, a la via sepulcral romana de la plaça vila de Madrid.

Seguim fins a la plaça de la catedral on trobem part de la muralla.
L’escultura BARCINO de Brossa ens dona la benvinguda

La muralla romana adossada a la Plaça Nova de Barcelona ens guarda un secret. Just a l’altre cantó de la primitiva paret romana, hi ha l’entrada a la Casa de l’Ardiaca, on s’hi poden veure restes arqueològiques. Entrant al pati de la Casa de l’Ardiaca descobrirem una construcció on es barregen totes les èpoques i estils.

La Casa de l’Ardiaca, residència de la jerarquia eclesiàstica dels ardiaques des del segle XII, ha estat objecte de moltes modificacions, com la que la unificà a la casa del Degà, a principis del segle XVI. Va ser llavors quan s’hi va col·locar el pati central porxat.

D’aquesta època daten les decoracions renaixentistes que s’adapten a l’estructura gòtica flamígera de l’edifici inicial. Una escala ens condueix cap a la terrassa superior, una balconada al més pur estil Romeu i Julieta. Al fons de la Casa de l’Ardiaca, descobrirem que la paret on es recolza forma part de l’antiga muralla romana de Barcelona. Aquesta muralla es troba adossada, per un cantó, al fragment de la còpia de l’aqüeducte que neix a la porta d’entrada de la ciutat.

L’altra sorpresa, però, la trobem un cop a fora, a la façana principal. L’any 1895 el Col·legi d’Advocats s’establia al recinte i encarregava a l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner el disseny d’una bústia. Els elements modernistes que la formen són d’un intens simbolisme: les tres orenetes asseguren la llibertat de la justícia, mentre que els procediments burocràtics, simbolitzats per la tortuga, representen els entrebancs que tot ho retarden. Des de l’any 1921 la Casa de l’Ardiaca és seu de l’Arxiu històric municipal de Barcelona.

Seguim a la plaça de Ramon Berenguer el Gran. Des de la Via Laietana de Barcelona un espectacle s’obre als nostres ulls. A la plaça Ramon Berenguer, darrera l’escultura eqüestre del comte català, un llenç de muralla romana s’aixeca tot exhibint, al damunt, la capella gòtica de Santa Àgata. Dues Barcelones diferents, la romana i la medieval, es troben aquí majestuosament.

Però el més imponent d’aquesta plaça és el pany de muralla romana, datada de principis del segle IV d.C. Efectivament, tot i que la primera muralla de Barcelona data del segle I a.C, aquesta es va reforçar, tres segles més tard, amb una segona muralla.

Si ens apropem a la muralla romana, veurem que els materials utilitzats per la seva construcció provenien, molts cops, de restes reciclades d’altres edificis. La muralla de Barcelona, que comptava amb 74 torres, tenia uns 16 metres d’alçada. El caràcter defensiu d’aquesta construcció delimitava el perímetre de la primera ciutat, de 1.350 metres. Va ser durant el regnat de Pere III el Cerimoniós, el segle XIV, quan es construí la capella reial de Santa Àgata, d’estil gòtic, com a dependència del Palau Reial. La veiem sòbria i elegant, damunt la muralla romana que li serveix de fonament.

Seguim fins arribar a les restes de l’aqüeducte romà

Una foto de grup davant un mural d’art urbà:

La Plaça del Rei

L’escultura de Chillida

L’esgèsia de Sant Just i Pastor:

La Plaça de Sant Felip Neri, amb les marques de metralla a la paret, és a aquesta hora el pati de l’escola del mateix nom:

Cerquem les rastres de la muralla i l’aqüeducte. Busquem textures i idees per la nostra obra amb en Marc.

Us mostrem algunes imatges:

També hem trobat Palus, botigues amb molta tradició i racons interessants:

Després anem al Museu Marès per començar a conèixer la col·lecció i l’espai on exposarem les nostres peces al final de la Residència.

Per acabar fem una posada en comú dels recorreguts fets i de les idees sorgides:

Seguim fem proves amb fang. Anem al parc de Cervantes, a tocar del centre:
Una flor…

L estima J o..
J estima a L
Positiu/ negatiu, una fotografia en fang

I l’empremta d’un margalló ens recorda Gaudí

Fem més proves…
En Marc ens proposa un exercici: Hem de fer una peça acurada amb una idea de contrast
Dins/fora, natural/artificial, Progrés/tradició

Anem a fora, fa molt fred!!! Provem de captar elements contraris en el bloc de fang que en Marc ens ha donat. Aquí teniu la nostra experiència:

Imprimim un paviment amb panots del carrer que ens ha portat l’Aurora

La Mebi fa una empremta d’un cotxe

La Bárbara fa una peça molt delicada en les sis cares del cub, una diapositiva, la seva arracada en forma de raig i la marca del vis del tamboret de l’aula

La peça del nil

L’Ariadna, l’Aco, en Nil, la Nerea, la Maria Teresa, l’Arnau, la Júlia i la Gehan ens mostren la seva peça. Fletxes, noms, textures, unes claus, una fulla d’acant, reixes, l’intèrfon de l’entrada, i fins i tot una mossegada!, tot queda reflectit al fang.

En Marc fa la petjada d’una petjada i ho contrasta amb un fòssil del paviment de l’entrada de l’escola. Passat i pretèrit es toquen

Seleccionarem les millors idees per fer algunes peces definitives.

L’Escola Massana estrena nova imatge, dissenyada per “Bendita Gloria” i fa una publicació amb text de Marina Garcés que reproduïm en aquesta entrada.

Llegim en veu alta a classe el text, d’allò més suggeridor. Triem una frase cadascú i l’enganxem a la nostra llibreta d’artista i la comentem. Fem, també, un petit comentari de la nostra visita a la Massana.

Si hi ha un tret que no hauria de transmetre la identitat d’una escola, és allò dogmàtic. Allò definitiu, absolut, indiscutible o totèmic –qualitats essencials de El Logotip–, no hi hauria de tenir cabuda. Conseqüentment, la imatge de Massana es construeix de forma oberta en favor del dubte. La relació entre dubte, pensament i aprenentatge és evident. Es tracta d’una identitat per tant, que convida a dubtar i que procura també, qüestionar-se a si mateixa.

No volem saber.

No volem saber els vostres sabers porucs.

Ni ens guien els mapes de les presons del possible.

La burocràcia, el cinisme i l’oportunisme són el pa amb què s’esclavitzen les ments, s’embriden els desitjos i es domestiquen els reptes. No volem aprendre a calcular el preu fet de l’angoixa.

No volem saber el que cal saber. Ni ser excel•lents. Ni ser competents. Tampoc complaents ni obedients.

Ens importa més el que no sabem que els coneixements que ja tenim. Per això entre nosaltres fem lloc als mestres, els mestres veritables que fan i deixen pensar, que fan i deixen viure, que fan i deixen crear. Mestres antics per a problemes sempre nous. Rebre és més important que comunicar.

Escoltar és més important que produir. Acompanyar és més important que projectar. No hi ha aprenents sense mestres, ni mestres que no siguin, sempre i encara, aprenents. En un temps en què la vida i l’experiència s’han privatitzat i individualitzat, l’autoformació, l’autoajuda, l’automoció i l’autoestima han dinamitat el valor de la transmissió. Transmetre és poder dir nosaltres a través del que ens donem: sabers, experiència, paraules, problemes, vivències, formes i sentits.

Per tot això ens agrada prendre cura de la paraula escola i de la paraula estudi. L’escola és el lloc i l’estudi és l’activitat a través dels quals compartim els nostres aprenentatges. No tota escola és una escola ni tots els estudis del mercat ens permeten estudiar. Fer escola és disposar de l’espai, el temps i l’atenció que fan possible que l’estudi ens transformi i ens exposi a la relació amb continguts i amb vincles que no ens deixaran igual. Quan estudiar ha passat a voler dir «treure’s un títol» està clar que tenim un verb expropiat a reconquerir. Estudiar és allò que fa qualsevol que indagui i mantingui desperta l’atenció cap a tot allò que no ha estat encara codificat.

No volem saber els vostres sabers porucs, dèiem.
Per això necessitem aprendre el dubte que interromp les credulitats del nostre temps. Volem forjar els sabers que combaten les opressions del nostre món. Perquè mai no en sabem prou si el que volem és fer un món millor, ni mai no ho sabem tot si el que ens mou és el desig de no deixar d’intentar-ho. Aquest repte no té límits d’edat, ni avall ni amunt: és una crida a la complicitat dels més petits i dels més grans. Tampoc no té límits de llengua, ni raça, ni de gènere ni d’origen: els sabers teixeixen el continu de la diversitat del món i impliquen mans, matèries, paraules, textures i horitzons.

Perquè portem amb nosaltres l’impuls d’aquest desig i la riquesa d’aquesta diversitat de mons, la nostra és la veu dels aprenents, d’aquells per qui aprendre no és un tràmit ni un trànsit sinó una contínua forma de compromís. Els nostres reptes són humils i exigents alhora. El seu punt de partida és la matèria bruta del món. El seu horitzó, el que poden esbossar les idees nascudes en una ciutat-escola a cel obert.

Marina Garcés

L’Escola Massana és el centre municipal d’Art i Disseny que, fruit del llegat del filantrop barceloní Agustí Massana, inicià la seva tasca pedagògica el 14 de gener de 1929.
Amb seu a l’antic Hospital de la Santa Creu compartia espais amb la Biblioteca de Catalunya, la Biblioteca Sant Pau i Santa Creu, les sales d’exposicions La Capella, la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya i els Jardins de Rubió i Lluch.
La seva pedagogia es desplega, des de la diversitat, a través de diferents plans d’estudis, tot configurant-se com a un centre únic i integral de referència en l’ensenyament de les arts i del disseny.
És voluntat històrica i pròpia de l’Escola Massana el permanent diàleg social, cultural i professional amb agents i institucions tant del context local, com de l’àmbit internacional.

Aquest curs 2017–2018 l’Escola Massana s’ha traslladat de la seva seu històrica a l’Antic Hospital de la Santa Creu a un nou edifici, projectat per l’arquitecta Carme Pinós, situat a la Plaça de la Gardunya, al bell mig del barri del Raval.

De la mà de Isabel Banal i Mònica Etxebarría visitem el taller de modelatge de fang. La Mònica ens explica com treballen el fang. Ens interessa molt per la nostra obra amb en Marc.

La Mònica ens mostra peces acabades amb diferents vernissos o esmalts:

Passem a un altre taller, veiem el forn i peces acabades

Uns alumnes experts ens mostren com treballen el torn. És el que més ens agrada!

I per acabar, visitem l’exposició al vestíbul i fem una foto de grup

Miquel Barceló treballa el fang d’una manera molt especial. Els seus volums i relleus ens han servit com a referent.
Miquel Barceló, Felanitx, 8 de gener de 1957, és un pintor mallorquí de renom internacional.
Entre els seus darrers projectes destaquen l’elaboració d’un mural ceràmic en una capella de la Catedral de Palma (març del 2007)[2] i la cúpula de la Sala dels Drets Humans de l’ONU al Palau de les Nacions de Ginebra (juny del 2008).

Miquel Barceló va mostrar al 2013, al Museu d’Art Modern de Ceret, un centenar d’obres que barregen els autorretrats, les grans àmfores i els maons i que recorden les seves primeres creacions per la sobrietat i la manca de color. Sota el títol ‘Terra Ignis’ (terra de foc), la mostra recull la feina que els darrers dos anys ha mantingut Barceló abduït a la Teulera, el seu obrador del poble mallorquí de Can Rabassa. Durant aquest temps, l’artista ha creat peces de petit i gran format que l’han dut a explorar l’essència de l’art a través de la ceràmica i el fang, que considera “els materials primordials, els genèrics de la pintura”.

Comencem el treball fent proves d’empremptes. La Mebi fa aquesta peça:

Hem fet un visionat de la performance “Paso Doble” de Bruno Delbonnel Miquel Barceló ambel coreògraf Josef Nadj

En Marc obre el fang i ens dona un bloc a cadascú:

Comencem a manipular el fang i fem proves:

La Maria Teresa i la Laura registren el procés:

L’Ariadna fa una tassa:

En marc fa l’emprempta d’unes tisores

En Nil deixa el seu puny imprès al fang

Aquest és el resultat:
En Williams i la seva obra

La peça de l’Aco

la Gehan fa un pingüí:

La Mebi pren l’empremta d’un taburet

Més peces…