El dimecres 19 de juny es va convocar a la Sala Beckett l’acte de cloenda del nostre projecte En Residència amb Cristina Clemente i l’estrena mundial del nostre curtmetratge. Aquesta és la invitació que vàrem enviar a tots els nostres amics:

Per començar tanquem els ulls i imaginem que som a la Sala Becket com a públic, l’obra està apunt de començar. S’encenen els llums: Què és el primer que t’agradaria que passés? Què voldries que hi hagués a escena?

1

La passada sesió la vam dedicar a veure una pel·lícula: Juno. La veritat és que em va impressionar bastant, ja que hi havia petites cosetes que no eren com te les imaginaves. La qüesitió que més em va sorpendre va ser el nòvio de la noia, ja que normalment el fan fort o més atractiu. Sobretot vaig trobar molt graciòs el fet de que tinguès una petita afició als «tic-tac» de taronja això li donava un punt humurístic al personatge de nen mimat per la seva mare. Paula

2

L’altre dia, a Teatre vam veure una pel·lícula titulada Juno, la qual parla d’una noia que es queda embarassada, no avorta i vol donar-li el nadó a una parella que no te fills perquè és conscient que no pot fer-se càrrec ella. El que mes m’agrada de la pel·lícula ha sigut la noia protagonista, Juno. Ella no és igual a totes les noies de les pel·lícules que son molt efeminades i que necessiten un príncep per a rescatar-les. Juno és tot el contrari, es pot valer per si mateixa i sempre és molt decidida. A més que sacrifica tot per al seu fill, i fa aquesta difícil decisió, la qual una noia normal no podria fer. Això demostra que és molt madura, més que els altres adults que coneix. Andrea

3

La meva part preferida és quan el pare adoptiu del seu nen se li declara i la Juno s’en va amb el cotxe i és posa a plorar. I al final deixa una nota a la porta del pares adoptius dient que si la dona encara vol adoptar tot i estar sola, que ella ho està també. Sunita

4

Per a mi Juno la pel·lícula ha estat molt interessant perquè tracta sobre una adolescent que es queda embarassada i intenta avortar, però la seva amiga li diu que no ho faci, perquè el nadó ja té ungles. Juno li dóna en adopció, i s’enamora del pare del seu fill a qui donarà en adopció, però sobretot ella vol que el seu fill pugui tenir una bona infantesa, i l’hi dóna a la mare que s’acaba de divorciar perquè ella té unes veritables ganes de ser mare. Álvaro

5

Que la Juno estimi al futur pare adoptiu del seu fill és un tema difícil. Passa el temps i ell li diu que vol estar amb ella, que li agrada i, aquí és on la Juno mostra la seva personalitat. Tot i que des del principi de la peli l’hem vista com a una noia molt jove, el moment en que el pare adoptiu del seu fill li diu que l’estima és on veiem que tot i al aspecte i les aparences del principi, és adulta, sap com enfrontar-se als problemes que sorgeixen a la vida. Lucía

6

La pel·lícula em va agradar, encara que no és de les pel·lícules que m’agraden. Peró la part que més em va agradar és quan la madrastra es va enfrontar a la metge per defendre a Juno, per a mi va ser l’escena més divertida de la pel·lícula, perquè tenia gràcia i no t’esperes que la madrastra fes això, quan totes les madrastres en les pel·lícules són dolentes. Ana María

7

Juno avança cap a casa, poc temps abans d’arribar a la porta s’atura a prop d’un arbre llença el que sembla una corda, posa el seu cap, fa un nus; per un moment l’escena sembla un suïcidi, però de sobte observem que mossega la corda i se la menja, i després mossega un altre tros i fa el mateix. Era regalèssia. María

8

Juno, per a mi, és una noia mol valenta al decidir no avortar i donar al seu fill en adopció, ja que quedar-se embarassada a aquella edat no és molt normal i potser que la gent la miri amb mals ulls. Marta

9

El que més m’ha agradat de la peli de l’altre dia va ser que es fixava en els nois que eren sacs d’ossos i no nois que estaven bé. També em va impressionar la seva amiga que li agradaven els profes. I també que el problema que té és molt comú a la vida real. Laia

10

El que més m’ha agradat de la peli és el caràcter de la nena. Era una adolescent, però quan tenia que prendre una decisió pensava com un adult. La peli és molt interessant perquè ens explica una vida real, perquè hi ha moltes noies adolescents en aquest mateix problema. Bianca

11

La pel·lícula era molt chula al principi i al final. La Juno es va quedar embarassada als 17 d’un noi i els seu pare i la madrastra es van espantar molt, però quan la Juno va decidir que la criatura sigui adoptada per una altre família els seus pares van fer de tot per ella. El millor? Quan la mare va discutir amb la doctora. Al final va passar que Juno es va enamorar del pare de la família que volia la adopció i finalment es va divorciar de la seva dona. Mítchel

12

Juno fue una película interesante, más que todo por el guión, por esa manera de jugar con la mente del espectador, desde el principio hasta el final no dejaba de sorprender. Juno, que estaba embarazada, se lo tomaba con mucha calma, sólo le interesaba cómo sería la vida del bebé. El guión, aparte de jugar con la mente del espectador, es poco creíble; a ver, si Juno se queda embarazada, su padre tan feliz y contento, ¿no le regaña? Resumiendo, guión interesante, pero poco trabajado. Andrés

13

S’obre el teló. Sobre una taula hi ha motxilles. Esperem cinc personatges. Tres noies i dos nois. Un dels nois és skater. No els veiem, però ho sabem perquè un noi no portaria mai una motxilla rosa o de flors. Qualsevol detall ens parla d’un caràcter.

Segon acte. Al centre de l’escenari hi ha una butaca, però en lloc d’un personatge hi surten set. I tots set han de pujar a sobre de la butaca. El públic observa diferents comportaments dels personatges. Des del principi de l’acció una noia comença a organitzar. Es col·loca  la primera i va donant ordres a la resta. Altres personatges col·laboren tot donant indicacions, però d’altres es mantenen al marge. Només actuen quan algú els hi mana. Un d’aquest personatges passius, en un moment en el qual el grup no sap com sortir-se, dóna una brillant idea i tots la segueixen. Qualsevol acció col·lectiva permet descobrir un caràcter.

Tercer acte. Juguem. El joc és una manera de fer les coses seriosament. Hem de intuir com es comportaria una persona davant una situació incòmoda o compromesa. Per exemple, preguntem que faria un noi en cas de trobar-se en un carrer solitari un home ferit. Opció a: el mira i segueix el seu camí. Opció b: busca ajuda. Opció c: s’acosta i ajuda. Cadascú pensa el que faria la persona a la qual fem la pregunta. I aquesta persona, al final, revela el que faria. La majoria opina que, en aquest cas, un noi faria l’acció a, però s’equivoquen, el noi declara que faria l’opció c. No tots els personatges diuen la veritat de sí mateixos, el que els caracteritza no és el que diuen, és el que fan. Teló.

María, Marta i Paula

OPCÍÓ 1

Germà: Tranquila noia ja te en surtirás de aquesta 

—Sóc la més petita, i ningú em prendrà en serio… 

Surt el noi, picat, fingint que està alegre

Divendres passat vam fer una visita a la Sala Beckett. Està al carrer Ca l’Alegre de Dalt, que fa pujada per anar i baixada per tornar. Des del carrer, un corredor ens condueix a les profunditats d’un gran edifici d’oficines. La porta de la Sala Beckett. Està tancada, és clar, perquè només obren al públic a la nit. El teatre és un animal noctàmbul, que durant el dia descansa. O ho sembla, perquè ens trobarem actors assajant en totes dues sales de assajos que la Sala té. El mateix Samuel Beckett, un dramaturg del segle XX, surt a rebre’ns des de la seva immensa fotografia que ocupa tota una paret.

Fins a la Sala Beckett hem arribat a peu des de l’institut. Trigarem un quart d’hora. Som quasi veïns. Per no portar pes a l’esquena vam fer itinerari per casa d’una companya, a la escala de la qual vam deixar totes les motxilles  

Visitem, en primer lloc, la sala on es fan les representacions. Per l’escenari havia el decorat de l’obra que està en cartell. Un sofà, un frigorífic amb imans a la porta, un penjador amb una jaqueta, un armari i una cervesa. Més que per veure teatre, les grades del públic semblaven per assistir a un partit de tennis. Ens van dir que les grades canviaven de posició segons l’obra representada.

Desprès vam fer un petit recorregut per la part oculta i secreta del teatre. Allò que, com a públic, mai veiem. Entrarem als camerinos. Grans miralls envoltats de bombetes enceses, un cartell avisant que els mòbils s’han de apagar, roba una mica desordenada per tot arreu, potingues pel maquillatge i utopia per aquells que volem ser actrius o actors algun dia. A continuació vam passar per la sala tècnica, el taller de decorats i una sala d’assaig on preparaven la propera estrena.

Al pis superior, la Sala Beckett té un obrador. Als obrador fan pastissos, però a la Beckett la xocolata i la nata són el text dramàtic i la seva dramatúrgia. L’obrador té una aula, una biblioteca especialitzada en teatre i una gran sala d’assaig. Aquí fan tallers per a aprendre a escriure teatre. En un d’ells, la Cristina va començar la seva carrera com a escriptora quan encara estudiava a l’institut. Ara és ella qui dóna un taller per a joves que volen escriure la seva primera obra. El títol ens agrada: «La primera bicicleta, el primer petó, la primera obra». Aquesta ha estat la nostra primera visita al món secret d’un teatre. Esperem que no sigui l’última.

Andrea i Sunita

Diumenge, 3 de febrer, anem al Teatre Nacional de Catalunya. És l’última representació d’«Els nostres tigres beuen llet». Semblava el pati d’un institut, hi havia moltes noies de l’ESO. En mig de l’esbarjo també havia noies que ho havien estat fa cinquanta anys. Totes, també nosaltres, volíem veure teatre i… els actors. Uns nois molt atractius que surten per la televisió.

Dins de la sala no havia cap seient lliure. Van apagar les llums. Es va encendre un focus i al mig de la platea va aparèixer l’Albert Baró i de sobte es va organitzar un partit de futbol a l’escenari. L’obra tracta del pas de la joventut a la edat adulta d’un grup nombrós de germans —i només una germana, pobrissona—. Hi és el pare, que es despreocupa una mica dels seus fills; la mare, que era molt dolça; i els germans, un dels quals va robar els anells de la mare el dia de la seva mort.

 El públic s’ho va passar d’allò més bé. Cridaven. Una noia al nostre costat es va posar a plorar quan parlava en Mikel Iglesias. Després, quan el germà gran els va demanar que es despullessin, una altra noia va cridar a la sala: «Sí sí sí». I els actors es van treure —només— la samarreta.

 En alguns moments, la obra ens va semblar lenta. Una mica avorrida. Bé, en aquest aspecte no estem d’acord totes tres. Anem 2-1. L’opinió majoritària és que al text li mancava intensitat, força, era fluix. L’opinió minoritària diu que mai es va avorrir a la funció.

Una vegada fora de la sala, després d’un final apoteòsic, amb la gent en peus i fins i tot amb pancartes d’amor —«Mikel, t’estimo, truca’m al 657…….»—, vam buscar als actors —als actors!— per aconseguir els seus autògrafs. Ens van signar el Mikel i l’Albert.

 Va ser, tot plegat, una experiència molt divertida. En un futur ens agradaria a nosaltres formar part de l’obra. La Lucía podria ser escriptora. L’Ana María cantaria a l’escenari i la Maria actuaria com a primera actriu. Estem segueres que la Cristina ens donarà un cop de mà en aquest desig.

 Lucía, Ana María i María.