Una obra de la Cristina al teatre Gaudí

La Cristina presenta una obra, que ha escrit i dirigeix, al teatre Gaudí, molt a prop de l’institut. És una obra divertida i al mateix temps compromesa amb el sentit de les nostres vides en el present. Segur que us agrada, i també als vostres pares o germans grans, que us poden acompanyar. Es representa els diumenges a la 8 de la tarda, fins al 13 de gener.

LA NOSTRA CHAMPIONS PARTICULAR

Escrita y dirigida por Cristina Clemente

Actores: Alícia Puertas y Joan Negrié

Teatre Gaudí

Sant Antoni Maria Claret, 120. Barcelona

Antes de que los actores empezaran a intercambiar sus réplicas a un ritmo magnífico, que casi se podía seguir con el pie, como si fuera música, antes de ese instante tal vez resonara en la sala el eco de unos lejanos aplausos. No diré que cuando se abrió el telón, porque los teatros actuales no tienen telón, ni escenario elevado, ni decorados a pincel, pero cuando se encendieron las luces sobre los actores, en ese mismo instante parecía que sobre ellos acababa de caer otro telón. Las obras clásicas del barroco acababan siempre con la culminación del amor: el beso de la pareja recién unida. Su conflicto consistía en superar las trabas que la familia, los celos o la sociedad le ponían siempre al amor. Pero cuando el público aplaudía al final, los dos enamorados, la dama y el caballero, superaras todas las adversidades, acababan la última escena siempre una en brazos del otro. Y telón. En ese preciso instante arranca  la obra de Cristina Clemente, La nostra champions particular.

                No es esta la única relación que existe entre la obra de Cristina y el teatro barroco. La dramaturgia la recuerda constantemente. Lope de Vega había dicho que para representar una obra solo se requerían cuatro tableros, dos actores y una pasión. Cristina no ha necesitado nada más, tampoco. En el barroco, como los corrales de comedias no contaban con demasiados medios, recurrían al infalible truco del simbolismo. Sacaban una maceta con una planta: la acción ocurría en el bosque. Esta es también la espléndida idea que ha tenido Cristina para representar su obra: nace un niño, saca un cochecito de juguete a escena. Compran un piso nuevo, saca un sillón de juguete a escena. Los símbolos son aún más eficaces que los decorados.

                El planteamiento de la obra es diáfano: una pareja se plantea si ha de tener o no un hijo. No sabemos nada de cómo se conocieron, cuándo se enamoraron o si les costó mucho superar las barreras que la sociedad siempre coloca a quienes quieren ser felices. Tampoco importa. La obra de Cristina empieza cuando sobre las otras obras, las que acaban con un beso de final feliz, cae el telón. Aina y Bernat, los dos personajes, se quieren y son felices, pero un buen día deciden tener un hijo. Y después otros dos. En este momento empieza lo que las obras clásicas no muestran: su champions particular. La dama poniendo lavadora tras lavadora y el caballero con el biberón en una mano y una sartén en la otra. La pieza se convierte en una cascada de situaciones, divertidas y punzantes, que levanta poco a poco un espejo frente al que los espectadores acaban reflejados. El cristal de ese espejo lo fabrica Cristina con su extraordinario dominio de la lengua coloquial. La magia consiste en conseguir que sea el público el que se escuche a sí mismo hablar en escena. Cuando los recursos técnicos han cumplido su papel, y la gente sonríe y ríe tan a gusto como si estuviera en casa y no en un teatro, es el momento en el que una obra se la juega. Es el momento en el que el espectador se pregunta qué sentido tienen estas escenas que está viendo y estas sonrisas que comparte con los actores, ¿solo son juegos de palabras o hay algo más?

                La autora, Cristina Clemente, enfrenta a los espectadores a una de las cuestiones centrales de la sensibilidad contemporánea. Se sigue pensando el amor como un proceso que culmina en el primer beso, y sin embargo, el verdadero conflicto que anida en el sentimiento amoroso, en nuestros días, solo empieza después, cuando llega el primer hijo, la vejez de los padres, las crisis económicas, la educación de los hijos y el deterioro que la edad impone. Jaime Gil de Biedma escribió en un poema memorable que «envejecer, morir, / es el único argumento de la obra» que es la vida de cada uno. Y ese es precisamente el dedo en la llaga del tema que aborda La nostra champions particular. ¿Qué hacemos con la idea sublime del amor mientras cambiamos pañales, a nuestros hijos, a nuestros padres? ¿Qué hacemos con el sentido profundo de la vida en esta aceleración constante y desnaturalizada que es la vida urbana?

                Cristina parece citar, al final de su obra, a Jorge Manrique, que en el siglo XV ya había escrito: «assí que cuando morimos, / descansamos». Acaso vivamos una época no muy diferente a las tribulaciones que oscurecieron aquel siglo de transición. Acaso también Aina y Bernat sean personajes de transición y estén clamando por una nueva época con valores más próximos a la vida que se vive hoy. Situar su cronología en el futuro inmediato es otro gran acierto de la autora. Aina y Bernat han vivido su vida y la experiencia de su amor —admirables— completamente ajenos al sentido que tenían, pero nos lo han contado en escena. Y a los espectadores nos toca ahora, como ocurre siempre con las obras que llegan, hacer los deberes en casa: cómo se funda un nuevo sentido sublime del amor que no culmine con el primer beso, sino, acaso, solo con el postrero. Y que el viaje sea también la meta. / JAC

Escrivim teatre

Seguint les indicacions de la Cristina, hem escrit la nostra primera obra de teatre. Un acte. L’estructura tenia tres parts: dos personatges anaven a la recerca d’un tercer per fer alguna cosa. En lloc d’aquest, apareixia un altre personatge que els deia que aquell a qui esperaven no podia aparèixer. El desenllaç implicava que el tercer personatge finalment aparegués (comèdia) o no aparegués (drama).

 ONE DIRECTION O L’ELOI…?

Maria i Lucia

 Personatges:  Júlia /  Berta /  Eli  /Eloi  /Senyora 

(La Júlia està esperant a la porta a que baixi l’Eloi i na que vingui la Berta.) (Mira el rellotge i de sobte apareix la Berta.)

 JÚLIA: On estaves? T’estava esperant!

BERTA: La meva mare, que m’ha fet treure el maquillatge i m’ha soltat el rollo de sempre.

JÚLIA: (Amb to irònic) Mares…

BERTA: Canviant de tema, ¿On és la Eli? Recorda que és ella qui té les entrades pel backsatge.

JÚLIA: Jo l’he trucat, però… ¡Aiiiiiiiiix, que anirem a veure als de ONE DIRECTION!

BERTA: Veurem al Harry, al Zayn, al Niall, al Louis i al Liam. No m’ho puc creure!

JÚLIA: Per cert, no creus que s’està fent massa tard?

BERTA:Truquem un altre cop?

JÚLIA: OK, però… Ja saps com és el caràcter de la seva mare!

BERTA: La veritat és que ja no puc aguantar-me més, em

 tremolen les cames. Quins nervis, quins nervis, quins nervis!

(Tornen a trucar a la Eli.)

BERTA: Eli, quant et queda?

SENYORA: (Amb accent valencià.)Eli? Però, què dieu? Jo no em dic pas Eli! Em dic Mª Dolors Dels Amors Del Rosari Cleopatra Anastasia Rodri…..

(L’interrompen)

JÚLIA: Si, si. Perdó…

(De sobte veuen que s’obre la porta del ascensor i apareix l’Eloi, el germà de la Eli, amb la brossa a la mà per llençar-la.)

JÚLIA: Perfecte, ve l’Eloi i així li podem preguntar que passa!

(La Berta està despistada i reacciona.)

BERTA: Eloi? Eloi? Eloi… És taaan guaapo…. Està taaan bo….

JÚLIA: Chitón! Què ja està aquí!

BERTA: (Xiuxiuejant.)Li pregunto jo!

(Surt al portal l’Eloi.) (Berta s’imagina que l’Eloi li comença a llençar complits i que li deia: T’estimo Berta!)

JÚLIA: Reacciona!

BERTA: Si, si, si. Es que estic una mica adormida…

JÚLIA: Segur…

BERTA: Eloi, Eloi, una cosa… Saps si baixa ja la Eli…?

ELOI: Mmm… No us heu assabentat noies? La mare va adonar-se que la Eli sortia per les nits per trobar-se amb el seu xicot i, ara,no li deixa sortir.

JÚLIA: No li hauràs dit tu…? Oi?

BERTA: No diguis tonteries! Com li pot dir això? Ell?

ELOI: La veritat és que si que l’hi he dit jo… Però, es que em preocupo per ella.

BERTA: Quin germà que té la Eli…

ELOI: Adéu guapas, vaig a llençar la brossa.

BERTA: N’estic segura de que m’ho ha dit a mi!

JÚLIA: Berta, reacciona! Però com pots estar pensant en si t’ha dit guapa a tu o a mi?! Per la seva culpa no podem anar al Backestage dels de One Direction!

(Mantenen una gran estona de silenci fins que torna l’Eloi.)

BERTA: Ja està aquí l’Eloi, l’Eloi, l’Eloi…

JÚLIA: Hòstia tu! Berta, ja canses!

ELOI: M’ho he pensat millor i us vull ajudar, crec que no us podeu quedar sense anar al Backstage dels de One Direction.

BERTA: Sabia que m’entendries…

ELOI: Bueno, us explico el pla o què?

JÚLIA: Dispara!

BERTA: Segur que serà un pla genial!

ELOI: Bé, la Eli porta tota la tarda plorant a la seva habitació. Poso uns sons de plors a l’ordinador, un par de coixins sota del llençol i li dic que surti per la finestra.

BERTA: Fantàstic! Perfecte! Genial… Com tu!

JÚLIA: A que estem esperant? Comencem, nois!

(Efectuen el pla i, surt a la perfecció. Veuen com surt la Eli per la finestra.) (L’Eloi ja no està.)

BERTA I JÚLIA: Eli, Eli!

(L’abracen.)

ELI: Estava escoltant-vos per la finestra.

BERTA: Has vist com t’ha ajudat el teu germà?

ELI: Per cert, estàs penjadíssima pel meu germà!

BERTA: Que va! No! Bueno, potser, en veritat si…Que dic si? Moltíssim!

JÚLIA: Estic farta d’històries amoroses! Anem-nos que ja fem tard!

TOTES: ONE DIRECTION!!!!

 (S’apaguen els llums i, es tanca el teló.)

Comencem pel final: anem a la roda de prensa de la Cristina Clemente

Cristina ens va confessar que el que portava pitjor de la vida professional com a escriptora i directora de teatre eren les rodes de premsa. Tal vegada per això comencem a parlar de teatre pel final: la roda de premsa on es presenta el nostre projecte EN RESIDÈNCIA. Aquí presentem un recull d’articles de premsa apareguts aquest dies:

EL CAP DE SETMANA DEL QUINZE I EL SETZE

Aquest cap de setmana, la sala Bekett presenta una nova obra de la Cristina Clemente. Aquesta obra es titula El cap de setmana del quinze i el setze. És una obra amb un xic de misteri, però que parla de la organització del món. Aquesta obra està inspirada en un cap de setmana amb els amics, ja que va passar un fet estrany. Per crear algun personatge la Cristina es va inspirar en alguna persona real, però no ens va dir qui era. La Cristina va escriure aquesta obra ajudada d’un grup d’alumnes del institut Príncep de Girona. La van escriure en un termini d’un curs escolar. Sembla que a la Cristina li va agradar la experiència perquè ho voldria repetir, però només amb aquest grup. També ens va dir que el seu somni era escriure una novel•la, encara que sigues per caprici propi. La Cristina ens va explicar lo dur que es escriure una obra de teatre, ja que a vegades et quedes sense idees. Però lo bo es que sempre pots millorar. A ella també li agradaria escriure televisió més seguit, perquè es una de les coses que més li agraden. També es una gran fan de Paul Auster, és el seu ídol. Aquest no es el seu primer treball a la sala Bekett, ja que va fer una lectura dramatitzada d’un text fa temps. Però es diria que aquest es el primer treball d’aquest tipus. Us anirem informant del desenllaç d’aquest treball, i, esperem que la obra sigui del vostre gust. Informa Revita Amazing.

Andrea i Sunita

«A la meva feina li trauria les rodes de premsa»

ENREVISTA A CRISTINA  CLEMENTE

 Només va fer falta una tarda per conèixer una mica de la passió de la directora Cristina Clemente. I de passada aprofitem per preguntar-li novetats sobre la seva nova obra. Encara que no va ser gens fàcil, ho vam aconseguir. Comencem: «De petita m’agradava molt escriure, un cop estava escrivint a classe i una professora em va  preguntar  perquè no m’hi dedicava, ja que el feia bé. Hi ha molts escriptors que m’agraden. Però no n’hi ha cap que m’inspiri. Fa poc he començat, espero que aquest món no acabi amb mi, i que  em porti moltes coses que pugui aprendre. Bé, en l’obra que vaig escriure em vaig inspirar quan anava de vacances amb els meus amics. L’obra es diu El cap de setmana del 15 al 16, i s’estrena el 13 de juliol. Vaig estar treballant molt en els personatges de l’obra. A l’actor que encaixava en el personatge, el trucava i cap a la prova. Dons l’obra va d’uns amics que van a la muntanya i per una a allau es queden atrapats molt de temps, i comencen a tenir problemes.  Us convido a anar-la a veure. Moltes gràcies per vindre». Bém, i això va ser tot. Cristina Clemente és una persona dedicada al seu treball i també a la seva família. Des de d’aquí informant Antena 1. Moltes gràcies per estar amb nosaltres.

Bianca & Laia

«M’ agradaria escriure una obra en que pensessin que l’autora gasta mala llet»

EL CAP DE SETMANA DEL 15 I DEL 16

L’obra d’un cap de setmana del 15 i el 16, es una obra teatral que va d’un grup d’amics que van  la Vall d’Arán a passar un cap de setmana d’hivern. Un cop allà es queden incomunicats de manera que han d’aprendre a conviure durant un llarg període de temps. La autora es va inspirar per a fer l’obra en un cap de setmana que va passar amb els seus amics. Tant, que els personatges tenen semblança als components del seu grup d’amics. Per aquest motiu, li va costar una mica més triar els personatges, ja que no volia actors famosos, sinó actors adequats. Després de conèixer el final, l’autora creu que hi ha la possibilitat de fer una continuació per a aquesta obra. A més a més, és l’obra que més li agrada de totes les que ha escrit.

EL PASSAT DE L’ESCRIPTORA… La Cristina porta 10 anys escrivint teatre, però només en porta vuit escrivint professionalment. Es va formar en l’Institut del Teatre de Barcelona i a la sala Beckett.

L’ESCRIPTORA AVUI DIA… La Cristina actualment és guionista de la Riera, una sèrie de TV3.

EL FUTUR DE L’ESCRIPTORA… La Cristina per a un futur té un projecte per a fer en una sèrie. Però no te res pensat pel cinema. També li agradaria escriure una novel·la, però diu ella que només es un caprici que li agradaria provar. També vol continuar escrivint teatre i televisió que es una feina a la que li agrada dedicar-se.  CARDELina Exemplar nº 1

Marta i Ana Maria

 «El meu repte en aquesta obra és que en acabar pensis que és una metàfora del que passa al món»

CRISTINA, CRISTINA, CRISTINA…

La Cristina Clemente estrena la seva obra a la sala Beckett. Aquesta obra ha comptat amb l’ajut de nens de 2n d’ESO d’un institut de Barcelona. En roda de premsa ha explicat que la seva passió pel teatre sorgeix de quan era petita. Ella feia un taller de teatre i un dia la monitora els va proposar escriure una obra de teatre. Després la monitora li va suggerir escriure més obres de teatre degut al bon treball realitzat. A partir d’aquell moment es va començar a interessar no tant per actuar, com per escriure les seves pròpies composicions teatrals. El seu somni seria escriure una novel•la, com Paul Auster, el seu escriptor preferit. També li agradaria arribar a ser periodista algun dia. L’obra de teatre possiblement serà un èxit mundial, que tindrà segona part. Està adreçada per a joves de 20-30 anys. Aquesta es localitza a la Vall d’Aran, i és de misteri. La Cristina us anima a tots a venir a l’estrena de l’obra. Esteu tots convidats! Informa Happy News

Paula, Maria i Lucia