OPCÍÓ 1

Germà: Tranquila noia ja te en surtirás de aquesta 

—Sóc la més petita, i ningú em prendrà en serio… 

Surt el noi, picat, fingint que està alegre

Divendres passat vam fer una visita a la Sala Beckett. Està al carrer Ca l’Alegre de Dalt, que fa pujada per anar i baixada per tornar. Des del carrer, un corredor ens condueix a les profunditats d’un gran edifici d’oficines. La porta de la Sala Beckett. Està tancada, és clar, perquè només obren al públic a la nit. El teatre és un animal noctàmbul, que durant el dia descansa. O ho sembla, perquè ens trobarem actors assajant en totes dues sales de assajos que la Sala té. El mateix Samuel Beckett, un dramaturg del segle XX, surt a rebre’ns des de la seva immensa fotografia que ocupa tota una paret.

Fins a la Sala Beckett hem arribat a peu des de l’institut. Trigarem un quart d’hora. Som quasi veïns. Per no portar pes a l’esquena vam fer itinerari per casa d’una companya, a la escala de la qual vam deixar totes les motxilles  

Visitem, en primer lloc, la sala on es fan les representacions. Per l’escenari havia el decorat de l’obra que està en cartell. Un sofà, un frigorífic amb imans a la porta, un penjador amb una jaqueta, un armari i una cervesa. Més que per veure teatre, les grades del públic semblaven per assistir a un partit de tennis. Ens van dir que les grades canviaven de posició segons l’obra representada.

Desprès vam fer un petit recorregut per la part oculta i secreta del teatre. Allò que, com a públic, mai veiem. Entrarem als camerinos. Grans miralls envoltats de bombetes enceses, un cartell avisant que els mòbils s’han de apagar, roba una mica desordenada per tot arreu, potingues pel maquillatge i utopia per aquells que volem ser actrius o actors algun dia. A continuació vam passar per la sala tècnica, el taller de decorats i una sala d’assaig on preparaven la propera estrena.

Al pis superior, la Sala Beckett té un obrador. Als obrador fan pastissos, però a la Beckett la xocolata i la nata són el text dramàtic i la seva dramatúrgia. L’obrador té una aula, una biblioteca especialitzada en teatre i una gran sala d’assaig. Aquí fan tallers per a aprendre a escriure teatre. En un d’ells, la Cristina va començar la seva carrera com a escriptora quan encara estudiava a l’institut. Ara és ella qui dóna un taller per a joves que volen escriure la seva primera obra. El títol ens agrada: «La primera bicicleta, el primer petó, la primera obra». Aquesta ha estat la nostra primera visita al món secret d’un teatre. Esperem que no sigui l’última.

Andrea i Sunita

Diumenge, 3 de febrer, anem al Teatre Nacional de Catalunya. És l’última representació d’«Els nostres tigres beuen llet». Semblava el pati d’un institut, hi havia moltes noies de l’ESO. En mig de l’esbarjo també havia noies que ho havien estat fa cinquanta anys. Totes, també nosaltres, volíem veure teatre i… els actors. Uns nois molt atractius que surten per la televisió.

Dins de la sala no havia cap seient lliure. Van apagar les llums. Es va encendre un focus i al mig de la platea va aparèixer l’Albert Baró i de sobte es va organitzar un partit de futbol a l’escenari. L’obra tracta del pas de la joventut a la edat adulta d’un grup nombrós de germans —i només una germana, pobrissona—. Hi és el pare, que es despreocupa una mica dels seus fills; la mare, que era molt dolça; i els germans, un dels quals va robar els anells de la mare el dia de la seva mort.

 El públic s’ho va passar d’allò més bé. Cridaven. Una noia al nostre costat es va posar a plorar quan parlava en Mikel Iglesias. Després, quan el germà gran els va demanar que es despullessin, una altra noia va cridar a la sala: «Sí sí sí». I els actors es van treure —només— la samarreta.

 En alguns moments, la obra ens va semblar lenta. Una mica avorrida. Bé, en aquest aspecte no estem d’acord totes tres. Anem 2-1. L’opinió majoritària és que al text li mancava intensitat, força, era fluix. L’opinió minoritària diu que mai es va avorrir a la funció.

Una vegada fora de la sala, després d’un final apoteòsic, amb la gent en peus i fins i tot amb pancartes d’amor —«Mikel, t’estimo, truca’m al 657…….»—, vam buscar als actors —als actors!— per aconseguir els seus autògrafs. Ens van signar el Mikel i l’Albert.

 Va ser, tot plegat, una experiència molt divertida. En un futur ens agradaria a nosaltres formar part de l’obra. La Lucía podria ser escriptora. L’Ana María cantaria a l’escenari i la Maria actuaria com a primera actriu. Estem segueres que la Cristina ens donarà un cop de mà en aquest desig.

 Lucía, Ana María i María.