Alícia Casadesús EN RESiDÈNCiA al Jaume Balmes

Hem anat a visitar una exposició: In-contable: palabras, cifras, cadáveres  de Teresa Mulet a la casa Elizalde de Barcelona.

In-contable. Ejercicios visuales sobre la violencia

En primer lloc dir que ens han deixat un temps per passejar-nos per l’exposició i veure per primer cop les peces que s’hi exposen sense informació prèvia. Les peces són força grans. Impacten pels materials que utilitzen i, sobretot, pel moviment que tenen.

Passats els primers moments ens han presentat a la Teresa i hem tingut l’oportunitat de sentir de la seva pròpia veu quines han estat les motivacions que l’han portat a dissenyar obres com aquestes. L’exposició tracta sobre la violència i com aquesta forma part del nostre dia a dia. De forma conscient o inconscient en patim les conseqüències. La Teresa és nascuda a Veneçuela i els episodis de violència, allí, són molt abundants. Ens ha parlat de xifres de morts, d’assassinats… La seva obra pretén transmetre gràficament les quantitats de morts que mica a mica van augmentant. Ho ha aconseguit amb plàstics negres i dibuixos de siluetes blanques, un conjunt de nombres que ens fan ser conscients de la quantitat que representa una xifra concreta, a partir de rotlles de paper sortits d’una calculadora on el seu pare va estar molt de temps sumant 1+1+1+1+1+… fins arribar a la xifra total de morts, piles de paper apilades amb el mateix nombre de fulls com de morts…

Després de la seva presentació hem entès que l’art pot ser un mecanisme de protesta i de difusió de dades que altrament no arribarien a la gent.

És molt important que una obra artística tingui una història que l’expliqui. Si aquesta història és propera a nosaltres serem capaços de fer una bona obra d’art. Hem comprovat que una bona presentació és important per poder arribar a l’espectador. També hem comprovat que el títol de l’exposició o de l’obra ajuda a entendre el seu significat.

En acabar li hem pogut fer preguntes relacionades amb la seva trajectòria artística i ens diu que en una obra d’art des de que la pensa fins que l’executa pot passar molt de temps i que el treball en equip és molt important.

 

Esperem poder aplicar tot el que hem aprés a la nostra peça col·lectiva.

L’estudi dels materials és molt important per a poder plantejar una obra d’art. La majoria de cops, els materials, ens proposen punts de partida interessants que poden donar sentit i coherència a l’obra.

L’Alícia ens proposa l’estudi de diversos materials des de molts punts de vista: textura, color, olor, pes… però també des del punt de vista del: record, amabilitat, sentiment…

He descobert relacions entre materials molt interessants. També, que un mateix material pot tenir diverses formes segons la temperatura ambient. Hem aprés diverses propietats dels materials que desconeixíem: flotabilitat, capacitat de fondre’s, reutilització, transparència, elasticitat…

 

Ha arribat l’hora de començar a plantejar un projecte i l’Alícia ens ha fet una breu explicació de quines obres d’art ha fet. La majoria d’elles són intervencions que duren poc temps però que no deixen ningú indiferent. Hem descobert que li agraden els espais naturals i oberts com a molts de nosaltres.

Hem fet un cop d’ull a la seva pàgina web i ens ha portat moltes més fotos que resumeixen l’experiència.

http://www.aliciacasadesus.com/microgrames

Micrograma del teixir, lloc, mur, núvol

Després d’intercanviar punts de vista hem arribat a conclusions molt interessants. Giren al voltant del treball col·laboratiu, de les dificultats que suposa treballar a l’aire lliure (inclemències del temps), recursos econòmics, originalitat de les intervencions…

 

L’activitat d’avui ha estat molt interessant. Hem utilitzat uns miralls per a veure el nostre entorn reflectit en la seva superfície.

Estem acostumats a veure les coses sempre de la mateixa manera. Gràcies al mirall hem pogut experimentar una mirada diferent.

Quina distorsió més inspiradora!

Hem tornat de vacances de Nadal i iniciem una segona fase pel que fa al projecte que estem desenvolupant amb l’Alícia.

Ens ha proposat escriure una correspondència a un company del grup anònim explicant-li un lloc “especial”. Aquesta carta serà resposta per un altre company. La resposta pot ser escrita, dibuixada, una pregunta…

En acabar hem llegit les correspondències i hem comprovat que de llocs n’hi de de moltes característiques. Poden ser físics, materials, immaterials, sentiments, sensacions, reals, imaginaris…

Sembla que ha quedat instaurat el començament de cada sessió amb aquest exercici del 14×14. És un exercici que ens desperta i activa el nostre pensament creatiu. Cada dia l’Alícia ens porta un material nou que podem utilitzar i ens ofereix l’oportunitat d’experimentar noves formes… Hem treballat amb full d’or, plàstics, cartrons, pintures, talls, taques…

En acabar, els exposem i mirem els exercicis dels companys que ens serveixen d’inspiració per a l’exercici de la següent setmana.

Les bústies es van omplint cada dia que passa de cartes dels nostres companys. Tenim curiositat per saber qui és el nostre company de correspondència i què ens ha escrit…

Com cada sessió, l’Alícia es llegeix una frase que l’encarregat del grup penja en un espai de l’aula. Són frases molt suggerents!

 

 

Durant aquesta setmana hem estat acabant el recorregut de casa a l’escola i enganxant les textures que havíem fet la setmana anterior sobre els objectes de l’aula. Per començar la classe amb l’Alícia i en Toni hem fe el 14×14 com sempre, però avui hem innovat amb unes pintures que hem trobat en un armari.

L’activitat que ens han proposat avui ha estat portar dos objectes de casa, un que trobéssim bonic i un altre que trobéssim lleig. Ens hem assegut a la taula, hem embolicat els objectes i els hem deixat en un lloc a l’atzar. Un altre company els ha agafat i hem intentat endevinar quin crèiem que el propietari havia escollit com a «maco» i quin havia triat com a «lleig». Ho hem compartit en veu alta. Hem tornat els objectes a la persona que els havia portat, i aquesta ens ha dit quin era el bonic i quin era el lleig. En la majoria dels casos les dues persones han coincidit. Hem pogut veure que en molts dels casos els objectes macos tenien un valor sentimental.

 

«Depèn amb quins ulls miris una cosa la veus d’una manera o d’una altra»

 

A continuació ens han presentat la substituta del Jonatan, l’Eva, i li hem explicat el que hem estat fent durant tots aquests dies i el que més ens havia agradat.

L’Alícia ens ha presentat el projecte que farem la setmana següent: una projecte de percepció del concepte de l’aula (objectes, història, tipografies, la gent, el buit i el ple, els ritmes, el llenguatge, els gestos i les paraules que s’hi han dit…). També hem comentat l’exposició «La cadira» que l’Alícia ens va recomanar visitar.

 

Text: Roger Bonet

Amb l’Alícia i en Toni vam pensar que, seria bo que en les postals que s’han anat treballant en la seva vessant plàstica sobre la mirada en el trajecte de casa a l’Institut, s’hi afegissin textos lliures, potser poètics. I una “forma” coneguda de poema són els haikus.

D’una banda, perquè sembla que hi hagi una mena de moda per l’haiku, seguint la seducció que tot el que es refereix a la cultura oriental (especialment a la japonesa) exerceix damunt els nostres estàndards de vida. De l’altra, perquè és una forma tancada, breu, molt apta complementar el treball plàstic.

A partir d’aquesta idea, el dia 9 de novembre vam dedicar la classe a introduir el haiku i a fer-ne alguns, per començar a preparar el treball que cadascun ha de fer.

Vam començar la classe partint de dos poemes que mostren dues maneres de dir uns conceptes similars però de manera diametralment diferent: Brecht i Dickinson.

Mestre, aprèn!

No diguis massa sovint que tens raó, mestre!

Deixa que ho reconeguin els deixebles!

No violentis massa la veritat:

no ho tolera.

Escolta quan parles.

Bertolt Brecht (Alemanya, 1899-1956)

Traducció de Feliu Formosa

 

i

 

Perdem — perquè guanyem —

Jugadors — que ho recordin —

Tornen a tirar els daus!

Emily Dickinson (Estats Units, 1830 – 1866)

Traducció de D. Sam Abrams

 

Tant un com l’altre diríem que transmeten al lector la idea que hem de viure instal·lats en el dubte, i ens cal sempre escoltar les raons de l’altre (o, fins i tot, que hem de posar en qüestió les nostres pròpies raons). Dubte i escolta, doncs, serien els leit-motiv de dos poemes absolutament allunyats —en el temps, en la vida dels poetes, en les circumstàncies de la seva vida.

Aquestes idees ens introduiran a l’haiku perquè, pel seu origen i per la seva mateixa forma, exigeix una manera de construir-lo en què cal

Parlem de la forma haiku, i d’un nom a retenir: Matsuo Bashô (Japó, segle xvii)

Un vell estany.

Una granota hi salta:

el so de l’aigua.

 

Llavors introduïm algunes idees sobre l’haiku:

• El haiku és una de les formes de poesia tradicional japonesa més esteses.
• Es tracta d’una composició breu de 3 versos de 5, 7 i 5 mores(unitats de so, que normalment se substitueixen per síl·labes quan es tradueixen a altres llengües).
• El haiku parla del que succeeix en aquest moment, en aquest lloc.
• La seva poètica es basa en la sorpresa i l’embadaliment que produeix al poeta

la contemplació de la natura, sovint amb referències estacionals molt marcades i amb unes paraules-clau que s’hi relacionen.

• Hi ha un element important que és el tall (kiru), una mena de puntuació verbal.
• A occident, quan es va començat a difondre el concepte d’haiku, molts escriptors en van fer. Per exemple, en Jack Kerouac podem llegir haikús sense les normes bàsiques, tant de concepte com de forma:

Cap telegrama, avui.

Tan sols han caigut

més fulles.

 

Veiem tres exemples, de tres autors japonesos clàssics:

Haikus clàssics japonesos:

 

Yamashaki SÔKAN (1465-1553)
Potes a terra
recita el seu poema
una granota

Matsuo BASHÔ (1644-1694)
Les gotes d’aigua,
pluja de primavera,
pels arbres llisquen.

 

ISSA Kobayashi (1763-1827)

Fins la meva ombra
es veu més lluminosa.
Diada clara!

 

Tres exemples d’haikus en català:

Joan Salvat-Papasseit

Camí de sol.

Per les rutes amigues,

unes formigues.

Agustí Bartra

 

He viscut l’hora
que m’ha vestit de portes
que mai no s’obren.

 

Miquel Martí i Pol

 

Un vent lentíssim

converteix el silenci

en melodia.

 

Havent entès què és un haiku i quins són els paràmetres sota els quals funciona, proposem d’escriure’n alguns, a partir de la imatge triada, un paisatge tardoral (el Central Park):

Per fer els haikus, ens fixem en allò que hi ha en la imatge, i ho escrivim en una taula amb cinc columnes (coses, sentits, sensacions, estats d’ànim, accions), i surten les següents paraules, amb les quals intentarem escriure haikús:

Coses	Sentits	Sensacions	Estats d’ànim	Accions
Arbres Pont Fulles Colors Llac Aigua Cel Vent	Humitat Piuladissa d’ocells Olor de fulles Trepig de passos	Calor Fred Calma Relaxació Benestar Claredat del llac	Alegria Tranquil·litat Llibertat Felicitat	Badar Nedar Passejar Visitar Asseure’s Morir Fotografiar Xiuxiuejar

Amb aquestes paraules i accions, els alumnes escriuen els seus primers haikus (sense tenir en compte, la majoria, la mètrica). Aquests són els poemes resultants:

I, com es diu en les pel·lícules, continuarà…

Després del nostre exercici del 14×14, hem pujat al terrat. Mai havíem tingut l’oportunitat de veure la ciutat des de la coberta de l’institut. Ha coincidit que acabava de sortir el sol i l’experiència ha estat molt bonica.

L’Alícia ens ha fet observar els detalls dels edificis del voltant, escoltar sorolls del trànsit, olorar, tocar els materials del terrat. En definitiva, “experimentar” el terrat del nostre institut. Un cop ens hem familiaritzat amb aquest lloc, ens ha proposat fer parelles i un dels membres dibuixava el que l’altre li anava indicant. Per posar-ho més difícil el dibuixant havia de portar els ulls tancats i només s’havia de guiar per les instruccions del company.

Amb aquesta activitat hem “obert la mirada” i hem aprés a descriure allò que veiem i a prendre consciència dels petits detalls i sensacions que ens envolten.

 

          

 

L’Alícia ens ha proposat una nova manera de començar les sessions: cada dijous a les 8:00 farem una activitat que durarà 10 minuts i consisteix en dibuixar en un retall de 14x14cm qualsevol cosa, sensació, idea, sentiment, gest… amb la tècnica que preferim. Vol que siguem capaços de comunicar idees amb les imatges. Al final de curs agruparem totes aquestes targetes i veurem quina ha estat la nostra evolució.

?????

En aquesta mateixa línia, ens demana que dissenyem una etiqueta personalitzada que posarem en una bossa de plàstic i penjarem a la classe en forma de bústia. En aquestes “bústies” haurem d’anar mantenint correspondències amb la resta de companys de la classe. Ens ha suggerit que podem compartir experiències, recomanar exposicions, pel·lícules, músiques, enviar dibuixos, textos, reflexions… Qui sap si a partir d’algun d’aquests suggeriments naix la idea del nostre projecte?

A banda, ens ha demanat una capsa de sabates antiga per tal de posar-hi materials sobrants de les activitats. Aquest serà el nostre “rebost”.

A continuació, les imatges que ens identifiquen: